Conrear la terra per a obtenir els seus fruits és una pràctica portada a terme per la humanitat des de fa uns 10.000 anys. Es va iniciar al Pròxim Orient i es va estendre per tot el territori. L’home ha sabut viure a la terra i de la terra, formant part dels seus ecosistemes i contribuint, amb la seva activitat i l’activitat agrícola, al cicle elemental de la vida. La terra rep la vida i els aliments de les plantes, els animals i les persones que, al seu torn, viuen d’ella. Aquest cicle fa que l’agricultura sigui una pràctica sagrada i elemental per a entendre la vida com a tal i la nostra existència.
Tradicionalment les nostres terres han estat dedicades al cultiu de cereals (blat, ordi, civada, blat de moro, etc.) juntament amb cultius marginals com l’oliva,  l´ametlla…  Des de fa bastants anys però és difícil defensar econòmicament els conreus de cereals, si no fos pels ajuts que arriben de la comunitat Europea, és a dir, la DUN.
En un principi, aquestes ajudes havien d’utilitzar-se per crear noves estructures que ajudessin a transformar l’agricultura tradicional en una altra de més innovadora i també més competitiva. Si bé una part de les ajudes es pot dir que han anat a potenciar noves estructures, ja sigui en forma de maquinària (tractors o bé equips auxiliars) o granges de bestiar, també és ben cert que una bona part han anat senzillament a incrementar la renda del propi agricultor i no s’ha pensat en modernitzar la nostra agricultura sinó només en explotar-la al màxim ni que sigui aplicant productes químics. Per tant ara tenim unes terres summament explotades i contaminades on el producte que extraiem no és productiu ni de qualitat ni de quantitat. D’altra banda, a partir d’ara els ajuts que rebien els agricultors es restringiran o, fins i tot, s’eliminaran. Llavors tots ens preguntarem: I ara què ens queda?
En aquest cas haurem de fer una reconversió ràpida i mirar d’imposar un nou tipus d’agricultura que de ben cert serà l’agricultura ecològica, ja que les pautes socials que es van incorporant a països desenvolupats com Holanda, França, Estats Units, Alemanya… sembla que van en aquest sentit.
L’agricultura ecològica significa treballar la terra respectant el cicle elemental de la vida, respectant altres vides i respectar-se a un mateix. Per tant, és negar-se a contaminar el sòl, és tornar a entendre la naturalesa i la nostra existència en ella. És un model sostenible, rendible i potenciador de l’economia local. L’agricultura ecològica no és només una forma de cultiu. És una filosofia de vida, una actitud de pensament i una volta als nostres orígens, aquells que van durar milers d’anys i que sembla que fins ara haguem oblidat.
Cal dir que per imposar l´agricultura ecològica fa falta molta voluntat ja que hi ha molta feina a fer. Cal tenir un mercat específic i també una comercialització més adient.
Tanmateix per poder conrear productes ecològics fa falta que tot el seu entorn sigui ecològic (llavors, adobs, etc…) ja que és la única manera de què el producte final pugui portar el segell ecològic autèntic.
Però el problema més greu que té l’agricultura ecològica és el mal estat amb que es troba actualment la terra a causa de les substàncies químiques que si han aplicat. Tot i així, he trobat un producte molt estudiat als Estats Units que es diu Humus de llombriu. Per sort meva, he tingut l’ocasió de conèixer-lo personalment a una planta de Montgai que es dedica a fer aquest tipus d’adob ecològic. Aquest producte permet reconvertir la terra malmesa fent una gran aportació en matèria orgànica, extracció húmica i depuració de les substàncies químiques. Llavors la terra es torna esponjosa, neta i preparada per a fer agricultura ecològica.
Països desenvolupats com Itàlia, Alemanya, Holanda… ja apliquen l’Humus de llombriu a les seves terres per reconduir-les cap a l’agricultura ecològica on el seu mercat ja és molt important i reconegut.
Joan Abel Solé i Segalà
Conseller Comarcal de la Noguera i primer tinent d’alcalde de Montgai