Foto: David Ruano.
Joan-Lluís Lluís va néixer a Perpinyà el 29 de juny de 1963. És novel·lista, poeta, traductor, assagista i columnista català. Ha rebut nombrosos premis literaris, en particular el Premi Sant Jordi 2017 per Jo soc aquell que va matar Franco, i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any per unanimitat del jurat en reconeixement de la seva obra més recent, Junil a les terres dels bàrbars. Té obres traduïdes en basc, castellà, francès i txec.
Avui, l'escriptor presenta la seva darrera novel·la a l'Ateneu de Tàrrega a les 19 h de la tarda. Parlem amb Joan-Lluís Lluís sobre la seva obra més recent.
Pregunta. Junil a les terres dels bàrbars se situa al començament de l’era cristiana. Com es construeix, o flueix, aquest viatge d’alliberament?
Resposta. És un anar caminant. Primer, però, vaig haver de construir l’engranatge que fes possible aquest viatge, o fins i tot inevitable. I després, quan els personatges comencen a caminar, quan tenen clar que han de sortir de l’imperi i entrar en terres bàrbares, vaig provar de caminar amb ells. Em va semblar que el lloc ideal per narrar-ho era ser rere seu, i observar-los, sense estar sempre segur d’on anaven i de què farien quan topessin amb gent. Hi ha una part de la novel·la que ha sorgit d’aquesta observació, més que d’una reflexió prèvia. I això, quan passa, pot ser molt fructífer encara que sigui arriscat perquè hi ha el risc de perdre el rumb. Espero no haver-lo perdut.
P. Quines fonts d’inspiració han nodrit Junil a les terres dels bàrbars?
R. Primer, i com sempre, la memòria. Som fills del que hem llegit, vist, sentit i això és útil per compondre paisatges i personatges quan ets autor però també per rebre’ls, quan ets lector. Aquesta memòria compartida és molt important. Més específicament, hi ha el món grecollatí, amb la seva història, la seva literatura i la seva mitologia, que és un món gegantí, sovint meravellós, sovint també dur i cruel. Però a l’origen d’aquesta novel·la hi ha Ovidi, el gran poeta del primer segle, i els darrers anys de la seva vida passats a l’exili. I més autors, és clar, com ara Homer, però també Dino Buzzati, Faulkner, Hugo Pratt i el seu Corto Maltès, alguns assaigs d’antropologia, cròniques de viatges de segles enrere, Jules Verne i segurament molts autors que han actuat des del meu inconscient. Crec molt en la feina de l’inconscient en qualsevol obra de creació i, doncs, en el fet que el creador no ho sap tot del que crea. A mi, molt sovint, els lectors m’expliquen coses de les meves novel·les a les quals no havia pensat mai i que, en sentir-les, veig que és evident que tenen raó.
P. Junil a les terres dels bàrbars i El dia de l’os parteixen de personatges femenins. És difícil escriure a través de veus femenines?
R. No, gens. Hi ha molta mistificació en la separació entre dones i homes, en realitat com a éssers humans ho tenim gairebé tot en comú, i vivim plegats i ens coneixem. Les diferències realment importants, que són les psicològiques, són gairebé exclusivament culturals. Adquirides per l’educació i els prejudicis. Allò de “els homes venen de Mart i les dones de Venus” és una immensa collonada, i té a veure amb interessos ideològics –que res no canviï perquè els homes continuïn tenint els mateixos privilegis- i econòmics –com més se suposa que homes i dones són diferents més se’ls pot incitar a consumir productes diferents.
P. Junil a les terres dels bàrbars ha rebut el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per unanimitat del jurat. Quina lectura en fas d'aquest reconeixement?
R. Primer, va ser una sorpresa molt gran, no m’ho esperava, i menys per unanimitat, que no passa quasi mai. És clar, estic molt agraït d’aquest reconeixement i encara avui em meravella que hi hagi gent disposada a gastar diners per comprar una cosa que jo he imaginat. Recordo el meu jo adolescent que somiava ser escriptor i que no pensava aconseguir-hi, i menys en català, que vaig haver d’aprendre sol com a llengua literària al mig d’una enorme indiferència social, per no dir d’hostilitat latent. Soc de la Catalunya Nord, que avui és un desert lingüístic, una terra cremada, perquè els francesos són tan despietats com els espanyols però més astuts i han sabut matar les llengües que els fan nosa. Ara els espanyols comencen a aprendre’n i saben com matar la llengua catalana sense emprar la violència física, i els funciona. En fi, des d’aquesta terra del nord, aconseguir ser un autor català normal, un entre tants, i voltar pels Països Catalans per trobar-me amb el públic, em produeix un sentiment de reconfort bastant gran.
P. En el discurs del Premi Òmnium vas concloure afirmant que “una llengua no pot sobreviure sense un estat propi”. Què consideres que es pot fer per revertir la situació del català?
R. Que Catalunya sigui independent, sense cap dubte. Però la independència no vindrà demà ni demà passat, ara és prou clar. Per tant hem de trobar la manera de revertir el declivi del català amb les pobres eines que tenim. Una llengua, per viure en bones condicions necessita lleis que la protegeixin i la promoguin i parlants que la parlin i la defensin. Les lleis hi són, però insuficients, i sovint gens respectades. És increïble que tanta gent, incloent-hi responsables polítics, trobi normal que hi hagi lleis que s’han de respectar i d’altres que no. La llei, a Catalunya, diu que hi ha dues llengües oficials i que ningú no pot demanar a ningú de canviar de llengua si parla una d’aquestes dues llengües. Això és la llei. Em pregunto com és que no es fan campanyes per fer-la conèixer, perquè és evident que molts catalanoparlants no saben que tenen dret de no canviar mai de llengua. I cal que siguem, col·lectivament i individualment, més tossuts. Canviar de llengua i parlar castellà no és educació, és submissió. És una romanalla del franquisme, això que sempre és el que parla català que ha de canviar de llengua. Siguem tossuts, i poc importa si semblen mal educats: els que fan veure que no entenen el català o que al cap de cinquanta anys vivint a Catalunya no volen dir ni “bon dia” ho són molt més, de mal educats. Hem de ser tossuts i constants, i també hem de ser generosos: parlem català a tothom, vingui d’on vingui. Hem de regalar aquesta llengua, que s’escampi entre els nouvinguts. Escollir la llengua amb la qual adreçar-se a algú en funció d’un color de pell o d’un accent és doblament nefast, perquè rebutja persones, se’ls impedeix integrar-se de debò a Catalunya, i això té a veure amb la xenofòbia, i perquè aquestes persones, si no se les acull en català, es passaran al castellà i allà es quedaran. Si ens volem fer un favor a nosaltres mateixos com a catalanoparlants, hem de parlar en català sempre, a tot arreu i amb tothom.
