"El futbol representa culturalment com som les persones d’un territori", Llorenç Bonet

L'escriptor del Poal presenta el seu nou llibre, El meu germà era futbolista, i repassa la seva relació amb el futbol i la mort, així com la passió cultural i com l'aplica al terreny de joc
Llorenç Bonet al camp de futbol del Poal ©JordiBonilla
photo_camera Llorenç Bonet al camp de futbol del Poal ©JordiBonilla

Diuen que tots els camins del Pla d'Urgell et porten fins al Poal, rovell de l’ou comarcal i on, segons el nostre entrevistat, tot comença. Ens trobem al camp de futbol municipal per conversar amb un mite de la pilota i la ploma, algú que potser no ha rebut el reconeixement merescut com a dinamitzador cultural i esportiu de les nostres comarques.

L’excusa és el llibre que presenta aquest dissabte 2 de març a l’Amistat de Mollerussa, El meu germà era futbolista, la més personal de totes les històries que pot explicar. Partint d’uns fets que va viure amb només 21 anys, Llorenç Bonet ha desplegat un torrent creatiu i literari que intenta narrar com ho va viure i també com el futbol i la mort s’han entortolligat al llarg de la seva vida. Aquest, però, és només el punt de partida d’una conversa sobre esport, música, societat i territori.

Presentes el teu tercer llibre després d’Astaré, diferent de tot el que ha vingut després, i Camp de terra, on el futbol ja era protagonista. La diferència entre els tres és el vincle que tens amb cada història?

Té el seu sentit. Astaré és el final de l’època de dedicació exclusiva a la gestió cultural i Camp de terra és l’inici de la dedicació exclusiva a la gestió esportiva. Són dues etapes que m’agrada lligar, perquè el que vaig aprendre de la gestió cultural ho aplico a la gestió esportiva. Per mi aquests llibres marquen el final i l’inici de dos projectes, cosa que considero important, marcar quan una cosa acaba i quan una altra comença.

El meu germà era futbolista me’l vaig guardar fins que estigués preparat, que ha sigut ara. La meva idea és cloure la trilogia futbolística amb Camp de gespa tancant el procés de com un personatge anònim fa el pas del futbol local al món professional.

Si revisem l’hemeroteca podem trobar la història que expliques a El meu germà era futbolista, però m’agradaria que ho fessis tu amb les teves paraules.

Portada del llibre El meu germà era futbolista
Portada del llibre El meu germà era futbolista

Són uns fets reals que van passar i molta gent de la zona la coneix per l’impacte que va tenir fa 30 anys. Jo volia donar-li sentit i que no caigués a l’oblit, perquè jo n’era l’entrenador i el germà. Va ser una tragèdia i mai vaig trobar les paraules als sentiments, fins al 2016 fruit de la frustració. N’havíem de fer un documental amb el Carles Porta, de fet el títol del llibre és seu, però no es va fer per falta de finançament.

El nucli central és la mort del meu germà i les vivències com a entrenador d’aquell equip de futbol, però hi ha tres parts separades al llibre. La mort de la infantesa, representada per la mort d’un ídol i amic del Poal, Joan Panadés, en un accident de cotxe; la mort del meu germà, que tenia la discapacitat intel·lectual de la síndrome X fràgil i dificultava integrar-lo al futbol, amb els meus problemes de preparació i la tercera mort, la del Dani Farré, un jugador que també va morir en un accident de cotxe aquí al Poal justament el dia que firmava el meu primer contracte professional de futbol l'any 2016. Tres joves, futbolistes, del Poal i que jo conec molt directament moren d’accident de cotxe. El llibre el que fa és servir-se d’aquests fets per explicar la meva relació amb la mort i el futbol.

Tu entrenaves al teu germà Moisés en aquell equip que va patir l’accident. Com era aquell equip amb el qual t’estrenaves com a entrenador?

Érem un equip de jugadors que la majoria mai havien jugat a futbol. Hi havia un component social impressionant. Era la meva primera experiència com a entrenador, però ja feia molts anys que jugava a futbol i m’agradava fer bé les coses. El 1995 amb un equip d’infantils ja vaig agafar un segon entrenador, un tercer entrenador i un entrenador de porters, a part de dos delegats. Era un cos tècnic professional i vam aconseguir fer una família amb tot l’equip, perquè era el concepte que jo tenia i volia.

Vaig trobar finançament i patrocinadors per tot arreu, ho vivia molt. Aquesta primera experiència va xocar amb l’accident, la mort del meu germà, persones que van estar uns mesos en coma...

L’equip va tornar a ser el mateix després de l’accident?

Es va normalitzar amb un cert temps, però en aquell moment va haver-hi un impacte molt fort al Poal. Estàvem començant la segona volta i ja es donava per fet que no continuaríem, perquè, a part del meu germà, hi havia nou persones a l’hospital i era físicament impossible. Vam suspendre tots els partits, fins que un dia vaig creure que calia seguir jugant. Vaig demanar ajuda al Jaume Raventós, president del Mollerussa, i vam aconseguir trobar jugadors per continuar jugant amb normalitat.

És una història impactant i entenc que no ha estat fàcil per tu escriure-la.

Des del primer moment que volia escriure-la, perquè sempre he escrit. Tenia un diari de petit, vaig escriure novel·les quan estava a la mili, he publicat dos llibres... però aquesta història sempre m’havia costat. No s’ajustava el que sentia amb el que escrivia i em faltava inspiració. Quan vaig acabar Camp de terra i vaig decidir fer el documental amb el Carles Porta. Suposo que la frustració de no poder-lo fer em va fer reprendre l’escriptura i llavors sí que va fluir. Més que escriure, posava paraules al sentiment.

Com ha rebut el llibre el teu entorn més proper?

No ha estat fàcil, a la família no els fa especial il·lusió. M’ho respecten perquè m’estimen, però entenc que és remoure un passat que sempre fa mal. Així i tot, penso que és important que la història se sàpiga i quedi constància i no caigui en l’oblit perquè crec que pot ajudar a altra gent.

Els dos anteriors llibres els vas publicar amb Pagès Editors i ara, en canvi, t’has autoeditat. A què es deu aquest canvi?

Ha estat per rebel·lia. Pagès em van ajudar i van satisfer unes necessitats que en aquell moment tenia, cosa per la qual em sento molt agraït. El que passa és que aquesta història té molt potencial i els tractes de les editorials no m’agraden. La indústria fa que l’autor es quedi amb una misèria del preu del llibre i no volia vendre la meva vida per això. Amb l’autoedició tinc una estructura muntada, tinc vincle amb la gent per garantir les vendes i els ingressos es multipliquen i puc dignificar la feina de les persones que m’han ajudat.

El teu cas representa molt bé aquesta tradició literària d’autors com Vázquez Montalban de donar-li al futbol un caràcter cultural i intel·lectual. El futbol explica més coses del que ens pensem?

L'escriptor i activista Llorenç Bonet durant l'entrevista al Poal ©JordiBonilla
L'escriptor i activista Llorenç Bonet durant l'entrevista al Poal ©JordiBonilla

Totalment, per exemple, el futbol i les estratègies de joc expliquen molt bé com és la gent d’un lloc. Al nord d’Espanya, per exemple, la climatologia explica els terrenys de joc, la manera de jugar, el sistema de joc... i conseqüentment la seva cultura i manera de ser. Al Brasil hi ha alegria, platja i sol i, per tant, quan els jugadors brasilers celebren un gol ballant això explica la seva cultura. Cada cultura té la seva forma de jugar i aquí a Lleida també passa. Carles Puyol i Joan Capdevila són els dos únics jugadors lleidatans que han guanyat un Mundial. Jugadors físics, lluitadors, defenses... La climatologia de Lleida és extrema i ells són la mutació futbolística de la cultura i la zona on han nascut.

La meva concepció del futbol és plenament cultural perquè representa a través d’un joc com som les persones. Aquest és el punt que m’interessa del futbol. Els equips que són capaços de transmetre la seva identitat al camp flueixen sols. El Barça no només ha de guanyar, sinó que ho ha de fer jugant bé, perquè està arrelat a la cultura, mentre que el Madrid és igual com jugui si acaba guanyant a l’últim minut.

"Els equips que són capaços de transmetre la seva identitat al camp flueixen sols", considera Bonet

Si seguim amb més casos d’èxit, Itàlia ha guanyat quatre mundials i quan ho han fet els defenses han sigut del sud, pobres i amb actitud més guerrera, i els atacants eren del nord, més rics i elegants. Quan han trobat aquest equilibri, els equips italians han triomfat. Quan aquesta relació no es dona, has de ser contracultural, però això només ho poden fer els genis com Guardiola. El seu ADN és mediterrani, traduït amb un joc de possessió, i se’n va a unes illes on el futbol és transicions, intensitat, segones jugades... Agafa la seva manera de jugar i l’adapta.

Crec molt amb les característiques culturals d’un territori i si jugues partint d'això, estàs més a prop de l’èxit esportiu.

El cas més proper d’això que expliques va ser la temporada del Mollerussa a Segona Divisió el 1988.

Hi ha tres elements que reafirmen la teoria a Mollerussa. La gent es pensa que va ser una gran casualitat, però no és veritat, estava molt ben planificat. Era una comarca nova fundada el mateix 1988 i amb eufòria. El poder empresarial, el social i l’esportiu es van unir, i per això va funcionar. Empresaris joves i nous rics van apostar pel futbol, tenies un component social amb jugadors de la zona i, en el pla esportiu, Pere Bonell presenta un equip amb una forma d’interpretar el futbol moderna que funciona.

Mollerussa funcionava de dia i de nit amb el futbol, per una banda, i les discoteques per una altra. Teníem per fi una comarca i es començava a generar identitat. El que passa és que encara l’estem descobrint aquesta identitat, i per això hi ha alts i baixos. El Mollerussa va arribar a Segona i també va caure a Quarta catalana. Vam passar de tenir la discoteca més important d’Europa a no tenir cap pub obert a les nits.

Quan nosaltres [Bonet i Pep Guasch, de Revers] vam idear l'Elèctric Motel no volíem altra cosa que dignificar aquesta personalitat que es va generar a les discoteques, amb un format diferent, però sense llençar aquella identitat per la borda. Això no ho va veure ningú i els socialistes ens van tallar les ales perquè ho consideraven una despesa. Volíem consolidar aquella idea de Mollerussa i de personalitat amb una espurna cultural que ens definia.

Ara estàs fent sortir la teva vena cultural, que conviu amb la futbolística. Com conviuen totes dues passions?

Cartell de la presentació del llibre a Mollerussa
Cartell de la presentació del llibre a Mollerussa

Em considero gestor esportiu i cultural. Amb el futbol sempre busco el benestar que em generava de petit jugant a aquest camp i tots els problemes aquí quedaven aïllats. És un perfum que tinc guardat i busco constantment. La passió cultural em ve d’herència familiar per la meva padrina, que escrivia molt bé i a mi sempre m’ha agradat llegir i escriure.

Quan em vaig dedicar a la gestió cultural, del 2004 al 2011, estava molt desordenat i ho feia tot per impulsos. La revista Revers em va permetre conèixer gent molt interessant i vaig sentir la necessitat de formar-me. Em vaig treure Humanitats i després vaig veure que també em podia formar la passió futbolística. Ara com a gestor esportiu aplico les ensenyances culturals al futbol. Quan fem campus als Pirineus comprem producte del territori o fem les presentacions en espais patrimonials de la zona. Tot això per mi és molt important.

Parlant de música, sorprèn que sigui el primer llibre sense un disc que l’acompanyi com havia passat amb Astaré o Camp de terra.

A Astaré hi van col·laborar Marc Marzenit, Bonjo, Pep Gaya i Hewel a la banda sonora i a Camp de terra l’amic Jordi Besora va posar música a les narracions. A aquest em volia centrar exclusivament en la història i no la volia distorsionar. Tot i que no ho he fet, vaig valorar posar un llistat amb les cançons que m’han acompanyat mentre escrivia cada capítol. No ho he fet perquè he gastat moltes energies amb l’editora i les correccions i he preferit no invertir en música.

Un altre dels temes que plana pel llibre és l’educació esportiva. Com es pot educar des del terreny de joc si des de la grada es deseduca?

És el gran problema que tenim ara mateix: els pares. Hi ha molta confusió en com educar els fills educativament i tot el context de jugadors, novies, cotxes i milions que veiem a la televisió porta molta frustració. Als anys 80 els problemes als camps de futbol els provocaven alcohòlics i persones desestructurades. Ara un advocat, un periodista o un cirurgià es poden tornar bojos a un camp de futbol. Ho puc dir de primera mà després de nou anys com a coordinador i veure-ho cada dia.

Actualment, a Espanya hi ha poc més d’un milió de futbolistes federats i només 2.000 són professionals, és a dir, jugadors de Primera o Segona divisió. D’aquests, la meitat són estrangers i no són 2.000 places que canvien cada any, costa molt entrar-hi. Si jugues amb un dècim de loteria, tens més possibilitats de guanyar que no pas que el teu fill jugui al futbol professional i això als pares els costa d’entendre.

Quan veuen que el fill juga bé, es pensen que pot triomfar i aquí és on es creen les tensions. Condicionen l’entrenador, els àrbitres, la seva relació amb els fills... i aquest és el problema més gran actualment del futbol base.

Per al del Poal, la clau de l'educació esportiva és "pedagogia, pedagogia i pedagogia"

Consideres que hi ha massa exigència cap als nens?

Als nens els hem d’exigir al màxim, però no pressionar-los i això la gent ho confon. L’exigència és el que tu pots controlar i depèn de tu, que és justament el que no fan. Un nen ha de fer-se la bossa, ha de menjar sa després del partit, ha d’anar a dormir d’hora... No fem això i volem arribar a ser professionals! I, així i tot, si ho fas tampoc hi arribaràs segurament. Se’ls ha d’exigir sense posar una pressió sense sentit i que és perjudicial.

I de quina manera s’ha de treballar per revertir-ho?

Pedagogia, pedagogia i pedagogia. S’ha de fer formacions a pares i entrenadors, perquè hi ha entrenadors que també són ofenosos. Al futbol tots els recursos es destinen als beneficis i el lucre dels clubs i no existeix una figura de mediador o pedagog futbolístic.

Islàndia és un cas d’èxit absolut i són menys habitants que a la província de Lleida. Ells han jugat Mundials i Eurocopes, aquí a Lleida seria impossible i això que tenim millors futbolistes. Ells es van adonar que els joves s’alcoholitzaven i es drogaven molt aviat, en haver-hi poques hores de llum. Llavors van crear un programa esportiu pensat només per salvar-los de l’alcoholisme. L’Estat els pagava el títol d’entrenador i es donava facilitats de transport perquè els nens anessin de casa a entrenar i al revés. Bons formadors i jugadors centrats va fer que proliferés. Actualment, Islàndia té 103 jugadors professionals i Lleida només 3.