Les generacions de metges rurals es jubilen i per la professió la medicina tot terreny no és atractiva

Diuen els tòpics que, als pobles, hi havia unes destacades autoritats que clarament tallaven el bacallà: l'alcalde, el metge, el mestre i el mossèn
Josep Maria Garcia i Josep Maria Montserrat ©JosepAPérez
photo_camera Josep Maria Garcia i Josep Maria Montserrat ©JosepAPérez

El passat diumenge al Poal i el divendres a Fondarella els usuaris de la salut pública feien un homenatge al Doctor Josep Maria Garcia que deixava la plaça de metge rural en aquests municipis del Pla d'Urgell. Garcia havia allargat un any més la jubilació a petició de l'administració, suposem que la medicina comunitària no atrau els nous professionals i els entorns rurals són els que en pateixen més les conseqüències.

La falta de relleu es deu en major part pel desprestigi de la medicina familiar, el poc interès pel món rural, la recança a treballar sol, a fer moltes hores de guàrdia o a haver d'anar amunt i avall

La sanitat es troba en una situació complicada per la manca de recursos, en els centres sanitaris de referència i en les àrees bàsiques de salut, i això ha afectat greument a les zones rurals. 

Des de Comarques de Ponent fem un reconeixement a Josep Maria Garcia i al que va ser metge de Bellvís Josep Montserrat en nom de tots els facultatius que dia a dia tenen cura de la gent de terra endins; de pobles i poblets de terres lleidatanes. Una història que malgrat tenir uns dies, creiem que està de plena actualitat.

Una história d'ahir i de sempre

Diuen els tòpics que, als pobles, hi havia unes destacades autoritats que clarament tallaven el bacallà: l'alcalde, el metge, el mestre i el mossèn. Cadascun imposava l'autoritat en el seu àmbit i tots plegats consensuaven les accions que afectaven la comunitat. D'aquest tòpic crec que n’han anat caient el mestre, el capellà... I tinc els meus dubtes de l'alcalde. Però els metges han continuat representant l'autoritat. Bé, no exactament autoritat, però sí una consideració destacada i respectuosa. La societat ha evolucionat convertint alguns actors en prescindibles, però els metges continuen tenint en les seves mans la salut i la vida, uns conceptes que fan molt de respecte.

He de confessar, i segur que els protagonistes d'aquesta història em tractaran de presumptuós, que la conversa que vaig tenir amb Josep Maria Garcia i Josep Montserrat ha sigut una de les més vitals i colpidores que he fet mai

Tenia una assignatura pendent amb una de les professions que més admiro, els metges rurals, i vaig trucar el Doctor Garcia per l'amistat i l'accessibilitat que m'ha demostrat en aquests anys de recerca periodística. Per altra banda, ho vaig fer perquè sempre he considerat que era un home honest i crític amb tot el que no responia als principis bàsics de la seva professió.

Quan vàrem concertar l'entrevista, li vaig demanar que proposés un altre facultatiu, de nova fornada, la qual cosa em permetria comparar dues percepcions: la vella guàrdia amb les promocions de la tecnologia i la informació. El candidat va ser Josep Montserrat, mollerussenc i metge de capçalera a Bellvís.

Josep Maria Garcia en la consulta del Poal ©JosepAntonPérez
Josep Maria Garcia en la consulta del Poal ©JosepAntonPérez

a veritat és que va ser tota una experiència, reunir als dos Galens a la consulta de Fondarella, perquè les meves expectatives eren de poder comprovar la diferència de criteris de dues promocions allunyades en el temps, i forjades en entorns formatius molt diferents. I la meva sorpresa va ser majúscula en evidenciar que ambdós coincidien en afirmar que la medicina de família descansa sobre el mateix principi: primer, cal curar; si no es pot curar, alleujar; i si no pot alleujar, consolar. Aquest cànon genera uns lligams amb les persones que no es produeixen en cap altra professió.

Asseguts l'un al costat de l'altre, es mostren respecte i admiració mútua. Montserrat pel mestratge vital del veterà doctor navarrès, i Garcia per la base científica i tecnològica del jove pla urgellenc. El caràcter de complicitat que adquireix la trobada porta el fil de la conversa a narrar la realitat d'una tasca diària responsable i compromesa, que genera entre metge i pacient, vincles que qualifiquen de familiars.

Josep Maria Garcia assegura que es va enfrontar a l'entorn real de la medicina amb una sabata i una espardenya, o sigui, amb els estris més fonamentals: un fonendoscopi, un otoscopi, un esfigmomanòmetre/ tensiòmetre... Sense experiència, ni haver tractat un sol malalt. Josep Maria riu, i afegeix un: És que no teníem ni tires d'orina... Ho fèiem tot amb els sentits. Olor, olfacte, vista, oïda...  I esclafeix a riure de nou. Imagino que perquè havia obviat algun altre sentit.

Per Montserrat, la gran virtut dels metges de la generació de Garcia ha sigut aquesta dedicació permanent, l'aprenentatge sobre el terreny, les patologies reals, les reaccions reals, les decisions reals, professionals que et poden explicar coses que no es troben als llibres. Contràriament, Garcia admira la preparació de les noves generacions, que els permet afrontar la medicina amb més tranquil·litat, i evitar els dubtes de la inexperiència, que ell va haver de superar dedicant moltes hores de la seva vida, tot per arribar a l'alçada que la professió li exigia.

Entre un metge i l'altre de família, deixen clara la diferència dels primers anys d'exercici de Garcia, el bateig d'exercici al Poal, temps en el que gairebé no existia el temps, perquè el metge no tancava la parada en les 24 hores. Aquesta implicació amb l'entorn és la causant que s'estableixin vincles molt profunds amb les persones amb les quals tractes: vincles d'amor que, de vegades, també et fan plorar. Evidentment, cadascú és com és, etziba Josep Maria Garcia. Montserrat ho corrobora, i afegeix que la nova medicina té un horari i unes normes que han derivat a un escenari més fred, més impersonal, i que alhora que es tradueix en respecte.

Josep Maria Garcia i Josep Maria Montserrat ©JosepAPérez
Josep Maria Garcia i Josep Maria Montserrat ©JosepAPérez

Per als metges, la seva professió no té similituds d'exigència amb cap altra, ja que obliga a prendre decisions vitals en qüestió de segons. Davant d'una urgència, el metge ha de tenir la ment suficientment fresca per decidir el més adequat, el que s'ha de fer amb el pacient. D'aquesta manera d'actuar, el Doctor Garcia en feia una màxima: El que més satisfacció em dóna a la vida, que abans era el que més dubtes em generava, és pensar que, quasi tot, quasi tot el que faig, serveix per a alguna cosa positiva. Montserrat corrobora aquesta afirmació, i afegeix que, com més grans són els centres d'assistència primària, més impersonal és el tracte, a diferència de la medicina rural, que et permet conèixer els vincles familiars i aporta molt a la gent, cosa que representa una gran recompensa.

A la pregunta de si la medicina familiar era una vocació, Garcia respon que, en realitat, es volia dedicar al dret, i la medicina no era l'opció de futur per a ell, però que ara, és el millor que li ha pogut passar. En aquest sentit, el Josep Maria confessa que té passió per l'escriptura, un refugi personal en el qual recull les seves cabòries. El veterà Galè treu un paper i em diu: Perquè entenguis que aquesta professió et fa ressorgir els sentiments més profunds, i que s'ha de ser d'una pasta especial, m'agradaria llegir-te uns mots que vaig escriure fa uns vint anys...

És un relat breu, que podria ser perfectament un reconeixement als homes i dones que van decidir dedicar la seva vida a la mateixa vida. M'he permès fer la traducció al català. Espero que aquest homenot no s'emprenyi...

​Espero que el Doctor Garcia es dediqui a escriure històries com aquesta ara que ha penjat el fonendoscopi 

Al cap de pocs anys d'iniciar l'exercici de la meva professió com a metge rural, vaig vomitar en forma de relat curt sentiments i frustracions indigestos de feia temps, buscant l'alleujament, com a mínim temporal, que comporta el desallotjament.

Després de sis anys de carrera universitària i sense més pràctiques amb malalts reals que les compartides durant l'últim curs amb professionals de l'Hospital Arnau de Vilanova, que tutelaven el  meu aprenentatge amb les limitacions que suposava compaginar la seva activitat laboral amb la meva formació, vaig guanyar per concurs-oposició la meva plaça de metge rural. Ja no hi havia qualificacions ni tutors que valoressin les meves decisions, era l'únic responsable i jutge d’aquestes.

Actualment, per poder accedir a places rurals, els metges ja llicenciats han de superar l'examen MIR, completant així la seva formació universitària durant quatre anys en centres hospitalaris, on milloren els seus coneixements sobre la malaltia, i en contacte amb qui la pateix.

Això sostreu actualitat al relat, però encara queden molts doctors Smith en actiu.

Avui, el doctor Smith ja no espera el gest impossible, ni aspira a omplir copes, ni es destrossa el cervell. Prengué moltes hores del seu temps d'oci per millorar la seva formació, la qual no li va donar una estructura sanitària menys precària que irresponsable.

El doctor Smith prefereix posar sèrums que copes. Li fan mal els seus malalts terminals, però menys, perquè ha digerit les seves limitacions i les de la seva professió, a més de posar-hi límit amb el seu esforç. Segueix estimant, els lluita i quan els perd encara els plora ... Tot i que el doctor Smith sempre va ser de llàgrima fàcil.