Foto: Jordi Oliver.
Ivet Eroles Palacios és escriptora, poetessa i periodista, establerta al Pallars Sobirà. Nascuda a Santa Maria de Meià, un poble del Montsec, va formar-se a Barcelona en periodisme i antropologia visual. S’ha dedicat durant temps al periodisme, però té inquietuds literàries que l’han portat a jugar amb les paraules des de la prosa. La seva passió veritable rau en la literatura i la creació literària, però el periodisme li ha servit com a eina d'expressió, ja que també permet el joc amb les paraules.
Pregunta. Com vas començar a dedicar-te a l’escriptura?
Resposta. Sempre he volgut explicar-me a través de les lletres. Vaig estudiar periodisme a Barcelona, però des de fa uns cinc o sis anys he començat a publicar textos més poètics. Ara em dedico als espectacles i als recitals poètics, a més de publicar relats i reportatges a La Directa, ja que en sóc sòcia col·laboradora, i altres mitjans de comunicació. També tinc el bloc www.muntanyesdeparaules.com, on escric i publico textos, relats i poemes".
P. El teu primer llibre, Dones al marge. Bruixes i altres històries d’estigma i oblit, ja va per la quarta edició. Com ha estat la rebuda?
R. L’he portat arreu del territori a través de presentacions, com Barcelona, la plana de Vic o el Berguedà, i encara no l’he pogut presentar en alguns llocs, però l’estan sol·licitant. El gran gruix són al Pirineu i Prepirineu català, ja que són territoris on es focalitzen gran part de les històries. Ara bé, fins i tot gent que acostuma a llegir en castellà n’ha demanat una traducció, i aquest és un fet molt positiu. En general, les històries estan centrades en zones rurals. Les protagonistes són dones d’aquestes zones que no han tingut reconeixement en el seu moment i que sempre han quedat a l’ombra, així que és commovedor que la seva història ara es conegui arreu del territori.
P. D’on sorgeix el llibre? Què et va motivar a escriure’l?
R. El llibre neix d’una proposta de l’editorial Fonoll de Juneda (Garrigues), però són múltiples els factors que em condueixen a escriure’l. Feia un parell d’anys que la Núria Morelló, historiadora i antropòloga, participava en una investigació sobre la cacera de bruixes i el llegat que enquedava avui en dia. La Directa em va proposar aquest tema perquè estava molt vinculat amb el que escric, com són els feminismes i la ruralitat, a més de de desenvolupar-se en la zona on visc. També m’han inspirat obres com el llibre Caliban i la bruixa de Silvia Federici, que relata la història de la cacera de bruixes i el genocidi, l’assetjament i el control disciplinari dels cossos de milers de dones d'arreu del món en l'època de trànsit entre el feudalisme i el capitalisme. Així que vaig nodrir-me de diverses obres per investigar i publicar un article periodístic anomenat El Pirineu, bressol de la cacera de bruixes. A més, des de l'editorial Fonoll ja em coneixien pels textos que publicava al meu bloc i van confiar amb mi.
P. I com va ser el procés?
R. Una de les condicions de l’editorial va ser que escrivís un assaig. Jo, en un principi, potser l’hauria fet més literari, però després vaig optar per la prosa poètica. També he pogut crear versos per començar cada capítol, inspirats en les catorze dones a través de les quals es traça aquest trajecte històric des del segle XVI fins avui. Les il·lustracions del llibre són de la Maria Anaïs Miranda Solé, que aporten molta bellesa a aquest recull de relats de vida. Considero que aquest llibre compleix la funció de treure dels marges altres llenguatges, com són la poesia, que és un gènere marginal dins la literatura, i la il·lustració, que sovint s'associa més a la literatura infantil i juvenil. Per tant, no només hem rememorat les històries d’aquestes dones, sinó que hem recuperat aquests llenguatges per posar-los al centre i reivindicar-los.
P. Qui eren aquestes dones?
R. El llibre és un recorregut històric per l’estigma en clau de gènere i, en concret, de les dones del món rural. El text jurídic europeu més antic que legisla contra el crim de bruixeria s’ubica a les Valls d’Àneu, al Pallars Sobirà. El 1424, reunits al castell de València d’Àneu, els prohoms d’aquelles valls i el comte del Pallars van donar forma a les ordinacions d’Àneu, la primera llei coneguda a escala europea contra el crim de bruixeria. El fenomen també va irrompre de forma paral·lela al Llenguadoc, Suïssa i al nord d’Itàlia i ben aviat es va estendre pel continent. El llibre comença allà perquè segons el meu punt de vista en aquell moment de la història es van generar un seguit de mecanismes estigmatitzadors que segueixen vigents avui en dia. En el llibre, les cinc primeres protagonistes van ser acusades de bruixeria als Pirineus, però després s’hi poden trobar supervivents de camps nazis, dones del Pirineu que vivien a la seva manera, o una mare que ha acompanyat el seu fill en el trànsit de gènere. Per tant, parlo de dones que van ser jutjades i assassinades per la seva manera de viure i entendre el món. La majoria d'acusacions per crim de bruixeria provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcies, morts, malalties, pedregades...que convertien a aquestes dones en víctimes del rumor i la fama. I eren els mateixos tribunals dels pobles els que les duien a la forca, fet que dona més perversitat al fenomen. Aquesta persecució, difamació i linxament popular segueix vigent contra alguns col·lectius avui en dia: treballadores sexuals, migrades, racialitzades, persones dissidents sexuals o de gènere, etcètera. Cal entendre que la persecució per bruixeria ens dona informació per comprendre l’actualitat i intentar transformar-la.
R. Sí, és un espectacle de poesia i dansa-teatre que fem amb la Noemí Busquets, que és una artista polifacètica. L’obra ofereix un recorregut històric per les opressions de gènere que hem viscut les dones d’arreu del planeta, posant especial atenció en els territoris de muntanya. És una proposta que està en revisió i ampliació permanent, ja que la llista de violències en clau de gènere no s’acaba mai. És un espectacle que barreja poesia i dansa-teatre, una combinació de textos, dansa, interpretació o recitació, i el vam estrenar al Pallars Sobirà, on vivim les dues, ja que apostem per crear des del territori. BioLentes genera art contra de les violències de gènere i conté un missatge fort, amb moments de foscor, però també viatja cap a la llum. A més, aquest mes el representem en dates claus, com són els dies propers al 25-N, per visibilitzar i sensibilitzar sobre la qüestió (es podrà veure a Lleida el 28 de novembre). El títol conté un joc de paraules: bio, que fa referència a la vida, i lentes, de lentitud. És un clam cap a la vida lenta, per aprendre a habitar-la d’una altra manera.
P. Tens altres projectes similars?
R. Sí, procuro posar sempre els feminismes i ruralitat al centre en allò que faig. Recentment hem estrenat l'espectacle Violències. Guerra Civil i Postguerra al Pallars Sobirà, una idea original de la Vanesa Freixa, activista i artista del Pallars. El vam estrenar amb la Noemí Busquets i la Vanesa Freixa i compta amb la música de Javi Ballabriga i la sonorització de Pirinoise. Aquest espectacle denúncia els assassinats contra la població civil durant la Guerra Civil al Pallars. Com a mínim 69 persones van ser afusellades i enterrades a fosses comunes i queden pendents per fer molts rituals i processos de dol. Això va comportar que es generessin unes ferides profundíssimes i un oblit col·lectiu per a les generacions que hem vingut al darrere, que hem anat heretant generació rere generació. L’any 1938, el Pallars fou un dels llocs de Catalunya amb més atacs contra la població civil, motivats per l'enveja i els rumors entre veïns i veïnes, que acabaven en mans dels franquistes. També posem en el punt de mira la violació com a arma de guerra o el tracte degradant que van patir les milicianes quan van tornar al seu poble.
