PREGUNTA: Qui són Big Bouncers?
RESPOSTA: Cecilia Colacrai: El vam formar Anna Rubirola, Mireia de Querol, i jo, que soc Cecilia Colacrai. Neix l’any 2012, arran de les ganes i el desig de practicar juntes, entorn del cos, la dansa i el moviment, i a poc a poc vam anar descobrint conjuntament eines i interessos que tenen a veure amb el fet creatiu i pedagògic. Durant aquests més de 10 anys hem anat desenvolupant diferents projectes en espais no convencionals, site specific, dirigits a diferents públics. Bàsicament, som un col·lectiu que abasta moltes branques, tenint el focus sempre en el cos, el moviment, la dramatúrgia i l’escriptura.
Anna Rubirola: Una de les coses que ens fa més singulars és el fet de treballar en col·lectiu de manera horitzontal, ja que normalment les companyies de dansa tradicionals acostumen a tenir un coreògraf que dirigeix els intèrprets, però nosaltres dirigim les tres i, a més a més, hem sigut intèrprets de la majoria de les nostres creacions.
Com us vau iniciar dins del món de la dansa?
Mireia de Querol: A nivell amateur, jo vaig començar a introduir-me en el món de la dansa des de petita i més endavant vaig anar a estudiar dansa contemporània, a nivell més professional, a Holanda. Al cap d’uns anys vaig tornar i vaig començar a fer algunes creacions pròpies a Barcelona, alhora que continuava formant-me i treballant amb altres coreògrafs.
Anna Rubirola: El meu cas és bastant similar, jo també vaig començar des de petita de manera amateur, i a poc a poc va anar ocupant més temps a la meva vida, fins a acabar a l’Institut del Teatre, cursant la formació de dansa. A partir d’aquí, vaig estar treballant com a ballarina de diverses companyies, tant nacionals com internacionals, fins que vaig descobrir que el que realment m'apassionava era la coreografia, i ja vaig endinsar-me dins d’aquest món.
Cecilia Colacrai: Jo de petita era molt inquieta i la meva mare em va apuntar a cursar dansa i ja no vaig sortir d’aquest món. A Rosaria, Argentina, vaig estudiar el magisteri de dansa, i més tard vaig decidir venir aquí a Espanya amb la intenció d’estudiar i formar la meva pròpia escola, però era molt complicat per raons econòmiques i burocràtiques, però ja em vaig quedar aquí estudiant i investigant. La meva trajectòria és una mica diferent de les meves companyes, jo vaig començar a donar classes de dansa a partir dels 17 anys i ja des de llavors la docència ha format part de la meva vida.
Com neix la idea de fundar Big Bouncers?
Anna Rubirola: Va ser una proposta sobretot de la Ceci, però va sorgir sobretot d’un moment molt particular a Barcelona en què hi va haver una crisi de les grans companyies que feia molts anys que treballaven al món de la dansa i ens vam trobar que hi havia tota una generació de joves intèrprets i creadors que no teníem companyia i que tampoc volíem seguir amb el model convencional de companyia, volíem generar una altra manera de poder crear. Així doncs, amb aquesta idea de posar en pràctica eines o desitjos coreogràfics que havíem provat de manera individual, vam decidir començar a provar.
Mireia de Querol: Teníem l’afany de seguir investigant sobre la idea de composició instantània i de posar en comú eines i estratègies. És a dir, la companyia neix des d’una idea autodidacta, però aplicada al col·lectiu, compartint coneixement.
Cecilia Colacrai: Cal destacar que ja havíem compartit diversos tallers, com a alumnes, i ja sabíem quins eren els interessos individuals de cadascuna i d’alguna manera van ser el motor de tot el projecte.
Com ha afectat el fet de ser un grup format només per dones?
Cecilia Colacrai: Bé, quan vam començar hi havia dues persones més, que eren homes, tot i que és cert que el grup més gran que tenim també som totes dones, però no sé si hi ha una lògica darrera d’aquest fet.
Mireia de Querol: Jo penso que hi ha un tarannà, una manera de fer i relacionar-nos en la qual ens sentim còmodes que ha causat que siguem nosaltres i que totes siguem dones, i també, en general, sí que hi ha aquesta idea més de compartir i d'obrir-se als altres, evitant la perspectiva individualista. Aquest caràcter més coral s’ha donat des d’una veu femenina, tot i que no ha estat una condició o reivindicació que volem fer com a base, però sí que hi és i li donem un valor.
Cecilia Colacrai: També cal remarcar que el 95% de les persones que es dediquen al món de la dansa són dones.
Anna Rubirola: Jo diria que el que ens fa diferent dels altres creadors no és tant el fet de ser dones, sinó el fet de ser tres. Tot i que està clar que ser dones implica una sèrie de coses, com bé ha dit la Mire, el que ens ha fet ser com som és el fet de ser un col·lectiu.
D’on sorgeix el nom de ‘Big Bouncers’?
Anna Rubirola: Doncs, la primera peça que vam fer es diu 'Big Bounce', perquè parla sobre el temps i la possibilitat dels diversos futurs que apareixen. Hi ha una teoria, no aprovada, que explica que després del Big Bang hi hagi un Big Crunch i després un altre Big Bang… i així infinitament. Bàsicament, és una teoria que tracta els universos paral·lels. I doncs la nostra primera peça es diu 'Big Bounce', i nosaltres érem les que fèiem el 'Big Bounce', que som les Big Bouncers.
Parlem de la trajectòria del col·lectiu.
a espais no teatrals.
© Big Bouncers
Cecilia Colacrai: Jo primer subratllaria que cada treball va ser el motor del següent. Primer, vam crear 'Big Bounce', a través del qual vam jugar amb moltíssimes coses, vam intentar també incloure el món dels elements i els objectes, però en un moment donat vam decidir descartar-los i centrar-nos en el cos i la paraula.
Mireia de Querol: En vam fer moltes versions que estaven recollint la mateixa idea, adaptant-se a un espai no convencional i al seu context històric, la qual cosa ens va portar a fer un desplegament bastant gran d’aquest primer treball.
Anna Rubirola: La següent creació va ser una col·laboració amb l’artista visual Tom Carr, a través de la qual vam començar a practicar la idea de relacionar-se amb ‘lo plàstic’. Després ja va venir 'OVNI', que va al voltant de la relació del cos amb l’objecte, bàsicament el que havíem descartat en la primera obra va ser el tema de la següent, el món dels elements i els objectes. Va coincidir que justament ens van proposar un projecte per dissenyar la coreografia d’un espectacle per a infants, i a partir d'aquí neix 'Jungla', en el qual els cossos i els materials es relacionen d’una manera més abstracta. D’aquesta obra sorgeix una pel·lícula, sota el nom ‘Un dia a la Jungla’. Més tard, el Mercat de les Flors ens va dedicar una constel·lació, que és com una mena de retrospectiva, i vam poder fer una creació anomenada ‘Si estiguéssim soles en l'Univers, seria una gran pèrdua d'espai’, una obra similar a 'Big Bounce', però ampliat a un grup de gent més gran.
I, finalment, ja hi ha 'Plata', que és el projecte que presentem enguany, que segueix sent aquesta idea de jugar amb un grup molt gran de gent, però un altre tipus de jocs.
És la primera vegada que assistiu a FiraTàrrega?
Anna Rubirola: No, ja hi havíem estat amb el projecte de 'Big Bounce', i també hi havíem assistit amb altres projectes de manera individual, tot i que, sí que és el primer cop fem una coproducció amb FiraTàrrega.
D’on sorgeix la col·laboració amb FiraTàrrega?
Anna Rubirola: És una convocatòria que té FiraTàrrega per a propostes que escapen de la lògica de la immediatesa i que inclouen processos d'investigació, reflexió i assaig, anomenada Guaret. És un suport de dos anys, la Fira et dona un petit suport econòmic i també un acompanyament artístic i de producció durant els dos anys en què et dediques a crear la peça, tenint l’oportunitat d’estrenar-la a la Fira. Nosaltres ens hi vam presentar i ens van escollir.
Podríeu explicar-nos el projecte de 'Plata', que presenteu a FiraTàrrega enguany.
Mireia de Querol: 'Plata' és un projecte bastant singular, que treballa sobre la idea del contagi com a valor positiu. Teníem ganes de jugar amb els espais públics, més en concret els espais per on la gent transita, i vam decidir treballar sobre la idea de contagis en aquest tipus d’espai, obrint la investigació respecte a tot el que significa intervenir en un espai de trànsit.
Els gestos, les accions, les pauses, les mirades dels transeünts són el material per al joc i generen un codi expressiu que forma un nou llenguatge. Creem un dispositiu a manera de "contagi", sobre la base d'aquest nou codi compartit, entenent que tots podem afectar-nos i que el que ens envolta ens modifica i ens transforma constantment. La proposta pretén generar intercanvis reals entre les artistes i les persones locals, entre els materials físics i els espais en els quals s'intervingui, creant així una peça única per a cada lloc, un site specific que convidi a reconquerir i resignificar els espais públics.
Anna Rubirola: Es diu 'Plata', perquè la plata és el mineral amb la més alta conductivitat que existeix i, per tant, molt transmissor, i vam pensar que amb aquest element es resumia prou bé l'essència d’aquest projecte.
Cecilia Colacrai: Penso que el format és el que el fa més particular. En aquesta ocasió, som nosaltres el nucli, però també hi participen quatre persones de l’equip i deu col·laboradors més de la localitat o els voltants d’on anem a treballar, en aquest cas, Tàrrega, amb els quals hem estat treballant amb ells durant el mes de juliol i seran intèrprets de la peça durant la Fira.
Què representa per a vosaltres FiraTàrrega, com a artistes?
Mireia de Querol: En aquest projecte en concret, com ha dit l’Anna, ens ha servit a nivell de preparació i estratègia de preparació de l’espectacle i, a més, pensem que és un lloc bastant clau per donar-lo a conèixer.
Cecilia Colacrai: I bé, la Fira s’ha especialitzat molt en el món de les arts de carrer, és una plataforma idònia per presentar aquest tipus de peça que justament implica el públic i juga amb els formats convencionals de les arts.
Anna Rubirola: Una altra característica important és que la nostra obra forma part de ‘L’Inesperat’, una secció que vol recollir l'esperit de les arts de carrer, de la sorpresa i d'allò que esdevé en el moment més impensat, el públic no sap ni on i quan ens trobaran.
Què es pot esperar el públic que es trobi amb la vostra peça?
Cecilia Colacrai: Què ens busquin!
Anna Rubirola: Primer de tot, ens han de trobar i, després, penso que el nostre espectacle pot canviar la perspectiva del públic sobre que vol dir estar en un espai públic. Esperem que el públic que ens trobi s’animi a contagiar-se de les propostes de moviment que farem i que acabi totalment implicada i ‘platejada’.
