No fa pas massa anys que tothom amb unes normes establertes des de l’antigor, i el setè dia Déu va descansar, (diu la Bíblia) i els homes per voler seguir la tradició els diumenges i festes de guardar els dedicava a la família o si més no en petiteses que no calguessin massa esforç donat que era dia de festa. En totes les cases es reunien grans i menuts, homes i dones, i seguts en una taula celebraven amb una bona alifara alguns i altres dins les seves possibilitats el dia del Senyor o les festes senyalades.
Avui tot ha canviat, veritablement els temps no són como els d’abans per dissort nostra tot i que algunes coses han millorat, altres són políticament correctes i altres s’han perdut, vegis sinó, d’aquells diumenges d’abans dedicats al descans, se’n ha perdut una bona part fins i tot els nostres polítics que són qui legislen els dies feiners, els hi ha donat per dedicar alguns d’aquests diumenges a la seva missera feina de governar. Ah! I alguns fins i tot creuen que ho fan bé.
Tocant al pla casolà, alguns diumenges de l’any, hi ha famílies que fent cas omís a la llei del descans; els que poden i altres que els agrada estirar me´s el braç que la màniga els aprofiten per anar-se’n de disbauxa per aquest món de Déu convertint el dia del Senyor no pas en una festa de guardar pròpiament dita, sinó en fugir de casa, per passar un dia diferent, i alguns cops prou que li troben de diferent car han de suportar unes cues interminables de vehicles que els impedeixen fruir d’allò que en un principi estava previst (passar un dia en família, fora de casa i sense fer res). I el que veritablement s’han trobat ha estat un sene fi d’hores en l’estretor del cotxe avorrint-se com a mussols en unes interminables cues d’automòvils per les carreteres d’aquest món de Déu, perdent el temps, gastant diners i salut i a la fi no podent fer res del que estava previst, i haver de retornar a la llar cansats i fastiguejats, i per a més inri havent-se perdut la satisfacció de conviure un bon dia de festa amb els familiars que restaren a casa amb el cor compungit esperant el retorn d’aquells viatgers que foragitaren al matí, per anar a un lloc que ells es creien encantador. Qui té la culpa de que s’hagin perdut aquests dies tan emblemàtics?, el temps?, les circumstàncies?, els polítics?... La fredor que aquests servidors públics sortits del no res, ens estan demostrant en vers les costums i tradicions no els tenen gaire preocupats ja que a la gran majoria d’ells prioritza més el seu benestar, que no pas tot aquell reguitzell de promeses enganyoses d’èpoques electorals i que nosaltres com a babaus, no vàrem pas dubtar d’aconseguir.
Es diu que la culpa és negra, i per això ningú la vol, però el que si és cert és que els plats trencats sempre acaben pagant-los els mateixos de sempre, el poble llis i llaç.
Hem perdut les festes més entranyables no solament les senyalades en vermell al calendari, sinó també algunes d’aquelles de menys calat però que el temps i el tarannà de la gent les havien fet tradicionals i intocables.
A qui hem de donar les gràcies?, ves tu a saber ... hi ha qui diu als polítics!

Emili Monge (Balaguer)