Dijous, 25 abril 2013 16:56

Escrache, de Teresa Miserachs

Valorar aquest article
(1 Votar)

L’escrache, en català hauríem de dir escarni, o potser “escratx”, és un tipus de manifestació en la qual un grup d’activistes es dirigeixen al domicili o lloc de treball d’algú a qui es vol denunciar públicament. La seva finalitat és fer visibles davant l’opinió pública els fets denunciats o l’actitud presa pels denunciants davant un fet concret. Actualment, aquesta paraula s’ha fet famosa per l’ús que en fan alguns col·lectius com els miners, els afectats per les preferents bancàries i sobretot la Pah (Plataforma d’afectats per la hipoteca). No és pot negar que Ada Colau, activista social i reconeguda portaveu i cofundadora de la ja esmentada plataforma i portaveu alhora de l’entitat a escala estatal, ha fet un gran enrenou.
El govern, acusa a la  plataforma de violència, mentre que ells es defensen i diuen que tant el govern com els diputats menteixen quan diuen que els seus “escraches” són violents, i que el que volen és criminalitzar a les víctimes dels desnonaments. La policia, a instàncies del govern suposadament, ha ordenat als agents a substituir la paraula “escrache” per assetjament  o amenaces, mentre que des del sindicat de la mateixa policia se’ls recomana fer servir paraules com seguiment o manifestació pacífica, per evitar ser acusats de denúncies falses.
Si voleu que us digui la veritat, crec que a hores d’ara encara gairebé ningú sap què vol dir la paraula “escrache”, paraula ben estranya per cert. Sembla ser que la paraula “escrache” és d’origen argentí i fa referència a la persona que vol enganyar a una altra amb un bitllet fals de loteria premiat, que vindria a ser el que aquí coneixem per “tocomocho” o “bicoca”.
Doncs l’altre dia, l’expresident del govern espanyol, Felipe González, va fer una suposada crida a la reflexió sobre els “escraches” i va dir que la mobilització no pot derivar en violència contra les persones. Fins aquí, força correcte, però va afegir: “Per què un nen ha d’aguantar pressió a la porta de casa seva?” Home senyor González, sense posicionar-me a favor de la Pah, moviment amb el qual tampoc estic totalment d’acord, els nens que pateixen un desnonament, no tenen pressió a la porta i a dins de casa. Ha viscut vostè les escenes dramàtiques d’alguns desnonaments? I això va venir perquè es veu que fa uns dies, un grup d’uns 200 manifestants, encapçalats per l’ex secretari general d’Alianza Popular, Jorge Verstrynge, (ja ho diuen, cria cuervos y te sacaran los ojos), van anar davant la casa de la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaria, i li van fer un “escrache” amb la corresponent escridassada contra el govern per la seva posició amb el tema dels desnonaments, cosa que no va agradar gaire per no dir gens, a la vicepresidenta, i també van fer un minut de silenci per les persones que s’han suïcidat víctimes dels desnonaments.
Ara bé, no tots s’ho prenen tan malament. La Botella per exemple, va desafiar a uns joves que li feien un “escrache” i els va dir “seguiu-me, seguiu-me”, i es va quedar tan panxa. Tant com quan van morir les cinc noies a la discoteca de Madrid i ella se’n va anar com si res a un spa a Portugal. I és que jo sempre ho he dit, per fer de polític, s’ha de tenir estómac, sobre tot, si no ets polític.

Llegit 765 vegades Darrera modificació el Dijous, 25 abril 2013 16:57

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar