Redacció | Foto: Dani Nel·lo
Com vas iniciar-te dins de món de la música? A casa meva des de molt petit els meus pares escoltaven molta música. El meu pare és un gran fenomen amb la música, no solament amb la música clàssica, en general de la música afroamericana, del folk… O sigui, a casa se sentia molta música clàssica i una miqueta de música en general. I jo crec que és importantíssim la música que se sent a casa perquè això et marca els criteris, i la música es va inoculant no només a l'oïda sinó que també al cervell. I arran de tota la influència de casa, amb 12 anys, vaig comprar una guitarra espanyola, i vaig començar a tancar-me a l’habitació amb The Beatles, l’Elvis, Bob Dylan… i amb 14 anys vam crear un grupet amb un grup d’amics, i jo cantava i tocava la guitarra, però no m’acabava de tobar, tot i que era molt divertit. Un dia per casualitat vaig tocar un clarinet, i em va cridar l’atenció el fet de fer música bufant, però el clarinet no pegava amb l’estil de música que volia tocar, i vaig provar amb el saxòfon i, de l’alto vaig passar al tenor. Quan ja estava a 2n de BUP, vaig decidir que no volia continuar estudiant i que em volia dedicar plenament a la música. Llavors al cap de dos anys, l’any 1985, vaig acabar al grup ‘Los Rebeles’, una banda espanyola de rock and roll dels anys 80, en aquell moment jo era el més petit de tots, tenia 17 anys, i va ser una casualitat que de seguida el grup es va fer molt popular. Podria dir que vaig aprendre a tocar damunt de l’escenari, gràcies a la confiança del grup. Vaig estar 11 anys amb ells. L’any 1997 vaig veure que el mercat del pop-rock ja no m'omplia i vaig deixar la banda. Uns anys després, formava part de dos grups diferents de forma paral·lela, ‘Nel·lo y La Banda del Zoco’, que seguia més la línia de ‘Los Rebeldes’, i ‘Tandoori Le Noir’, que em permetia gaudir del món purament instrumental, pel qual vaig acabar decantant-me capa la música instrumental, i no l’he deixat mai més.
Per què el saxòfon? Jo crec que l’instrument t’escull una mica més del que tu l’esculls. Em refereixo que jo, per exemple, vaig començar amb la guitarra, però quan vaig agafar el saxo i vaig veure com vibrava va ser una sensació totalment diferent, com una extensió d’un mateix.
Has format part de diversos grups, què creus que t'ha aportat això tan musical com personalment? Sense dubte el contacte humà és importantíssim, fer música de forma solitària seria un avorriment. Quan et dediques a la música de forma vocacional mires la vida a través de la música, i axó et fa tocar i conèixer molta gent i viatjar. Amb la música instrumental encara és més notable aquest tret, perquè pots anar a qualsevol part del món i t'entendran, és un llenguatge universal. I no només toques amb músics toques amb persones, i crees relacions importants. A mi em costaria tocar amb algú amb qui no tingués una relació gaire bona, has de tocar amb persones amb qui et sentis a gust.
Has pensat mai a marxar de Catalunya? No sé si mai ha sigut el meu objectiu. Fa uns anys vaig viatjar als Estats Units per quedar-m’hi, però al cap d’uns mesos vaig voler tornar a Catalunya. Jo crec que un funciona per necessitats i anhels, si algú vol fer alguna cosa, l’acabarà fent. Però ara mateix no tinc aquest anhel.
Tu mateix vas comentar en una de les entrevistes que ‘He tingut diverses vides dins de la música’, podries definir d’alguna manera el seu estil? Quan deia això em referia al fet que no és la mateixa vida musical quan tens 19 anys i estàs tocant en un grup d’èxit de rock and roll per Espanya, que tocar en un grup de rhythm and blues instrumental que només trepitja sales de menys de 200 persones. Ara mateix per exemple el que estic fent amb l’Organ Trio encara està per definir, hem tocat en festivals de jazz com en sales de rock and roll. I, doncs, totes aquestes vides conformen com una espècie de mosaic. Per definir-me diria que jo soc un saxofonista de rock and roll i de rhythm and blues, i a partir d’aquí intento que sigui el més personal possible, bé no ho intento, ja que no hi ha una altra manera de fer-ho.
Què ha sigut el més difícil per tu al llarg de la teva trajectòria musical? Realment no ho sé. Jo crec que hi ha molts nivells de dificultat, i si he de dir alguna cosa que m’ha costat és, a vegades, la precarietat del món de la música. Penso que la gent al·lucinaria si conegués la realitat d’aquest món. Treballar com a músic és com estar en una muntanya russa, de sobte estàs en una pujada que tot costa molt com en una baixada on tot és molt fàcil. Hi ha un il·lustrador que deia, que dedicant-te a l'art a vegades viatges en primera classe i altres com un paquet. I doncs, la precarietat de segons quines coses del món musical dificulta les coses. A part d’això, jo crec que simplement soc molt afortunat de poder-me dedicar a una cosa que m’agrada. Em sento molt afortunat, no només a escala professional, sinó que també personal, perquè realment hi ha gent que ho passa molt malament.
Ha canviat molt la industrial musical al llarg dels anys? Sí, ha canviat moltíssim. Jo crec que als anys 80 o 90 va ser el moment en què la indústria discogràfica en aquest país, i fins i tot en general, es trobava en el seu punt més àlgid. No hi havia plataformes de streaming com Spotify, i clar l’únic accés que hi havia a la música era a través dels formats físics, i l’aparició de les plataformes distribució d'arxius de música, la pionera va ser ‘Napster’, va causar la gran davallada d’aquesta indústria. Per posar un exemple, el primer disc que vam treure amb ‘Nel·lo y La Banda del Zoco’ vam vendre 25.000 còpies, en aquell moment era una xifra molt baixa, però ara pocs artistes arriben a aquesta xifra. I això donava molt poder a les discogràfiques a l'hora de dirigir el criteri del mainstream, per tant crec que ara la indústria musical s’ha democratitzat molt, tothom pot fer i distribuir música des de casa i tothom té accés a aquesta. Tot i que he de remarcar que jo no soc partidari de les plataformes com Spotify per dues raons, primer per la liquidació dels artistes, els artistes guanyen poquíssim. I després perquè jo m’he educat amb el format de discs i crec que encara continua funcionat. Fa poc vaig sentir un audiòfil que deia: A tu t’agradaria anar a un restaurant que tinguessin tots els menjars del món amb gran quantitat, o a un restaurant que saps que fan una sola cosa amb una qualitat molt bona? Jo prefereixo anar a un restaurant que em serveixin una sola cosa molt bona feta.
He vist que també has fet teatre, que t'ha afegit aquesta disciplina a la teva vida? El meu pare era director de teatre i mestre de l’Institut del Teatre, i jo des de petit vaig veure el món de l’escenari de molt a prop, el meu pare em portava als assajos de teatre, anava a les estrenes, parlava amb actors… És un món que he tingut a prop des de ben petitet i crec que és fantàstic. La música, la literatura, el teatre… el món de la cultura és la cara més amable de l’ésser humà, si alguna cosa ens ha de representar per bé és la cultura. El teatre és una disciplina artística duríssima, la gent treballa durant mesos i mesos per fer una cosa efímera, bé també passa amb els concerts, però ara tenim més suport de vídeo…, però el teatre es fa una nit, sense cap mena de testimoni visual, i ja ha passat i així no es repeteix mai més. Això també amb els concerts, i això m’atrapa molt i crec que té molt a veure amb el teatre. Nosaltres ens componem, preparem, assagem, i fem un volo, aquell volo mai més es repetirà de forma idèntica.
Per quina raó t'has decantat més per la música exclusivament instrumental? Primer hi ha cantants i gent que canta. Hi ha gent que té aquest talent de forma innata (Natural Born Singers), i després hi ha la gent que canta, que són aquelles persones que els agrada cantar, però que no són un prodigi, i jo em considero que formo part d’aquest segon grup. D'altra banda, hi ha una cosa que és molt bàsica, i és la identificació musical, sigui amb un instrument o amb la veu, per exemple Bob Dylan, és un cantant que no canta extremadament bé, però s’identifica plenament amb la seva veu. Jo, en canvi, no m’identifico amb la meva veu, però sí que m’identifico plenament amb el so del meu saxo.
Podem afirmar que el que més gaudeixes fent damunt de l’escenari és tocar el saxòfon? Sense cap mena de dubte, per això estem parlant aquí tu i jo.
Hi ha alguna cosa que li hagués agradat fer, i encara no ha fet? M’encantaria fer una gira mundial diferent. Anar a tocar en llocs molt remots del món, com ara un poble de Mongòlia o el sud-est asiàtic, en llocs que no tinguin res a veure amb el nostre país.
Per acabar, parlem una mica del Grand Prix, el seu nou àlbum juntament amb Organ Trio, què es poden esperar els espectadors d’aquesta nova etapa de Dani Nel·lo? És una cosa que mai havia fet, i sempre havia sigut un desig, tocar amb un trio d’orgues, perquè he sentit moltíssimes referències de saxofonistes que m’agraden moltíssim, com Willie Jackson, Red Hollowey… Se surt del format típic de: bateria, baix, teclat, guitarra. A més, el so de l’orgue em fascina. És un tipus de so i formació a la qual tinc molt de respecte i a l'hora fascinació. A més m'he rodejat d’uns músics molt bons, Gerard Nieto a l’orgue, Ramón Angel Rey a la bateria, i Martin Burguez a la guitarra, i cadascú aporta el seu estil a la formació. El repertori que tocarem al Ponent Roots tindrà un 98% de temes meus, alguns de nous, i altres estan adaptats a aquesta formació, que això m’ha fet especial il·lusió, i crec que el públic ho gaudirà.
