El finançament de Catalunya és un tema que sembla no tenir fi. La darrera notícia ha estat un acte oral de responsabilitat política per part del president del Govern estatal. Rodríguez Zapatero ha admès que Montilla tenia raó de mostrar-se “emprenyat� després de la dura compareixença de Solbes al Congrés la setmana passada. Que tenia raó, si més no, pel fet de demanar un canvi en el finançament català perquè la nostra és, indiscutiblement, una comunitat maltractada, a causa d’un augment de població substancial. Després d’aquestes afirmacions i en contrast amb el ministre d’Economia, ZP es converteix en el policia bo, en el cohesionador del partit. Però, tal i com ens tenen entrenats els polítics darrerament, cal saber buscar les claus per visualitzar la futura realitat més plausible: ZP diu que Catalunya s’esforça “igual que altres comunitats�, i creu que s’arribarà a un pacte “equilibrat�; Montilla inclou dins l’esbroncada una voluntat inequívoca de pacte; pel que fa a aprovació dels comptes estatals, el PSOE es desmarca, flirtejant amb el PNV, bo i esgrimint un caramel irresistible: un pacte pressupostari que, un cop assolit a Madrid, es podria repetir a Gasteiz; i, el bel·ligerant Antoni Castells ha modificat el punt de mira dels seus atacs (verbals) en matèria de finançament, i ha tendit, en pro de la unitat socialista, a Rajoy. Facin apostes.