"Hem de ser capaços de reconèixer tothom, sigui com sigui i tingui el que tingui", Jaume Belló

Els col·lectius vulnerables un cop tenen garantides les seves necessitats primàries, d’habitatge i alimentació, se'ls genera la necessitat d’autorealització; han de consumir lleure o cultura i això s’està fent força bé, però també han de poder fer cultura i han de poder oferir cultura
Jaume Belló, Actor, director, professor de teatre, i integrador social ©JosepAPérez
photo_camera Jaume Belló, actor, director, professor de teatre i integrador social ©JosepAPérez

“Arribar a un punt on treballes amb un col·lectiu, amb una feina de vuit hores, amb creativitat, amb un projecte que obre possibilitats a persones amb discapacitats... em sembla una meravella i penso que jo venia fins aquí”.

Així es presentava Jaume Belló, un home que assegura haver nascut “teatralitzat” i la seva trajectòria en part és culpa de l’Organización Juvenil Española (OJE). La família el va enviar als campaments i en el programa d’activitats proposades es va apuntar a teatre, la proposta del responsable va consistir en la representació del Gat amb botes. En el repartiment de papers Belló es va quedar amb el personatge de cavall, però tot i la poca rellevància de la interpretació li van lliurar el diploma “Proel el teatro”.

La circumstància iniciàtica en uns campaments de l’OJE, el fet de rebre un diploma que reconeixia que havies fet teatre, va generar en el meu subconscient infantil ales per pensar que jo m’havia de dedicar a això, destacava Belló

Un cul inquiet que es dedica a dinamitzar l’activitat cultural a Torrelameu amb els col·lectius de gent jove, organitzant festivals de playback, petites obres de teatre, ballant, cantant... Cada estiu organitzava activitats amb els joves del poble.

La quota familiar el va obligar a començar els estudis de dret, però, tot i tenir capacitat per iniciar-se com a lletrat, va ser incapaç de finalitzar els estudis, a causa del grau d’estrès que li provocava.

P – Ets un home de teatre, però quan t'adones que el que estàs fent va més enllà de la interpretació?

R - Formava part d’un grup d'aficionats i ens va arribar la proposta d’utilitzar el teatre com a eina per alfabetitzar al barri de la Mariola de Lleida. Però, així i tot, jo no tenia idea que es tractés de teatre social o d’intervenció, per a mi era teatre i prou, no tenia consciència que el substantiu teatre anés acompanyat de la cosa social.

Aquest és un dels cercles vitals que m’han acompanyat al llarg de la vida. L’artista Rosa Solsona que treballava en el projecte d’alfabetització de la Mariola, que en aquell molent depenia de Benestar Social, necessitava algú per fer classes de teatre. Solsona treballava les arts plàstiques i necessitava algú que participes des de les arts de moviment i d’escenari, i no vaig dubtar a oferir-me. Resulta que es tancava una de les espirals, ja que Solsona havia sigut professora d’arts plàstiques quan tenia 12 anys; els meus pares em baixaven a Lleida a fer aquesta activitat, perquè la professora de matemàtiques els va dir que era un cul inquiet i necessitava fer alguna activitat artística. I en aquest procés va resultar que la professora de matemàtiques era la Teresa Ribes i en aquell molent responsable de Benestar Social. Per a mi això va ser un senyal que en la meva vida les espirals es tancaran perquè el destí em portí en aquella línia.

P – Aquest va ser el pas per a la teva professionalització?

R - Podríem dir que sí, de l’activitat de la Mariola van sorgir altres projectes fins que vaig arribar a l’Aula Municipal de Teatre per impartir classes de performance i art contemporani, un projecte que impulsava la Fundació La Caixa. Crec que les circumstàncies m’han portat a poder participar en aquests projectes perquè sempre he dit a tot, que sí.

A l’Aula de Teatre vaig estar impartint classes externes al voltant de vint anys, fins que es crea el cicle formatiu reglat i el 2015 es va crear l’aula social. Es tractava d’una àrea que tenia la voluntat de programar activitats per a col·lectius vulnerables i les persones que treballen en aquests col·lectius.

P – Podíem dir que en aquest entorn social vas ser d’alguna manera pioner?

R – No tota la meva activitat ha estat dirigida al teatre social, he treballat el teatre convencional, he dirigit durant tretze anys la companyia Xip-Xap, vaig fer teatre en anglès per Espanya. Però a l’Aula m'adono d’una cosa molt interessant, i és que sempre s’han acollit persones amb capacitats limitades. Jo això ho veig, però mai s’ha valorat prou, en realitat perquè no se sabia com fer-ho, aquestes persones feien teatre com tothom, el que també vol dir que l’Aula ha sigut molt igualitària i s’ha treballat des de la diversitat.

Amb aquesta base inicio una recerca del que s’estava fent en altres països, que des dels anys seixanta impartien altra forma de treballar, acollint a tothom, sense generar discriminació per manca de talent, treballant el talent d’altra manera, evitant, sobretot en l’àmbit juvenil, el càsting que en col·lectius que no saben si s’han de dedicar al teatre s’ha d’evitar... Amb això vaig anar treballant amb els col·lectius amb els quals em trobava, pensant que tothom pot fer teatre, per tant, la meva responsabilitat com a professor, els he d’ensenyar. He buscat la manera que n’aprenguin o a despertar les seves habilitats.

Mira, per a molta gent “són aquelles coses que fa el Belló”, una definició del que funciona, una dinamització maca, en la qual tothom té espai, que diuen que és terapèutica, dona veu a tothom, i no segrega com segrega la professió... Perquè el teatre és molt segregador, o vals o no vals. En realitat no sé si es tracta d’una metodologia pròpia, he anat utilitzant matèries d’un lloc i altre per arribar a aconseguir fer sessions vives obertes a la creativitat de cada persona.

Jaume Belló en una activitat
Jaume Belló en una activitat teatral

P- Quin és l’objectiu final d’aquesta activitat?

R – La primera definició que vaig trobar per aquestes activitats va ser Cursos de Creativitat per al Creixement personal (CCCP), perquè en realitat no parteixo d’una obra concreta, fa temps que no dono un text per aprendre, treballo des de la creativitat. Fem una improvisació i cadascú decideix que vol fer, i es posa en escena, un punt de partida que permet anar concretant una història. A mi em resulta molt més interessant la història d’una persona d’aquest col·lectiu, que posar-me jo a crear una història que no ha viscut ningú.

Es tracta que les persones s’empoderin pensant que serveixen per explicar històries, potser no per dedicar-se professionalment en els canals on s’hi dedica altra gent, però sí per pujar a un escenari i explicar històries, que en aquests col·lectius permet que millori la seva autoestima i s’adonin que podem fer altres coses.

P – En quin moment es pot considerar terapèutic el teatre?

R - Jo no soc terapeuta, soc artista, però conscient que l’art és molt terapèutic per a les persones i la creativitat encara més, és aquella creativitat infantil que no s'hauria de perdre mai. La pallassa Virginia Imaz, deia que d’això en tenia la culpa “l’educastració” a la que hem estat sotmesos. Una paraula que utilitzo sovint, perquè considero que s’ha d'alliberar aquesta creativitat que vàrem perdre en algun moment, o per alguna circumstància, a causa de la consideració o influència del nostre entorn. 

P- Com de receptiu està el sector social per aquestes propostes?

R – Crec que estem evolucionant cap a un nou sistema de treball en aquests col·lectius, no tan assistencial i més social. Es constata que, un cop tenen garantides les seves necessitats primàries d’habitatge i alimentació, hi ha unes necessitats d’autorealització; han de consumir lleure o cultura i això s’està fent força bé. L’escena va més enllà, han de poder fer cultura i han de poder oferir cultura, però així com les barreres arquitectòniques es van alliberar perquè les persones amb discapacitat fossin espectadors, no es va pensar perquè fossin artistes. Molts equipaments no tenen accessibilitat física als escenaris, ja no parlem d’altres accessibilitats com les sensorials, o sigui, que es fa notòria aquesta carència.

És evident que el sector social viu una transformació, s’han suprimit les tuteles i de sobte les persones que durant tants anys han estat institucionalitzades s'entén que han de sortir a la comunitat, però aquesta nova situació és difícil per ells. Durant molt de temps han estat cuidats i protegits, però ara la comunitat és totalment nova per ells i els ocasiona una situació complicada, però també per la comunitat que veu com persones amb discapacitat s’integren en la seva quotidianitat.

S’està fent bé, però d’una manera molt lenta. Crec que hem d’aconseguir acceptar a tothom, encara que els criteris poden ser molt contradictoris. He escoltat comentaris en un espectacle com “que bonic que ho fan, pobrets”, i també altres com “aquest missatge dels actors és molt potent".

Aquest escenari en què tothom estigui acollit i tothom tingui el seu dret, al marge que sigui d’una manera o una altra, si això o l’altre, aquest hauria de ser el camí.

P – Aquesta creativitat teva et porta a escriure un llibre.

R – En realitat aquest llibre sí que va ser una teràpia personal, ja que diferents situacions personals, tota la crisi de l’Aula i els casos d’abusos en van abocar a una depressió brutal, perquè no vaig saber gestionar la situació. El teatre ja no em satisfeia en absolut i vaig buscar suport en la poesia, però com sempre es tornava a tancar una espiral. Vaig retrobar-me amb una amiga de l’institut que també estava passant per un malt moment, i d’aquesta trobada en van sorgir antigues poesies que havíem intercanviat.

Per altra banda, en un curs que vaig fer a la Irreductible, persones que hi participaven em van dir que era molt terapèutic i hauries d’escriure un llibre sobre aquestes tècniques que utilitzes. Penso que potser escriure un llibre no, "però a mi em podia anar bé".

Una lectura personal d'Omnia sunt insomnia amb Jaume Belló
Una lectura personal d'Omnia sunt insomnia amb Jaume Belló

L’espiral es tornava a tancar en un nou nivell, quan vaig conèixer a l’il·lustrador Abel Carrasco. En una presentació a la Pobla de Segur van compartir xarrera i una cervesa explicant-nos les nostres coses i descobrint que les nostres nits d’insomni conseqüència de la depressió i de la seva esquizofrènia, les havíem suportat, jo escrivint i l’Abel dibuixant. L’hi vaig demanar una il·lustració per la portada, però al final es va atrevir a posar imatge a tots els textos del llibre.

Aquí es va forjar “Omnia sunt insomnia” podria dir que es tracta d’un recull de textos potser dramàtics que he autoeditat. Com en qualsevol publicació la distribució és el més complicat, per la qual cosa em vaig plantejar fer-ho jo mateix en espais singulars i envoltat de bons amics i de gent que els agrada la poesia. Crec que cada presentació ha sigut una aventura, una performance artística que va més enllà de l’habitual i esperable, trobades que han prescindit dels rituals estilístics i lingüístics i s’han limitat a parlar de lo bonica que és la poesia i el bonic que és regalar poesia.