Dijous, 30 Novembre 2006 01:00

Joan F. Dalmau, guanyador del premi Ramon Roca Boncompte de novel·la amb ‘Inèrcia’

Valorar aquest article
(0 vots)
Joan Francesc Dalmau va néixer a Miralcamp l’abril de l’any 1968. De ben jove va descobrir les lletres i la música de Dylan i va iniciar una breu però intensa etapa com a cantautor. L’any 1978 va grabar un disc amb cançons pròpies. Tot i que reconeix que tot el que ha après ho ha après al carrer -va deixar els estudis el primer any d’institut- els seus relats han guanyat premis i han rebut mencions especials. ‘Només respiren’ (Premi de poesia Les Talúries, 2000) i ‘Ni viu ni mort’ (Premi Mossèn Romà Comamala, 2003), ‘Transficció’.(Virgili i Pagès, 1988) i ‘Carta Impossible’ (Menció especial Premi Romà Comamala 2006, atorgat a l’Agost) entre altres són la prova del talent d’aquest escriptor autodidacta. Dalmau ha estat el guanyador de l’edició d’enguany del premi Ramon Roca Boncompte de Novel·la amb ‘Inèrcia’, que sortirà publicada l’any vinent per Pagès Editors.
D’on va sorgir la idea de fer aquest llibre? La qualitat que més aprecio en la gent és l’empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de les altres persones. Aquest és el punt de partida del llibre. El llibre demostra que ens costa molt ficar-nos en la pell dels altres.Tot i que haig d’aclarir que el fet que tu puguis entendre per què una persona fa el que fa no vol dir que hi hagis d’estar d’acord. També hem de tenir en compte que l’empatia portada a l’extrem pot ésser perillosa per a un mateix. Per què novel·la negra? Si jo fos un paio il·lustrat hagués pogut fer un assaig. Però no ho sóc i em va semblar que la millor manera d’abordar el tema era servir-me d’aquest gènere, però només com a vehicle. Només és una novel·la negra en aparença. Al principi pot semblar una història frívola de lladres i serenos, però a mesura que avança pren cos. Necessitava el to de novel·la negra per establir un joc amb el lector, que s’oblida de posar-se en alguna pell, encara que no s’ho pensi. Quina ha estat la major dificultat a l’hora d’escriure el llibre? Tenir una sola visió d’un determinat problema és relativament fàcil, però la temàtica volia una novel·la coral. Aquesta ha estat la principal dificultat. M’havia de ficar en la pell de molts personatges i això no ha estat fàcil. Aquest fet fa que la novel·la abordi problemàtiques socials i humanes de tot tipus. Com per exemple? Una de les coses que he volgut deixar clara és que no necessàriament tothom qui té una vida al marge de la llei és deshonesta. Analitzant-ho veus que hi ha gent que tot i que viuen al marge de la llei, si tenim en compte les cartes que li han tocat viure, són bastant honestos. En canvi hi ha gent que ha tingut millors cartes i han jugat molt més brut. Pot semblar demagògia, però ¿quin assassí en sèrie es pot comparar en nombre de víctimes a la guerra de l’Iraq? Algú va dir que quan l’estafa és prou gran pren un nom respectable. Hi ha molt de tu en aquest llibre? Jo estic present a tots els per­­sonatges en petites dosis. Per què aquesta necessitat d’explicar històries? A mi em costa més viure en el món real. No sé trobar-ne les claus. En canvi en la ficció sé perfectament quina és la direcció que prenen les coses. En el món real jo sempre m’he sentit fora de lloc. Escriure és per a mi una teràpia i ho faig des de primer de bàsica. Xavier Macià diu que no és sana una manera lírica de viure, i té raó. Tot i això durant anys m’he sentit viu dins els meus relats i més aviat mort a fora. La realitat supera la ficció? Hi ha una gran novel·la de Luigi Pirandello, ‘El difunt Mattia Pascal’, que va rebre moltes crítiques que varen dir que el que narrava no era versemblant. A la segona edició ell va presentar retalls de diari que demostraven que la realitat era meys creïble. Quan escrius ficció sembla que has de resultar versemblant; en canvi, ell va dir que la realitat és com és i no es preocupa de fer-se creïble. Parlem una mica de la teva faceta musical… La cançó és un vehicle molt directe de comunicació.Pots comunicar-te d’una manera molt sintetitzada i arribar d’una manera molt ràpida al públic. Jo era molt jove. A més, em vaig trobar en un moment complicat. Amb la transició democràtica, els cantautors van passar de ser gent honorable a ser considerats una mena de leprosos. Els van jubilar per decret. Va resultar una gran frustració. És una llàstima que si menciones obres com Dioptria, de Pau Riba pocs sàpiguin de què parles quan aquesta hauria de ser una obra d’estudi a les escoles. Per què la cançó va perdre aquest prestigi? Tot evoluciona, els gustos de la gent i qualsevol forma d’art. Però a més hi va ajudar la política. En temps de la dictadura ja anava bé que algú digués les coses pel seu nom, però una vegada arriba la democràcia hi va haver interès a dir que ja no tenien raó de ser. D’altra banda, Catalunya pateix una mena d’esquizofrènia greu. Per una banda sembla molt nacionalista i per l’altra menysprea tot el que produeix. Hi ha alguna referència a la musica al llibre? Sí. Hi ha un petit homenatge a Leño, a l’actitud vital de Rosendo, un paio de barri que és una mena d’humanista i un exemple de coherència personal. Alguna passió a banda de la música i la literatura? En aquest moments el que vull és aprendre. Aprendre humanitats: literatura, filosofia… Si més no tot allò essencial. Creus que hi ha poc esperit crític avui, que se’ns fa anar per allà on interessa? D’un temps ençà tinc molt clar que a la gent sempre se’ns ha fet anar per on han volgut. Evidentment que hi ha hagut moments concrets que ens fan avançar, però el mal té una publicitat infinitament millor que la que té el bé, i això és nota. Malgrat tot, sempre hi ha una part de la gent que és crítica. Potser, abans, si algú perdia poder adquisitiu per ser coherent amb els seus ideals o amb una forma de vida, la seva decisió es respectava. Ara passa tot el contrari. Per això crec que avui esforçar-se a mantenir la màxima coherència personal és un acte de rebel·lia, potser l’únic possible.
Llegit 659 vegades Darrera modificació el Dijous, 16 Agost 2012 19:20

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar