Llukutter: "Defenso l'art participatiu, sempre és millor sentir-ho com a teu" | L'Entrevista

Foto: Martí Navarro (@martinavarro_photography / www.martinavarro.net)

Foto: Martí Navarro (@martinavarro_photography, www.martinavarro.net)

Llukutter, (Lluc Flotats) és l'autor de la pista que homenatja a Kobe Bryant a Balaguer. També ha pintat una multitud de murals participatius per tot el territori de la província de Lleida amb col·lectius i grups de joves.

Pregunta. És gairebé imperatiu preguntar: com es pot dibuixar un mural tan gran?

Resposta. Hi ha molts trucs al món del muralisme, l'art urbà i el grafiti. Hi ha qui utilitza projectors per marcar les projeccions, però últimament s'utilitza una quadrícula de formes geomètriques i paraules, que jo faig servir sovint. Després de dibuixar els 'gargots', es fa una foto d'allò que veus, i hi poses el disseny a sobre. Així saps on va cada element i guardes les proporcions, fent ús les formes com a punts de referència. Per exemple, en un mur de Maials vaig escriure la cançó emblemàtica de l'acte que es feia, i a sobre hi vaig pintar el disseny d'uns camps d'oliveres i agricultors. Aquesta tècnica ve de les quadrícules, molt emprades per calcar-ho en altres dimensions.

P. I com va ser el procés per pintar la pista del Kobe Bryant a Balaguer?

R. El mural del Kobe Bryant, al ser en horitzontal i tan gran, vaig usar quadrícules de dos metres quadrats cadascuna. També podia veure de tant en tant la imatge a través d'un dron per assegurar-me que tot estava correcte. A part, el dron va gravar algunes imatges i en sortirà un vídeo maquíssim. Durant el procés, em van ajudar tres equips femenins de bàsquet, d'infantil i cadet, durant tres tardes a pintar. També vaig comptar amb l'ajuda d'amics artistes i la meva parella en alguns moments perquè portava molta feina. Si ho hagués fet sol, hauria tardat unes 170 hores a dissenyar-ho i pintar-ho, però ho vam fer en unes 60 h. De fet, calculava que 'traçar' el dibuix comportaria tan sols un matí, però al final va ser més d'un dia a causa de les enormes dimensions. A diferència de l'altra pista que vaig pintar, ja fa un any a Lleida i de manera més 'abstracta', aquesta tenia molt més detall.

P. I a la Noguera podem trobar més obres teves?

R. La veritat és que he pintat bastant per les terres de Ponent. A Penelles vaig participar en la segona i tercera edició del GarGar Festival. El primer cop vaig pintar un quadre en directe, i a la següent hi vaig pintar un mural a partir d'una foto antiga de l'escola del poble de feia cent anys, on alguns vilatans reconeixien els seus avis i familiars. Aquest va ser un projecte ambiciós, perquè jo treballo amb plantilles i el mural en va comportar 110, un mes de preparació i quatre dies pintant. A vegades no es veu tota la feina que comporta. Però només queda la meitat del mural perquè un any després van haver de fer obres. També vaig fer un taller amb l'associació Estel de Balaguer, que vam fer un projecte conjunt amb el GarGar d'una durada de tres mesos. Cada setmana fèiem un taller de pintura en paper i que posteriorment vam exposar a l'església del poble. Després, vam pintar un mural durant el festival. Va ser una experiència molt bona, i que el GarGar comptés amb mi em va fer sentir bé.

P. Sents que els artistes del muralisme de Ponent esteu valorats?

R. Ara mateix, gràcies a diversos festivals, ha fet que molts pobles, ciutats i barris vulguin alguna obra. S'aprecia la nostra feina, tot i que a vegades és qüestió de pressupost, encara que depèn de cada lloc. Potser al principi costava més, perquè no hi veien el tret artístic i ara sembla que ha canviat la percepció. La part positiva és que també implico el fet de ser educador social: m'agrada la part participativa i comunitària d'implicar a la gent. Això deriva a què alguns companys/es em proposin projectes quan reben alguna proposta d'aquesta índole. Amb l'associació que tenim de Creativitats Urbanes Transformadores volem fer arribar el muralisme, grafiti o art urbà a tothom, posant-hi una part comunitària a diferents àmbits de la societat que s'impliquin en els murals. Defenso bastant que quan et pinten alguna cosa i tu no hi participes de cap manera, et sobta una mica. En canvi, si hi has participat, sigui pintant o elegint el disseny, t'ho sents molt més teu. Això comporta que en alguns llocs, els mateixos que potser podrien atacar el disseny o pintar-hi a sobre, si són ells qui ho han pintat, ho respectaran i defensaran.

P. Has tingut moltes pintades damunt dels teus dissenys?

R. Per sort, aquí es respecta més. En zones com Barcelona les obres tenen una vida molt curta. Jo, personalment, hi he pintat poc. Hi ha zones lliures on es poden fer grafitis (com a les Tres Xemeneies, a prop del Paral·lel), on cada dos o tres dies les estan tapant amb més murals a sobre. La vegada que vaig pintar allà, vaig dedicar molt temps a preparar-ho tot, però al cap de tres dies volia fer la foto final i ja s'havia pintat a sobre. És un lloc on hi ha molts artistes i que ofereix murs, i la competència pels espais és molt més alta.

P. T'has trobat amb gent que qüestioni el que fas, o que no valori el muralisme?

R. Bé, hi ha gent que considera que a priori és una feina 'fàcil' o que ho pot fer qualsevol. També hi ha el prejudici que és molt més barat del que sembla. A vegades, pintar una façana només de blanc es pot enfilar als set mil euros, així que si es vol fer un mural, es complica la cosa econòmicament. Els artistes també ens tirem pedres a la teulada si regalem el que fem i pintem de manera quasi gratuïta, però a vegades es renuncia a les remuneracions perquè t'aporta difusió. Encara que mai saps com et sortirà la jugada.

P. Com va últimament la teva trajectòria com artista?

R. Porto tota la vida pintant, però aquests últims tres anys han estat un no parar bastant important. He pintat arreu de la província de Lleida, tot i que alguns murals no són característics del meu estil, perquè molts han sigut participatius, creats a partir del que s'ha proposat des del poble o el grup de joves. Jo toco dos o tres estils sobretot, i els adapto a les demandes del que suggereixin. Algunes obres són participatives des de l'inici, on pensem conjuntament què en pot sortir, i d'altres poden venir de propostes temàtiques d'ajuntaments. A partir d'això, jo presento uns quants dissenys, que acabem escollint amb la gent amb qui el pintem. Hi ha diversos factors que influeixen: els tempos, la voluntat, el calendari, etcètera.

P. Hi ha algun estil que prevalgui en les teves obres?

R. Últimament estic tocant molt l'estil típic del muralisme de Xile. És molt comunitari, perquè qualsevol pot pintar, i així és més fàcil implicar la gent. Ara mateix hi ha la BRP (Brigada Ramona Parra), que està per tot el país on hi col·labora molt públic. Quan s'organitza alguna manifestació o reivindicació, des de BRP s'envia una convocatòria. Això implica que poden pintar murals de gran extensió en un sol un matí, per exemple. L'estil és viu de color, molt lineal i destaca visualment. A partir d'aquest estil i les seves característiques baso molts dels murals que estic fent amb joves, infants i col·lectius: reflexionem sobre els elements que volen treballar, pensem com aplicar-lo en un mur, i ells mateixos són qui ho pinten quasi tot. M'atrau molt la filosofia de l'estil, perquè fa sentir-ho propi. A banda del missatge, és important que sentin que han format part de la feina feta.

P. En podem veure algun d'aquest estil per Ponent?

R. Justament un dels últims que he fet ho és. El vam pintar a Mollerussa, a la plaça d'Àngel Bonvehí, pel Dia de la Salut Mental amb usuaris del Servei de Rehabilitació Comunitària de l'Hospital Universitari de Santa Maria i de l'Associació de Salut Mental Pla d'Urgell (Club el Nord). Durant el mes d'agost vam fer un parell de trobades amb dinàmiques i jocs de taula per trobar el disseny, i els mateixos usuaris van escollir els conceptes clau definitoris. De fet, els muralistes poden investigar de moltes maneres per inspirar-se, però el fet d'estar amb ells i parlar-ne, reflexionar-ho, que presentin dissenys i els defensin, és més vivencial. Durant els dies d'octubre que el vam pintar, volíem que hi participés gent que passava pel carrer. Fins i tot el vam acabar amb molt marge de temps, i vam enllestir-lo conjuntament fins al final, ultimant-ne tots els detalls plegats perquè fos totalment seu. El mural era ple d'imatges que els usuaris havien extret de les dinàmiques, com què sentien quan patien alguna crisi, però també el que els protegeix: la família, les amistats, trencar cadenes i prejudicis.

P. És molt interessant com implementes l'educació social amb el teu art.

R. Sí, i estic molt satisfet dels projectes que han anat sorgint. Per exemple, a Guissona vam fer un camp de treball amb el centre de creació Art Singular, un centre de la Fundació Josep Santacreu, dedicat a veïns amb risc d'exclusió i d'usuaris d'Alba. Amb els joves vam pintar un mural a l'accés del centre, seguint també un procés participatiu. La temàtica era la diversitat, primer li vam donar voltes, i a partir de xerrar va sortir sota el lema "Som diversos, som art".

P. I funciona bé mesclar aquests dos mons?

R. I tant, des de l'estiu ha estat un no parar. Vam fer un projecte amb el SISI Urgell (Servei d'Intervenció Socioeducativa Itinerant) en què cada dilluns anàvem a un poble per pintar un mural amb el jovent i els infants. A Arbeca també en vaig pintar dos de manera participativa amb joves a partir de 12 anys. Al ser educador de carrer, això em dóna les ales per compaginar bé la barreja entre la meva feina d'educador social i l'art. Això seria el meu ideal de feina: fer murals de manera comunitària i participativa, implicant a qui hi viu i vol formar-ne part. Al cap i a la fi és el més bonic, veure com es va construir un mur conjuntament, i que finalment tothom s'ho senti seu.