Quan la ment del periodista diu prou

Perquè els periodistes podem cobrir durant hores i dies casos de desaparicions. Malalties terminals. Guerres. Suïcidis. Desnonaments. Accidents. Morts. Situacions que afecten i que habitualment s’integren i s’assimilen perquè és part de l’ofici. Però que, tard o d’hora, passen factura
La salut mental dels periodistes és encara un tema poc abordat | Foto: Nik Shuliahin
photo_camera La salut mental dels periodistes és encara un tema poc abordat | Foto: Nik Shuliahin

Se sentia culpable. Només sortir de la consulta mèdica, a Paco Ávila el que més li preocupava era com s’ho faria a la feina. No volia que el seu company tingués una càrrega de feina arran de la seva baixa laboral, telegrafiada en un document que portava a la mà. I, a sobre, que fos per culpa d’una d’aquelles situacions que no agrada explicar. Salut mental. La nostra salut mental. Perquè els periodistes podem cobrir durant hores i dies casos de desaparicions. Malalties terminals. Guerres. Suïcidis. Desnonaments. Accidents. Morts. Situacions que afecten i que habitualment s’integren i s’assimilen perquè és part de l’ofici. Però que, tard o d’hora, passen factura. Per això Ávila va estar deu mesos allunyat de la seva redacció.

“El meu cos i el meu cap van dir prou. I vaig acceptar que tocava pensar en mi. Cuidar-me. Posar-me en primer lloc. Havia acumulat determinades situacions, personals i laborals, que s’havien convertit en un còctel enverinat”, explica Ávila, cap de la secció d’esports de l’Agència EFE a Catalunya, periodista molt acostumat a involucrar-se emocionalment sobre persones i temes que després acaben perseguint-lo. “Et preguntes. Busques claus, respostes… i et portes a casa tot allò de què has informat. Poques vegades arribes a mantenir una distància prudencial”, reconeix. Ávila també admet que, a vegades, s’arriba a obsessionar amb algunes qüestions. Fruit d’això, va publicar Jesús Rollán, eterno (Corner, 2002) junt amb el també periodista d’esports Alberto Martínez, llibre en el qual repassen l’agitada vida del gran porter de waterpolo que després de guanyar-ho tot va acabar suïcidant-se.

Traumes i vertigen

“Cobrir un trauma pot generar-ne un altre”, afegeix María Miret, qui també ha patit en primera persona episodis de fragilitat de salut mental. Periodista freelance, el que ha fet  en els últims anys és, precisament, especialitzar-se en benestar, humanisme… i salut mental. De fet, el seu projecte Almas Rotas gira entorn del periodisme i la salut mental. “Cobrir successos pot tenir efectes negatius. Sens dubte. Exposar-nos a determinades situacions provoca un mal psicològic, que serà més gran en funció de la intensitat i la freqüència de les informacions”, assegura Miret.

Segons aquesta experta periodista, “l’esgotament emocional el generen l’estrès posttraumàtic, un dels símptomes que pot aparèixer després d’exposar-nos a situacions de risc més la càrrega de feina. El vertigen informatiu. El pànic per la inestabilitat laboral. I els hàbits de la cafeïna o el menjar ràpid no ajuden. Les redaccions són llocs tòxics on amaguem els problemes de salut mental, llocs on sempre diem que estem bé. I aquesta mentalitat l’hem de canviar”.

De fet, tots els periodistes consultats coincideixen que la precarietat, l’autoexigència per ser els primers o acceptar qualsevol feina per la por que no ens truquin de nou, ens fa un mal servei. Perquè si un no està bé, no farà bé la seva feina. I si no està bé el primer que ha de fer és acceptar-ho i dir-ho. Compartir-ho.

De fet, ja en el 2017 el periodista Manel Domene va citar en un reportatge un estudi que indicava que entre el 4 i el 28% dels periodistes pateixen trastorn d’estrès post-traumàtic durant les seves carreres. I que fins a un 20% han passat per la depressió. Domene alertava que els malsons, les regressions, l’insomni o l’ansietat, símptomes potser no patològics,”constitueixen un peatge”.

Les rutines, els hàbits i anar a un professional poden ser molt d’ajut | Foto: Ümit Bulut
Les rutines, els hàbits i anar a un professional poden ser molt d’ajut | Foto: Ümit Bulut

No sempre estem bé

I per què no es reconeix, per què no s’admet que una persona es troba davant aquest peatge? “La salut mental continua sent un tabú, un estigma. Per això tots els periodistes –i els no periodistes també– diem sempre que estem bé. Però no sempre estem bé quan diem que estem bé. ‘Bé’ com a resposta ràpida, per costum. Com a resposta automàtica. La que no et dona ‘problemes’. Perquè no tenim prou confiança amb moltes persones o preferim no explicar-los el que ens preocupa”. Qui parla aquesta vegada és Guillermo Córdoba, periodista expert en el tractament informatiu dels suïcidis per part dels mitjans. Aquest expert assenyala que els temes més delicats, emocionalment parlant, “poden generar ansietat, augmentar l’estrès o la pressió amb la qual habitualment treballem”.

Córdoba creu que hem de trobar les eines i la distància adequada per evitar problemes majors, “estratègies de confrontament emocional per poder arribar a parlar de tot allò que ens afecta amb un professional especialitzat, amb els amics o, tant de bo, amb els mateixos companys de redacció. Companys que, en compartir el mateix espai i les mateixes rutines, ens poden comprendre millor, escoltar-nos i ajudar-nos. Hem d’intentar-ho”.

I si els periodistes no posen, del tot, la solució, cal mirar cap a les empreses on treballen. Què fan per la salut mental dels seus professionals? “Les empreses les formen persones. I he vist a persones amb capacitat d’escolta, de cura, de comprensió, de suport i ajuda. I també he vist persones que, pels seus propis patrons d’exigència i rigidesa, no permeten que algú estigui passant per un mal moment. No faciliten solucions”, explica Silvia Melero, professional que ha exercit el periodisme durant més de vint anys en diferents mitjans, però que ara està bolcada en projectes de dol i prevenció del suïcidi després de la mort per suïcidi de la seva germana.

Melero, autora del llibre Luto en Colores. Repensar la muerte para celebrar la vida, creu que els temes emocionalment més complicats de cobrir com periodistes ens afecten més o menys “segons en la forma que tenim de mirar el món i d’explicar el que veiem. Si estem en un lloc saludable, no ho viurem amb patiment. Si ens apeguem a aquests successos des del patiment, no serà empatia, sinó inclinació al dolor. Perquè l’empatia és ajudar l’altre a alleujar el seu patiment, no quedar-nos amb el seu patiment per a nosaltres”.

Melero desitja que les empreses i els entorns de treball avancin cap a espais més humans, més al servei del benestar. Però reconeix que el camí cap a aquest benestar ha de començar, primer, per un mateix. Arribar a parlar. A explicar què li passa. “No sempre és fàcil, però hem de fer-ho. Dir-nos la veritat. Fer-nos preguntes potser incòmodes: ‘Tot el que em passa té a veure amb el meu treball?’ ‘És aquest el lloc on realment vull estar?’”. I, si arran d’aquestes preguntes, hem de trobar un professional que ens ajudi, buscar-ho. I començar, com més aviat millor, a deixar enrere aquest estadi que tant de mal ens fa.

Consells per cuidar-nos

Els professionals consultats, que fa temps que saben de sobra com fràgil pot arribar a ser la salut mental dels periodistes, no tenen una poció màgica amb la qual poder créixer emocionalment com per exercir l’ofici sense endinsar-se en camins sense sortida. Però sí tenen una sèrie de consells, que poden semblar difícils de portar a terme… però que poden convertir-se en eines perfectament valides per cuidar-nos. Són els següents;

Per part de les empreses periodístiques:

-Incorporar a les redaccions eines de gestió de l’estrès i de les emocions pels redactors.

-Millorar les condicions laborals pel que fa als sous.

-Afavorir la conciliació (incloent-hi gabinets i agències de comunicació, que de vegades cometen els mateixos ‘pecats’ que televisions, ràdios i diaris).

-Intentar promoure horaris més saludables.

-Crear espais de suport emocional i psicològic a disposició de tots els treballadors.

I per part dels mateixos professionals:

-Buscar converses i espais per obrir-se i compartir les inquietuds.

-Tractar de relativitzar les situacions i mantenir una certa distància.

-Recuperar bons hàbits (lectures calmades, fer esport, menjar millor, dormir més, etc.).

-Evitar la dependència del mòbil les 24 hores al dia els set dies a la setmana.

-Establir rutines per tractar de diferenciar la vida laboral de la personal.

-Demanar ajuda professional.

I, en definitiva, com apunta Melero, periodista convençuda del poder de la comunicació per a la transformació social i col·lectiva, “si el treball o la manera d’exercir-lo ens estan passant una gran factura, caldrà prendre decisions. Buscar opcions. I convèncer-nos de què hi ha altres camins. Que hi ha més vida a fora”. I sí. És possible. I val la pena intentar-ho. Perquè, com coincideixen els periodistes esmentats, acreditats tant per la seva expertesa com per la seva valentia, quan un comença a caminar amb la motxilla emocional més buida, ja no hi ha marxa enrere.