L’etern Big Ben on van ser feliços

De pares a fills, han corregut historietes que han idealitzat la discoteca, convertint-la en aquell espai que tots somiaven a trepitjar en fer-se grans, per molt que semblés una utopia, ara bé, aquest somni està a punt de fer-se realitat des que es va fer pública la seva inauguració per aquest 2024
Imatge de la sala Big-Ben plena de públic ©Radar
photo_camera Imatge de la sala Big-Ben plena de públic ©Radar

Entre els principis dels setanta i meitat dels noranta, milers de joves gaudien dels diferents espais d’oci que guarnien els carrers de Mollerussa.

D’entre els diferents espais, n’hi havia un ubicat entre Mollerussa i Golmés que durant dues dècades i per què no, durant generacions, ha monopolitzat el protagonisme nocturn de les terres de ponent: el Big-Ben.

Aquells joves s’aplegaven cada cap de setmana sense prendre esment que les nits que gaudirien plegats acabarien sent els relats anecdòtics que, en un futur, la majoria d’adolescents de Ponent creixerien escoltant. 

Tampoc s’imaginaven que aquest lloc esdevindria un espai de referència i posaria Mollerussa en el punt de mira dels joves de l’època.

El Big-Ben obria les portes un 19 de març del 1976. La seva inauguració coincidia amb la fira agrícola de Sant Josep, celebrada a Mollerussa, la capital de la comarca

Imatge exterior del Big-Ben @JordiFiguerola
Imatge exterior del Big-Ben @JordiFiguerola

El Big Ben va ser el topònim elegit per Foncomi, l’empresa fundadora, després de moure’s entre diverses opcions com Mogol, compost per les primeres síl·labes de Mollerussa i Golmés, principals pobles amb què la discoteca tenia vinculació, tot i que pertanyia legalment al municipi de Golmés. L’elecció del seu nom de poc va servir perquè l’acabessin batejant com la “discoteca de Mollerussa”. El mateix any en què obria les portes al públic, engegà el servei del Restaurant-Grill i s’habilitava un pàrquing per a quasi més de 900 vehicles. Des de la seva inauguració, l’èxit no deixava de banda la discoteca i, tot i que el Big Ben ja comptava amb unes instal·lacions envejables i dignes d’admirar, els seus propietaris no van dubtar a invertir per convertir-la en una macrodiscoteca.

Els seus espais diversos per a satisfer el seu ampli públic vestien la discoteca d’un recinte únic, convertint-la en espai sense comparació. Era un dels centres d’oci més fascinants del sector a Catalunya amb capacitat per unes 5.000 persones, aproximadament.

La Sala Gran,el Planetari, Pub, o la Sala Rosa

L’epicentre de la discoteca era la seva majestuosa Sala Gran de 10.000 metres quadrats de superfície, que comptava amb un innovador equipament lumínic: l’espectacular làmpada que mai ningú oblidarà.

Targetó inauguració ©Arxiu
Targetó inauguració ©Arxiu

Hi havia també la Xampanyeria, el que avui anomenem com a Zona Vip i on els “senyors amb calés” hi compraven la seva botella de licor i se’ls hi guardava en una vitrina de vidre. En aquell moment, aquest servei personalitzat es considerava una exclusivitat gairebé única de la que no disposaven altres discoteques. Entre sala i sala, s’enlairaven escales amb llotges repletes de cadires i sofàs per aquells qui simplement vinguessin a xerrar.

Fins i tot, hi havia un túnel que comunicava amb el Planetari, on s’escoltava un tipus de música més “intermedi”. I, com a espai més alternatiu o underground hi havia el Pub. “A vegades tan underground que et quedaves sol”. Paral·lelament, a la zona inferior, hi havia una altra pista de ball, tenyida de rosa, adreçada a matrimonis de la tercera edat que ballaven al ritme dels temes més clàssics cada diumenge tarda.

Una sala amb capacitat per 5.000 persones

En general, també hi destacava l’alta presència de moqueta que cobria la discoteca i com, per la seva magnitud, era considerada una ciutat en gaudir de tots els serveis: menjar, beure, policia i metge/sa de guàrdia. De fet, en alguna ocasió podies sortir amb les claus d’un dels vehicles nous que se sortejaven.

L’any 1977, quan Geroge Lucas va estrenar La guerra de les galàxies, “feia mesos que Catalunya enlairava la seva Star Wars”, escrivia Francesc Canosa, en un article al diari Ara, referint-se a la discoteca Big ben.

Espases làser de coloraines caigudes del sostre combatent el costat fosc de la nit, una clara caracterització de la làmpada, un accessori impressionant que convertia les sessions de la discoteca en un espectacle

Imatge de la sala Big-Ben plena de públic ©Radar
Imatge de la sala Big-Ben plena de públic ©Radar

La seva làmpada, ubicada a la Sala Gran, era un atractiu que deixava bocabadats a tots aquells que la veien funcionar per primer cop i, amb ganes de més als qui ja havien gaudit, abans, d’aquest espectacle de llums.  Amb un simple moviment, que desplaçava tota la instal·lació de dalt a baix, “només pujava i baixava” i, la seva combinació de llums, la convertien en quelcom “espectacular”.

La discoteca de Golmés tenia alguna cosa que la convertia en única. En més d’una ocasió, autors i experts del territori han intentat donar una explicació al fenomen que va suposar el Big Ben.

En un article de La Mañana, Marc Cerón va exemplificar tres motius que una discoteca havia de seguir al peu de la lletra perquè aquesta funcionés. En primer lloc, mencionava la importància d’una bona gestió del complex, res podia quedar solt. El personal havia d’estar ben organitzat i s’havia d’establir un bon control dels diners que entraven i sortien. En segon lloc, la discoteca havia de mantenir una bona relació amb l’entorn, l’espai havia de considerar-se com quelcom positiu per la població i, per tant, fos un lloc freqüentat pel veïnat. En tercer i últim lloc, era la bona promoció del local, així com garantir-lo d’un bon ambient musical. Segons Cerón, qualsevol discoteca que no busqués complir el mer objectiu de convertir-se en temps d’oci, lluny quedava d’assolir l’èxit que asseguraven aquests tres motius.

La música és la nostra forma d'expressió física i mental per tal de comunicar-nos i amb ella caminar fins al nou mil·lenni assimilant tot un seguit de canvis però sense perdre les arrels. Treballem per construir un espai de música global, que transcendeixi fronteres, gèneres i etiquetes. Un lloc obert a qualsevol manifestació creativa amb vocació d'avançar - text d'un dels Flyers de promoció-.

Les campanyes de publicitat i el disseny de Flyers  

Jordi Figuerola, qui va ser gestor musical de la discoteca, explica com s’encarregaven de publicitar el local i en quins altres establiments, pròxims al Big Ben, s’hi deixaven invitacions i follets propagandístics molt elaborats, que en l’actualitat no es contemplen com a estratègia comunicativa a causa de l’auge de les xarxes socials. Entre els establiments, hi havia la botiga de discos Tamtam, la botiga de roba Blackfac de Lleida, o els diversos pubs més transcorreguts com el Maniquí, l’Andana, el Bakomba, el Dinos, etc.

Flyers promocionals de Big Ben ©Jordi Guardiola
Flyers promocionals de Big Ben ©Jordi Guardiola

També es gravaven anuncis a emissores locals com Segre Ràdio o Los 40 Principales.  Fins i tot, s'hi dissenyaven tanques publicitàries, les quals calmaven als artistes estrangers que no s’acabaven de creure la magnitud i particularitats característiques de la discoteca, ubicada al bell mig de les terres de ponent. ”Era Mollerussa, no Barcelona”. Figuerola recorda l’anècdota d’en Commander Tom qui, en entrar a la discoteca, va quedar impressionat. “Arribaven mosques, però a la que entraven i veien la discoteca, ja està”. Una vegada dins, eren teus”.

Cerón no va ser l'únic. I és que Vidal Vidal i Culleré ja atribuïa al complex del Big Ben un “protagonisme gairebé exclusiu”. Vidal i Culleré, l’autor arbequí considerat el poeta del Big Ben, declarava en un article del Diari de Girona (1989) haver freqüentat diverses ocasions el local el qual, segons l’autor, evidenciava un fenomen irrepetible en cap altre indret de Catalunya. “El Big-Ben és un tros d’Amèrica al mig del Pla d’Urgell. Mollerussa s’hauria de descriure així: Moller(USA)”. Aquest èxit, segons Vidal i Culleré, es devia a una discoteca que era intergeneracional i interclassista. “Cada sector, cada edat, cada colla d’acord amb els seus nivells determinats per l’origen social o comarcal, trobava el seu racó”.

Els d'Almatret se situaven al centre de la barra i els d’Artesa de Segre anaven a la sala de música de ball. La zona de l’ala superior esquerra era dels joves de les Garrigues. I, una part d’Ivars i part del Pla d’Urgell es concentraven a baix, al costat de l’entrada

Ningú s’hi sentia estrany, deia Vidal. I tothom, benvingut. Ho evidenciava l’ampla esplanada que s’habilità de pàrquing, on s’amuntegaven cada cap de setmana, vehicles amb matrícules que començaven per la demarcació territorial –T, B, HU Z– i, que demostraven fins on ressonaven els altaveus de la discoteca de Golmés. Vidal i Culleré creia en un efecte multiplicador, “gent crida gent”, per a explicar quina era la raó darrere aquest pou d’atracció, que mobilitzava joves d’arreu per a ballar plegats al “paradís de l’oci nocturn”. Vidal Vidal va descriure aquesta generació com la “Generació Big Ben”, la qual va suposar un fenomen social mai vist.

Concert Monica Naranjo ©Jordi Guardiola
Concert Monica Naranjo ©Jordi Guardiola

El Big-Ben no només va ser batejat com la discoteca de Mollerussa. El seu èxit va atribuir-li algun altre renom, com el paradís nocturn o, fins i tot, “La petita de las Vegas”. Cada una d’aquestes connotacions demostraven la porta que s’obria al món a tots aquells joves somiadors, que convertiren el Big-Ben en el lloc de trobada més important del territori i que els apropava als artistes més reconeguts del moment. Als seus escenaris, hi van actuar personatges com Miguel Bosé, Mecano, Mònica Naranjo, Radio Futura, Alaska, Boney M, Kate Rayan i, entrant en l’última dècada del segle XX, grans productors i disc-joqueis com Gigi D'Agostino, Cascada, entre d’altres.

Amb sort, comptaven amb un mànager que intentava aconseguir qui volguessin, però és que la feina es feia sola, en tractar-se d’una discoteca amb una visió empresarial àmplia, que tenia diners i les instal·lacions idònies. Era qüestió de saber les dates i quadrar-les amb les ciutats de les gires. “No hi havia mai un no”, remarca Jordi Figuerola.  

Radar On

Radar On ©JordiFiguerola
Radar On ©JordiFiguerola
RADAR 1
Radar On ©JordiFiguerola

 

El Big Ben va tenir, fins i tot, la seva pròpia publicació. Una revista en format diari, on Lluís Besa, amb les fotografies de Josep Anton Pérez s’explicava totes les novetats i esdeveniments de la discoteca. La publicació va rebre el nom de Radar per a “fer arribar tota la informació que navega per l’espai del Big Ben”. Les actuacions, els ambients, les entrevistes amb els artistes i els comentaris del públic omplien les seves pàgines que després es repartien per les barres del complex.

Varen ser moltes les generacions que van poder cantar, ballar i estimar. En aquest sentit, la discoteca va actuar com a mediadora entre comarques. Aleshores, la relació entre els diferents pobles del Pla d’Urgell era molt reduïda i el Big-Ben va afavorir-ne la interacció entre comarques i la formació de noves parelles, que van suposar un canvi demogràfic molt important per a la comarca.

Aquestes parelles sempre recordaran el Big Ben com aquell lloc especial, on fa més de trenta anys, els van fer sentir papallones a l’estómac, com en Damià Santamaria i la Sole Rivas. En el seu cas, però, no es van conèixer ballant o cantant, com altres. Tots dos eren treballadors del Big Ben.    

Sole Rivas amb la colla d'amigues ©Sole Rivas
Sole Rivas amb la colla d'amigues ©Sole Rivas

El Damià, de Cervià de les Garrigues, servia a la Sala Planetari i la Sole Rivas, de Mollerussa, a la Sala Gran, però mai varen creuar mirades. No sabien qui eren. Hi havia tanta gent treballant que era molt difícil conèixer els diferents companys i companyes que servien en altres espais o, fins i tot, en barres de la mateixa sala. “Quan entràvem a treballar, la sala estava buida i potser veies les cares d’alguns altres, però després amb la gent ja no podies veure-les”, recorda la Sole. Això suposava que es formessin grupets per zones de treball, en el cas de la Sole, amb la Georgina i la Dolors sota els encàrrecs d’en Fran Llovet. Tots ells treballaven plegats a la barra verda, anomenada així en honor a la seva  il·luminació.

Damià Santamaria i la colla d'amics ©Sole Rivas
Damià Santamaria i la colla d'amics ©Sole Rivas

Malgrat el poc contacte que hi havia amb els treballadors, en acabar la sessió i la recàrrega de les càmeres, les diferents colles de les barres s’ajuntaven per a esmorzar al Resquitx, el complex veí del Big Ben, “per a fer caliu”. Aquestes reunions van ser les primeres preses de contacte que van tenir en Damià i la Sole. Fins que un dia, ell va ser traslladat a la Sala Gran. Concretament a la barra sota la cabina del discjòquei. I, la Sole, sota els efectes dels glopets que tenien costum de convidar els clients i “era un lleig dir que no”, va armar-se de valor i proposar-li de quedar.

Interacció entre joves del Pla d'Urgell

Per molt que el seu primer petó no fos ni sota la làmpada, ni dins del mateix Big Ben, gràcies a la discoteca han construït una vida junts. I és que aquest complex sempre els traslladarà a un espai i un temps on van ser molt feliços.

Voldria tornar a entrar per aquella porta, trepitjar aquell terra i pensar en aquell temps. M’emocionaria. Vaig ser molt feliç, diu la Sole

Diuen que tot lo bo s’acaba... o no. En els últims anys del segle XX, el Big Ben va viure un episodi aspre que alguns consideren com l’inici de la seva davallada. Arran d'un assassinat, que va tenir lloc a l’esplanada del pàrquing, el local va veure’s obligat a tancar durant un temps. Malgrat que després reobrís les portes, res va ser igual. L’entorn ja estava impregnat per la tragèdia. Així i tot, no val responsabilitzar només l’incident. L’arribada d’altres tendències que començaven a fer-se lloc entre els joves, la implantació de noves mesures en l’oci nocturn i la situació econòmica del moment van canviar la concepció del que havia estat el paradís. Tot i aquest desenllaç, el seu record s’ha mantingut viu en les descendències de la “Generació Big Ben”.

De pares a fills, han corregut historietes que han idealitzat la discoteca, convertint-la en aquell espai que tots somiaven a trepitjar en fer-se grans, per molt que semblés una utopia. Ara bé, aquest somni està a punt de fer-se realitat des que es va fer pública la seva inauguració per aquest 2024. I val la pena dir, que tot lo bo no s’acaba, torna.