El Joan és el pare dels tres infants de Tàrrega 'reclosos' en un centre d'acollida de Lleida. Ell i la família, acompanyat de la seva germana Àngels i el seu cunyat Manel (tiets paterns dels nens), expliquen fil per randa com s'ha arribat a la situació.
La família, que compta amb el suport del grup 'Volem els nens a casa', reclamen a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) que els retorni els infants. Mig miler de persones els van acompanyar en una manifestació el divendres 18 de febrer.
Pregunta. Com comença tot això?
Resposta. Els expedients de desemparament tenen l’inici quan es va morir la mare l’11 de juliol de 2020. És aquí quan comença un ‘expedient de desemparament’, que a mesura que ha anat evolucionant, ha acabat amb la resolució d’aquest expedient i, com a resultat, es van endur els meus fills quan estaven a escola el 17 de novembre de 2021. El tancament dels meus fills és el resultat de tot aquest procés, i l’equació és molt llarga.
P. Bé, comencem per l’inici llavors.
R. Jo vivia a Barcelona amb la meva companya. Tenim dos fills en comú, i la filla gran d’11 anys és filla biològica d’una altra persona. Quan la meva parella va morir, vaig decidir endur-me’ls a Salou de vacances per destensar la situació, ja que els fills només em tenien a mi. És llavors quan la tieta materna, germana de la difunta, presenta una denúncia als Mossos d’Esquadra per segrest. Això és fruit de conflictes familiars entre adults, per dir-ho d’alguna manera, però el cas és que posa una denúncia. Els Mossos em van trucar, i jo vaig comparèixer a la Comissaria de Salou, on tot estava correcte i els agents van arxivar el seu expedient. Normalment, si hi ha una denúncia al cap de 24 hores, queda arxivada, però en tractar-se de menors, això es deriva a Infància, que ho deriva a la DGAIA. Aquí és quan la DGAIA rep el nostre cas i en fa un seguiment.
P. Com és aquest seguiment?
R. Ens van convocar a la filla gran i a mi a Barcelona per fer un parell d’entrevistes. Mentrestant, després de les vacances de Salou, vam decidir mudar-nos a Tàrrega perquè hi tenia suport familiar i perquè tenia la certesa que els nens estarien bé anant a l’escola aquí. Llavors, la DGAIA va encomanar a l’equip de Segarra-Urgell que continués aquest seguiment que s’havia iniciat a Barcelona. Aquest equip ens va fer un seguiment durant un any, amb entrevistes amb els tutors dels nens a l’escola incloses, i al cap d’un any va concloure que no hi havia desemparament i que es podia tancar l’expedient: els nens estaven ben atesos, escolaritzats, amb una situació normal, etcètera. Ara bé, com que depèn de Barcelona, aquests van decidir no tancar el cas i es va desestimar l’opinió de l’equip de Ponent.
P. I com sorgeix tot aquest problema que deriva a una actuació tan dràstica?
R. El pare de la filla gran (M., d’ara endavant) va demanar un judici de filiació i el jutge li va proporcionar tot: amb la sentència judicial del 21 d’octubre del 2020 se li dona la filiació, la pàtria potestat, la custòdia i també posar-li el seu cognom. Així, ella té aquest ‘problema judicial o legal’ i la DGAIA considera tancar-la perquè comencés una aproximació amb el seu pare biològic. Personalment, tothom ho troba al·lucinant, perquè a través d’una sentència judicial se li dóna tot a un pare biològic. El judici va ser després de la mort de la mare, i només amb una part representada [la del pare biològic]; perquè qui va representar la filla va ser una defensora judicial, a la qual se li va atorgar el cas el dia abans i no havia tingut contacte amb la nena ni era coneixedora de les característiques del cas.
P. I a tu no et van contactar per representar a la M.?
R. A mi em van contactar perquè portés la nena al judici, però jo en sóc el guardador i el pare dels altres dos fills, així que no la podia representar. Jo vaig fer una sol·licitud per personar-me en el judici, però el dia abans em van contestar que no podia personar-me i que ho derivaven a una defensora judicial. La filla no va tenir representació, i a l’altra part li van donar tot.
P. I vau apel·lar a la sentència judicial?
R. Jo no vaig poder apel·lar perquè no estava personat, així que va fer-ho la defensora judicial. El que crida l’atenció és que la sentència, que normalment sol tardar, en aquest cas va sortir en dues hores i es va voler executar tres dies més tard. És cridaner perquè els terminis solen ser molt més llargs, normalment. El que nosaltres pensem és que hi devia haver alguna mena de document de la DGAIA que sol·licités a la policia la seva col·laboració per la captació de la nena i que se l’enduguessin a Barcelona. Nosaltres creiem que hi ha alguna cosa térbola en tot aquest assumpte.
P. Tot això és molt estrany, són mesures molt dràstiques sorgides d’una decisió judicial.
R. Àngels i Manel. Nosaltres pensem que hi ha més coses al darrere. Perquè la DGAIA té diversos casos com el nostre, però que al públic no arriben. La resta de casos estan silenciats perquè els afectats no tenen recursos, ni mitjans, temps o desconeixement. Però nosaltres tenim mitjans, temps, motivació i recursos per arribar al fons de la qüestió.
R. Joan. El cas és que la M. tenia un problema legal i jo n’era el guardador de fet, fins que una sentència judicial li va atorgar tot al seu pare biològic, que no tenia relació amb la nena i potser l’havia vist tres cops al llarg de tota la seva vida. Dubtem molt que el jutge sabés tot el rerefons del cas.
P. És estrany que no s’hagi plantejat altres vies. Així que tu portes els nens a escola un dia, i de sobte desapareixen?
R. Sí. Jo els vaig portar a l’escola i una estona després em van trucar des de la comissaria dels Mossos. Em van fer esperar durant mitja o una hora, que suposem que és quan van treure els nens, i em van donar quatre papers i no he pogut parlar ni veure els meus fills després de 77 dies. És un cas fora del comú, tu ho expliques i la gent no ho entén. Des de la DGAIA no s’ha recorregut a la família extensa que tenen per a plantejar la possibilitat que els poguessin acollir: avis, oncles, etcètera. Tampoc s’ha contemplat la via dels serveis socials. No ens van informar absolutament de res i van tirar pel dret.
P. I com s’arriba a aquesta situació?
R. La M. no tenia representant legal, perquè jo era el pare sentimental o funcional d’ella, però legalment no era ningú, i el seu pare biològic tampoc. Així que la DGAIA es troba amb el problema d’un infant sense representant legal. En el judici se li van atorgar tot al pare biològic, que considero que per sistema ho deuen fer així. Un cop el ‘pare legal’ ho té tot, li van prendre la tutela. Això és el que per a mi ha passat, que el modus operandi de la DGAIA és ‘recol·lectar nens’, amb motiu o no, i ara s’han topat amb la nostra oposició, perquè els nens estaven ben cuidats i en cap cas desemparats. Cada vegada que la DGAIA ha fet una acció, jo m’hi he oposat, i ja sigui amb prevaricació (que jo considero que n’hi ha) o sense, han arribat a aquest extrem.
P. Però la DGAIA va justificar prendre’t els teus dos fills biològics per no trencar el nucli familiar en endur-se la M. És així?
R. Clar, amb l’excusa de mantenir el nucli unit, busquen trencar-lo. El motiu inicial va ser el problema legal de la M., i en trobar-se que ella tenia un guardador de fet que sóc jo, van decidir portar-la en un centre de menors per veure si en qüestió de temps, la M. vol anar a viure amb el seu pare biològic, però ella no vol ni ho farà. Aquest és el primer motiu per desemparar a la M. i tancar-la, i els altres dos, com que els germans no es poden separar, també els tanquen. Independentment de la seva edat, que en tenen 8 i 7.
P. I com ha estat la comunicació durant tot aquest transcurs?
R. Àngels i Manel. A nosaltres no se’ns ha informat absolutament de res. A mi, personalment, em van citar a través d’un WhatsApp sense explicar-me el motiu de la reunió, i per motius personals no hi vaig poder anar. Ara bé, en cap moment se’m va comentar el perquè se’m citava, perquè si hagués sabut que es tractava dels fills del meu germà, hauria fet el que calgués perquè no se’ls enduguessin. La motivació de la cita no me la van donar, i no hem vist cap protocol d’actuació clar.
P. Ara, Joan, has aconseguit poder parlar amb els dos fills biològics?
R. Sí, amb els petits sí, després de gairebé tres mesos. Amb la M. no, perquè la DGAIA al·lega que en algun moment haurà d’anar amb el seu pare biològic a Sant Cugat. Si parla amb mi, evidentment, li remourà sentiments. De moment tenen aquest problema en ‘stand-by’, que és el que penso jo, a l’espera de veure si la M. voldrà o no voldrà anar amb el seu pare biològic. Però nosaltres estem fent soroll perquè la situació se solucioni. Quan la DGAIA fa un desemparament per agafar la tutela és de mínim sis mesos: pot ser menor, o pot prorrogar-se. Nosaltres patim perquè aquests sis mesos poden fàcilment allargar-se segons el criteri de la DGAIA si no soluciona la situació.
R. Àngels i Manel. Avui ens han trucat citant-nos per fer una avaluació. Nosaltres fa dos mesos que tenim visites amb els infants. Ara un psicòleg ens farà un seguiment, que al Joan també li estan fent per veure si és bon pare o no, allargant la situació.
P. I com són les visites?
Els podem veure en una sala que fa 3 x 4 m², on estem tota l’estona supervisats i on es pot dir “això no ho diguis”, o “canvieu de tema”, etcètera. En teoria, al cap de catorze sessions, si tot va bé, podrem sortir a jugar al jardí, i al cap de vint-i-cinc els podrem treure del centre per fer una volta per Lleida. A partir de quaranta, podran venir a Tàrrega a veure casa seva. Per exemple, a la M. li vam portar una pilota de futbol signada per tots els membres de l’equip de Tàrrega, i no li vam poder regalar perquè “no és convenient, ja que li evoca records de Tàrrega”. També ens ha passat amb tot allò que hem dut, com una nota d’ànims quan la nena va passar la covid i estava confinada. És terrible, sentim que no els consideren persones, sinó un objecte deshumanitzat vist com un complement en lloc d’un infant.
