Expo Zaragoza i la Fira de Tàrrega han abaixat el teló aquest cap de setmana. Ambdós aparadors-espectacle no s’han conformat amb la seua part estètica i han bogat per fer aparèixer en escena també el vessant ètic. Des de la capital aragonesa ens va arribar la crítica a la descoordinació de les conselleries de Medi Ambient, Política Territorial i Agricultura per una gestió eficient de l’aigua al territori català. Després de ploure, ningú ja no hi pensa en les conseqüències de l’aglomeració metropolitana i el seu abastiment d’aigua. Però, el cert és que els nostres pagesos tampoc volen sentir a parlar de les crítiques al Segarra-Garrigues i reiteren la posició que, si el país vol agricultura, caldrà comptar amb regadiu, encara que sigui transformant zona de secà.
Per altra banda, la Fira de Tàrrega tampoc no es va voler estar d’aixecar la seua petita polseguera amb la reivindicació d’un centre de creació de teatre al carrer. Tot i l’apatia del Govern enfront la proposta, la Fira ha mostrat, encara, una voluntat d’implicació cap al territori prou elogiable. La internacionalització de la mostra de dramatúrgia targarina és, cada any que passa, més evident. Les propostes que hi arriben ja pertanyen a la més rabiosa avantguarda i podrien desvirtuar tota formació autòctona que badi o no gosi inscriure-s’hi. Però, de moment, sembla que la Fira no permetrà que Ponent quedi exclòs del seu èxit.

El finançament de Catalunya és un tema que sembla no tenir fi. La darrera notícia ha estat un acte oral de responsabilitat política per part del president del Govern estatal. Rodríguez Zapatero ha admès que Montilla tenia raó de mostrar-se “emprenyat� després de la dura compareixença de Solbes al Congrés la setmana passada. Que tenia raó, si més no, pel fet de demanar un canvi en el finançament català perquè la nostra és, indiscutiblement, una comunitat maltractada, a causa d’un augment de població substancial. Després d’aquestes afirmacions i en contrast amb el ministre d’Economia, ZP es converteix en el policia bo, en el cohesionador del partit. Però, tal i com ens tenen entrenats els polítics darrerament, cal saber buscar les claus per visualitzar la futura realitat més plausible: ZP diu que Catalunya s’esforça “igual que altres comunitats�, i creu que s’arribarà a un pacte “equilibrat�; Montilla inclou dins l’esbroncada una voluntat inequívoca de pacte; pel que fa a aprovació dels comptes estatals, el PSOE es desmarca, flirtejant amb el PNV, bo i esgrimint un caramel irresistible: un pacte pressupostari que, un cop assolit a Madrid, es podria repetir a Gasteiz; i, el bel·ligerant Antoni Castells ha modificat el punt de mira dels seus atacs (verbals) en matèria de finançament, i ha tendit, en pro de la unitat socialista, a Rajoy. Facin apostes.

L’agost del 2008 no ha estat un d’aquells mesos idíl·lics i tranquils per als que han gaudit de vacances, pel que fa a notícies de l’actualitat; els diaris, les emissores de ràdio i les cadenes de televisió no han donat a l’abast: la temuda crisi global, les discrepàncies del Govern català i el central en el tema del finançament, els estirabots de les aerolínies i la desprotecció dels passatgers, els ciclons al Carib, l’explosiu boicot d’ETA al turisme estatal… però, sobretot, el conflicte bèl·lic entre Geòrgia i Rússia.
La diplomàcia internacional ha fet esforços gegantins per tal de garantir la seguretat de la ciutadania del territori georgià i d’Ossètia del Sud, però, cal dir-ho, també per minimitzar l’impacte d’aquest episodi en els interessos individuals de cada estat. Per una banda, hem vist que, tant Condolezza Rice com George Bush han demostrat una especial sensibilitat per la situació de Geòrgia, solidaritzant-se obertament amb un petit país exsoviètic que podria proporcionar a la potència americana l’aliança perfecta a la conflictiva zona caucàsica. Per l’altra banda, com la UE, amb Merkel i Sarkozy com a interlocutors directes, s’ha esforçat per no sucumbir a les pressions moscovites energètiques; tot i que se sospita que el suport a l’entrada a l’OTAN de Geòrgia respon a la mateixa premissa americana. I, per acabar-ho d’adobar, el president rus, Dmitri Medvédev, no s’ha estat de comunicar públicament la seua intenció de continuar intervenint en territoris on les minories russes vegin amenaçada la seua integritat.
Què ens queda, a la resta de mortals? Només esperar que, la nostra integritat formi part de la maquiavèlica suma de factors que asseguren els interessos d’alguna potència a la que valgui la pena escoltar-se.

El passat dilluns dia 11 d’agost de 2008, la trista notícia corria ràpid de mòbil a mòbil: Mn. Roc ha tingut un accident i s’ha mort. Els sentiments a flor de pell es movien entre la sorpresa, la confusió, l’impacte, l’absurd… No podia ser que aquell home, de tracte amable i obert, amic de tots, col·laborador incansable, amant de la natura, dels infants i de la joventut, hagués mort.

Falten pocs dies perquè comencin els Jocs de Pequín, una cita anhelada per un bon nombre d’esportistes d’elit d’abast mundial però, sobretot, pel país amfitrió. Un bon aparador per un país en puixança és la demostració de força que suposa l’organització d’una trobada esportiva d’aquestes dimensions.
La Xina s’ha gastat 26.252 milions d’euros per impressionar les potències mundials i per convèncer-les que és un país modern, capaç i preparat. Però l’organització ha fet llufa per un punt: Xina no ha pogut evitar les onades d’antipatia generades per les manifestacions pro-Tibet i en defensa dels drets humans.
Amnistia Internacional ha publicat un informe on denuncia que, al país asiàtic, s’han empitjorat les violacions dels drets humans, amb l’augment de la censura mediàtica, les detencions sense judici i la persecució dels activistes pro drets humans. La decepció és que, tal i com ha succeït des del nomenament de la capital xinesa com a seu dels Jocs 2008, la comunitat internacional obviarà qualsevol detall, excepte la potència exhibida per un país amb el qual, a nivell mercantil, val més capitular.