Dimecres, 05 Desembre 2018 11:24

Teresa Miserachs: 'Fins al jorn dels miserables'

Valorar aquest article
(0 vots)
Teresa Miserachs Teresa Miserachs

Ja fa dies que dic que cada nou esdeveniment em deixa cada cop més sense paraules, amb un nus a l’estómac i admeto que he plorat i ploro llàgrimes de veritat pel sentiment de pena, de ràbia i d’impotència que m’envaeix. I pensant en com en són de miserables els del país veí, i uns quants, potser massa d’aquí, em va venir al cap una cançó de Lluís Llach, que cada cop que analitzes una de les seves lletres te n’adones com és de gran aquest home. Miserable és un adjectiu que pot significar desgraciat, dissortat... però també mesquí i ronyós. Doncs bé, aquí hi tenim representats ambdós significats de l’adjectiu en la figura dels presos i exiliats com a desgraciats o dissortats, i en la figura de l’estat opressor com  a mesquins i ronyosos. Per tant us copiaré la lletra de la cançó Fins al jorn dels miserablesde Lluís Llach tal qual perquè jo no ho sabria dir més bé, i diu així: “Que poques paraules tinc, i les que us dic són tan gastades, caldrà, caldrà buscar nous camins, on no calguin les paraules. Que poca força que tinc, tants de cops l’he malmenada, la vull tota per demà, quan la gesta porti l’alba. Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d’ara, quanta ràbia que tinc, i no vull pas oblidar-la. Que poca esperança tinc, i potser caldrà deixar-la, que no sigui que esperar, ens allunyi més dels actes. Quanta misèria que tinc, sota els peus damunt l’espatlla, i la vull guardar amb mi, fins al jorn dels miserables”.

I ara us faré la meva pròpia interpretació de la lletra de la cançó: és cert que a molts, molts, ens envaeix la ràbia i la impotència i que cada cop tenim menys paraules per descriure tota la barbàrie i la injustícia que estem i, sobretot, estan vivint, per això en Jordi Sànchez i en Jordi Turull, han buscat un nou camí on no calen les paraules, on els fets parlen per ells mateixos, i han decidit emprendre una actuació tan dràstica i dramàtica com una vaga de fam, que molts encara banalitzen; també és cert que aquesta ràbia continguda, hauria de ser el combustible que ens fes emprendre a tots accions contundents, perquè com diu a la cançó no sigui que esperar ens allunyi més dels actes; i és cert quanta misèria que tenen tots plegats sota els peus damunt l’espatlla, però uns són la imatge de la dignitat i els altres de la vergonya.

I per si algú encara no s’ha adonat que ara hem de marxar com sigui, ja només per una qüestió de supervivència vital, que miri els resultats de les eleccions andaluses i pensi allò de que quan les barbes del teu veí veus afaitar...posa les teves a remullar. I amb lo bé que ho ha fet la Inés a Andalusia no se la podrien emportar?

I ara una reflexió per a la Susana, que ja sé que no ho veurà però mai se sap si algú li farà arribar: “Quien al cielo escupe, a la cara le cae”.

 

Llegit 43 vegades Darrera modificació el Dimecres, 05 Desembre 2018 11:34

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar