Dimecres, 11 abril 2007 02:00

Cristóbal Bianchi, membre del col·lectiu Casagrande de Santiago de Xile

Valorar aquest article
(0 vots)
Cristóbal Bianchi va nèixer a Santiago de Xile l’any que va caure el Palau de la Moneda. Amb aquest fet i la mort de Salvador Allende, es va iniciar la dictadura de Pinochet. Ell i dos companys i artistes, Joaquín Prieto i Julio Carrasco, van crear el Col·lectiu Casagrande, responsable d’iniciatives artístiques poc usuals a la capital xilena. L’any 2001 van aconseguir bombardejar el Palau de la Moneda amb 100.000 poemes: l’acte va aplegar 9.000 persones. Posterioment, la idea es va exportar a Dubrovnic (2002), Gernika (2004) i Granollers (2006). Tàrrega va haver de postposar, a causa de la pluja, aquest acte simbòlic, que s’havia de celebrar el passat dia 5 de març. Bianchi resideix actualment a Londres, on estudia per aconseguir un doctorat en Estudis Culturals.
Quins són els antecedents del col·lectiu? El grup es va crear amb l’objectiu de desenvolupar iniciatives artístiques a la nostra ciutat. Com per exemple? Una revista que vàrem publicar des del 1993 fins l’any 2000: el seu eslògan era "ni es ven ni es compra", sinó que s’autogestionava. Vam publicar la revista en formats diferents. Vàrem fer una edició transitable de la revista al metro: les pàgines ocupaven el lloc on es penja la publicitat. El metro tenia llavors cinquanta-dues estacions i la revista, cinquanta-dues pàgines. Als vagons hi havia un pòster amb l’índex. D’aquesta manera, a cada estació, l’usuari hi trobava una pàgina on es publicava poesia i l’obra d’artistes plàstics. Posterioment, la vàrem publicar en suport diari. Es va distribuir al quioscs de tot Xile gratuïtament, convidant a la gent del país a què participés en l’edició del número 10 de la revista: una edició digital en suport DVD que ha de portar a l’estació espacial internacional el primer astronauta xilè. Vam rebre més de cinc mil missatges. La revista és, bàsicament, un recull de missatges de xilens al cosmos. Com van néixer els bombardejos poètics i per quin motiu? A Xile, amb la transició a la democràcia de Ricardo Lago i la detenció de Pinochet, varen tornar a aparèixer a la memòria col·lectiva les imatges del Palau de la Moneda en flames, que va ser bombardejat l’11 de setembre de 1973. Aquest va ser el lloc on Allende es va suïcidar. Les imatges són el símbol de l’inici de la dictadura. Els membres del nostre col·lectiu vam néixer precisament l’any 1973 i hem patit indirectament les conseqüències de la dictadura. Joaquín també va néixer l’any 1973. El Julio Prieto va estar exiliat vint anys a Cuba, amb la seva família. Hi havia alguna cosa relacionada, d’una banda, amb la situació nacional i una determinada forma de percebre la dictadura. Llavors es comença a parlar dels desapareguts, del judici contra Pinochet... Hi ha tot un seguit de circumstàncies que van fer que nosaltres, com a col·lectiu, decidíssim llençar poemes sobre el Palau de la Moneda. La idea va sorgir d’una conversa: vam sentir que allò era necessari. Per què? Perquè era una manera de sumar-nos a la transició, donar una nova lectura i mostrar l’actitud pacífica de l’art en relació amb la violència. Antigament, els poetes cantaven a la guerra. Avui dia, cap poeta no està a favor de les guerres. No conec cap artista que parli a favor de la Guerra de l’Iraq, per exemple. Hi ha un gran consens. Com va anar aquella primera experiència? Amb aquell primer bombardeig poètic a Santiago de Xile fins, nosaltres vàrem descobrir una cosa nova. No ens podiem imaginar com seria, quin efecte causaria. Va ser una gran sorpresa veure tots aquells poemes caient del cel a la nit. L’helicòpter creava un efecte molt interessant... A banda de l’espai que es va generar sobre la ciutat, vàrem descobrir un altre espai a baix: un espai ple de gent, l’eufòria de totes les persones que esperaven un recital de poesia davant del Palau de la Moneda. Mai vàrem pensar que això arribaria a fer-se fora de Xile, però sis anys després, ja ho veus... Va ser difícil organitzar aquest gran esdeveniment? Sí, vam haver d’aconsguir més d’un milió de pesos xilens i cinc permisos. Cal tenir en compte que aquest és l’espai més restringit del país. L’helicòpter havia de sobrevolar un espai ple de gent i, a més, de nit. I no hem d’oblidar el tema de la neteja dels carrers. En termes tècnics, nosaltres estàvem llençant brossa sobre la ciutat. No ens podíem imaginar que la gent s’enduria tots aquells poemes a casa, i en vàrem llençar cent mil! La plaça de davant del palau va quedar ben neta. És important recordar amb actes com aquest? Del trauma, un no en pot parlar. Una de les maneres d’abordar un fet traumàtic com és portar l’escena que va causar el trauma a un altre nivell, transformant-la. Tot i que aquesta és una manera de recordar, donem una significació nova al lloc dels fets. La nostra relació amb el Palau de la Moneda ha canviat des d’aquell bombardeig poètic. En Julio, per exemple, després de viure allò, va deixar d’escriure poemes sobre el Palau de la Moneda en flames. Tot i això, reivindiquem que hi ha moltes lectures d’un bomabrdeig poètic: construeix una imatge alternativa a la de la violència, ens aporta dades sobre el rol de la poesia en relació amb la història de la guerra i quines reflexions se’n poden desprendre i genera una nova realitat que només podem imaginar. Ens podem fer la següent pregunta: recordaran els nens de Granollers o Tàrrega que un dia varen estar sota un helicòpter perseguint un poema?
Llegit 648 vegades

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar