La cultura del reciclatge s’imposa arreu dels països desenvolupats. Les diferents administracions ens recorden cada dia que els recursos del planeta són limitats i ens aconsellen tot un seguit de mesures per a l’estalvi de l’aigua, la recollida selectiva dels residus, l’estalvi energètic, etc. Els certàmens dedicats al foment d’aquestes pràctiques són cada vegada més presents en la nostra vida.
Paradoxalment la televisió ens bombardeja cada dia tot anunciant els avantatges de consumir productes alimentaris precuinats en porcions individuals que ens arriben en envasos cada vegada més atractius i suggerents. Ja no podem beure l’aigua que raja de les aixetes, l’hem de comprar envasada. La indústria del plàstic deu moure muntanyes i muntanyes de diners, i, és clar, els diners són sinònim de desenvolupament i riquesa. Mentre que el ciutadà ha d’aprendre a reciclar, les multinacionals continuen envasant aigua, refrescos, brou de peix i de carn, gaspatxo, llet, porcions individuals d’arròs precuinat, de pasta cuita, de calamars a la romana, de pa… El que abans fèiem amb un mocador de roba ara ho fem amb 100 mocadors de paper. Els productes d’un sol ús són la mare del corder. Us heu preguntat mai per què les màquines tenen cada dia una vida més curta? La solució és ben clara, per què vendre un telèfon mòbil si en podem vendre 5 a un mateix usuari en un mateix any? I, és clar, una major venda ens assegura un bon funcionament de l’empresa, la pervivència dels llocs de treball, una renda per als treballadors que a la vegada han de consumir tots aquests productes, etc. La nostra societat pateix el mal de l’opulència. El mateix dia que la televisió ens ven el dia mundial sense cotxes, plora per la desaparició de x llocs de treball en una planta constructora de vehicles. Us heu preguntat mai per què els anuncis de les companyies petrolieres utilitzen com a reclam imatges de paisatges idíl·lics i es fan amb la bandera de la defensa del medi ambient quan són elles les responsables de les majors catàstrofes ecològiques dels últims anys?
En definitiva se’ns ven la idea que és el consumidor que ha d’educar l’empresari i que som nosaltres amb un consum responsable qui hem d’educar els empresaris, quan totes aquestes mesures de conscienciació haurien d’anar destinades principalment a les empreses responsables que el plàstic i les matèries nocives per al medi natural envaeixin un espai que pertany a les generacions futures.
La cura del medi natural és encara la gran assignatura pendent i en aquest camp l’única mesura eficient és el control per part dels estats de les pràctiques nocives de les grans empreses.