Els mitjans de comunicació vam inundar portades, boletos de ràdio i vídeos amb aquella sessió de control del mes de març en la que Íñigo Errejón demanava els partits polítics que dirigissin la mirada cap a la salut mental. Que ja era un problema greu abans de la pandèmia. Que es pot manifestar en un centenar de símptomes o malestars. I que ens passa a una de cada quatre persones. Després d’aquell episodi al Congrés dels Diputats van arribar més xifres preocupants. El llibre La Vella Companya: Els meus trenta anys de lluita contra la depressió (COLUMNA, 2021) del periodista gallec Anxo Lugilde. La mort de Verónica Forqué. O la Marató organitzada per TV3 i Catalunya Ràdio. La salut mental, el fràgil escenari en el qual juga el cap de l’ésser humà, ja té un espai propi dins de la graella dels mitjans. Però, ho abordem correctament? Els periodistes, fem servir el vocabulari adequat, parlem amb les fonts correctes, publiquem reportatges que ajudin i no que enfonsin a les mateixes víctimes i les seves famílies?
Les entitats consultades comparteixen diagnòstic i recomanacions. La salut mental cada vegada apareix més explicada. Deixa de ser un tabú amb el pas dels dies. Però encara queda camí per recórrer i hem de millorar a l’hora de publicar determinats aspectes. Els mitjans de comunicació, en tant que generadors d’opinió pública, juguen un paper molt important en la prevenció i la lluita contra els estigmes. Un potencial que ens ha de fer reflexionar i adoptar determinades rutines i maneres d’escriure o locutar.
Paraules que estigmatitzen
Els camps d’acció on han de jugar els professionals de la comunicació són diversos i complicats. Anorèxia. Esquizofrènia. Bipolaritat. Depressió. I suïcidi, potser un dels més amagats darrere una immensa cortina per molt que a Espanya es llevin la vida onze persones cada dia. Una xifra que sempre quedava aparcada sota el pacte quasi llegendari de “als mitjans no es parla de suïcidis per no generar un efecte contagi”.
La Confederación Salud Mental España va néixer el 1983 i ells mateixos, amb la intenció d’aportar un llenguatge inclusiu i no discriminatori cap a les persones que pateixen problemes de salut mental, van canviar el nom de l’entitat, ja que antigament es deien Confederación Española de Agrupaciones de Familiares y Personas con Enfermedad Mental. El 2015 la paraula “malaltia” va desaparèixer. Actualment l’integren divuit federacions i sumen 47.000 socis. I, entre els consells cap als mitjans de comunicació, destaquen els de no vincular salut mental a violència, no donar per “incurables” a les persones o mencionar una qüestió de salut mental de la persona protagonista de la notícia només si realment és necessari per comprendre la persona i la història. Aquesta entitat, tal com van fer ells mateixos sis anys enrere, recomana deixar enrere adjectius com malalt, pertorbat, maníac o boig.
Relació perillosa
“Obertament”, entitat lluitadora contra l’estigma en salut mental, i el Grup de Periodistes Ramon Barnils van crear un Observatori de mitjans de comunicació i salut mental i, en els seus informes anuals arriben a dues conclusions compartides amb altres entitats. Els periodistes ens oblidem tot sovint dels testimonis en primera persona. I creem una repetida però equivocada relació entre salut mental i violència. “En moltes notícies sobre delictes, atemptats o assassinats es relaciona l’autor d’aquests fets amb algun trastorn mental”, asseguraven, per exemple, en 2017. Un expert en salut mental com és Pablo Correa, editor al diari colombià El Espectador, també ha alertat de la temptació repetida de “relatar les històries dels pacients d’una forma ficcionada, en to de ‘porno-misèria’” el que acaba provocant que el periodista acabi “prolongant l’estigmatització dels que pateixen algun malestar mental”.
Delicadesa informativa
I dels suïcidis, com valoren les entitats que s’ha parlat als mitjans fins ara? Tard i malament, podria ser una conclusió consensuada. Per què hem acceptat tabús i estigmes i hem utilitzat expressions inadequades? L’efecte contagi o donar determinats detalls d’una mort per suïcidi, que no fan una gran aportació en l’àmbi informatiu, són les assignatures principals a superar? Arran de la mort de Verónica Forqué, la majoria d’entitats que treballen dia rere dia amb persones que han intentat suïcidar-se o amb familiars que han perdut un ser estimat han llançat o recordat els seus decàlegs o recomanacions de com es podria cobrir una mort per suïcidi sense fer mal. Sense que els lectors o els oients rebin dades, detalls o expressions que els cregui una imatge distorsionada sobre què ha passat realment. I perquè els familiars i els amics de la víctima no tinguin la sensació, en veure el que es publica de la persona que han perdut, què hauria estat millor no llegir-la mai. Perquè de vegades hi ha informacions que, senzillament, no corresponen amb la veritat.
