Anna Giribet enceta enguany la segona etapa de direcció artística de FiraTàrrega amb una edició que, del 5 al 8 de setembre, ens convida a jugar pels carrers i les places de la capital de l'Urgell. Amb ella ens endinsem en el programa del certamen i reflexionem al voltant del joc, les arts escèniques i la programació cultural a Ponent.
Aquest any el leitmotiv de FiraTàrrega és el joc, vinculat de forma evident amb el carrer.
L'any passat, quan es va acabar la Fira ens preguntàvem com és que al cap de tant temps, la gent encara continua venint. Quina fórmula tenim que no coneixem? Quin ingredient no sabem i fa que funcioni? Hi ha un aspecte de festa, de celebració i de joc que no controlem, que fa molts anys que hi és i que segurament fa que la gent vingui. Parlant justament del jugar a mi se’m va despertar ja un pensament per desenvolupar el leitmotiv. La veritat és que el joc és un tema molt popular i que tothom s'hi pot sentir identificat. Tothom ha sigut un infant i ha sortit al carrer a jugar, com una cosa bonica, participativa i col·lectiva.
També ho lliguem a nivell lleidatà a una sèrie de companyies que són referents a nivell internacional per a qui fa les instal·lacions artístiques, les instal·lacions del joc. A més, el teatre per si mateix és un joc, una ficció amb uns personatges, que en les arts de carrer també involucren la participació del públic...
Aquesta sèrie de característiques ens portaven a pensar que podria ser una molt bona edició per parlar del joc. També hi ha una crítica perquè ara, fins i tot la música, ens la venen com una competició amb programes de televisió on tot es posa en joc.
Llavors, pel que fa a la selecció doncs simplement és tenir les ulleres posades amb tot el que ens arriba i pensar quines peces podem programar que tinguin a veure amb el joc.
Poc a poc heu anat convertint al públic en un públic actiu que no només mira, sinó que també s’involucra en els espectacles.
No cal que siguin tots els espectacles, però en bona part la participació del públic és una cosa que fa temps que venim ressaltant. És la gamificació, el prendre part, el que l'artista et tingui en consideració a tu com a públic. Per tant, aquí hi ha una comunicació entre l'artista i el públic. Si et faig participar, vol dir que et tinc en compte i quan estic creant la peça ja estic pensant en el públic. Per mi això és molt important. No totes les peces tenen aquesta vessant participativa, però sí que moltes d'elles la tenen i que moltes són arts de carrer.
Aquesta també és una manera de socialitzar-se. Durant una hora o trenta minuts estàs en contacte amb altres persones que potser d'altra manera no els miraries mai als ulls i que potser no són igual que tu, que són diferents. Hi ha un tema social aquí que considero molt important i que lliga directament amb la democratització de les arts.
No només en el moment de la funció, sinó els moments previs. Amb els assajos oberts ens hem trobat companyies que sense públic no poden provar les seves peces i saben que a Tàrrega tenim poder de convocatòria perquè hi ha públics que busquen això i van a experimentar. Hi ha peces que durant l'assaig són d'una manera, hi ha coses que no han funcionat i després quan venen al setembre l’obra ha canviat i tu com a públic has format part d’aquesta decisió. És una cosa molt bonica i molt humana.
Què aporta la ciutat de Tàrrega i el seu entorn al diàleg i la reflexió al voltant del joc?
Penso que no és parlar del joc en concret, sinó de la participació en el joc. El fet d'estar en una ciutat petita et permet ser molt pròxim amb els vianants i amb els veïns i veïnes. L’accessibilitat als llocs, als assajos, als espais... facilita molt que puguem ser experimentals amb aquest tipus de continguts i això també és un dels nostres segells.
En una ciutat molt més gran el poder de convocatòria pot ser major, però no coneixen qui hi ha darrere de la Fira o qui hi ha darrere d'aquesta companyia. Una companyia que està en residència durant dos o tres setmanes fa vida a la ciutat i coneix els veïns.
Tampoc podríem parlar de tots aquests processos sense la trajectòria de 40 anys que té la Fira. Amb tot aquest temps s’ha creat un hàbit, un respecte i un rigor per acceptar i respectar els artistes que treballen a les arts de carrer que poques ciutats ho tenen a tot el món.
Dins d’aquest joc, quins espectacles hem de tenir en compte per poder jugar els dies de fira?
Com a espectacle realment que jo he jugat i he gaudit veient-lo, són els bascos Trapu Zaharra, que des dels anys 90 no venien a Tàrrega. Ho fan amb Dale Ramón!, una peça que representa que ha d'arribar l'apocalipsi i som tan individualistes que hi ha un concurs televisiu que sorteja en cinc búnquers per sobreviure a l’apocalipsi. Amb aquest context es creen unes dinàmiques amb el públic d'apostar i de jugar que ho fa molt divertit.
Però hi ha altres maneres de jugar, per exemple, les instal·lacions de companyies com Toc de Fusta, de les Avellanes, o de Tombs Creatius, de Bellpuig, que et permeten ser curiosos i et permeten passar una bona estona en família observant els enginys lligats amb històries teatrals.
Com a joc participatiu més rara avis, la Marija Baranauskaité-Liberman, que ve de Lituània, ens proposa un joc on el públic s'ha de posicionar en un moment en la vida d'un ànec.
Després, un joc diferent i interessant, no tant com per participar, sinó per veure com juguen ells és la peça de risc de Kolektiv Lapso Cirk amb QOROQ. Juguen amb unes fustes i arriben a uns nivells de límit i de posar-se en perill que crec que és una altra manera de gaudir el joc.
Sempre tenim el carrer com a principal actiu perquè és el que ens dona el segell
La programació de carrer torna a ser majoritària, respecte la sala.
En això sí que hem trobat una fórmula, que ve marcada pel Consell d'Administració, i que estableix un mínim de 60% d’espectacles de carrer i 40% de sala. El percentatge sempre ha d'anar a favor del carrer. Per tant, mai podríem fer 50-50, en tot cas sí que podem augmentar un 70% els espectacles de carrer.
Ens és molt fàcil també perquè la ciutat de Tàrrega té unes places i un centre molt marcat i aquests espais els hem d'omplir sí o sí. En canvi, de sala tenim el Teatre Ateneu, els poliesportius i la plaça dels Comediants,, però són els que són.
Després hi ha els no convencionals, que també tenen un número d’entre set o deu, perquè cadascun implica uns costos elevats i no sempre són els mateixos. Aquest any activem Sant Eloi, però no tenim activat el Talladell i l’any vinent serà diferent.
No és un tema d'equilibris entre els costos que impliquen, però sempre tenim el carrer com a principal actiu perquè és el que ens dona el segell i és el que a nivell internacional ens permet mantenir aquest mercat.
El gran format manté la seva rellevància dins de la programació, tot i que ja fa uns anys que plantegeu un gran format diferent de la concepció més habitual.
Ara tenim molt recent les olimpíades, que són uns grans formats inabordables a nivell de pressupost. El que entenem aquí i el que penso que com a mercat hem de poder oferir és un gran format que sigui gran a nivell de volums i que pugui ser vist per 2.000 o 4.000 persones. Normalment els ubiquem a l’Hort del Barceloní, hi ha estructures grans i si més no la quantitat d'actors o d'actrius normalment són més de 10.
La pandèmia també va paralitzar tot el que era gran format perquè remàvem a la contra de tot el que era massiu. Catalunya s'havia especialitzat als anys 80 i 90 amb grans companyies de gran format que havien fet el salt internacional i ara tocava una altra vegada recolzar el gran format, que no és fàcil.
Has de tenir artistes que s'hi vulguin enfrontar, perquè és el més difícil que es pot fer al carrer, ja que t'adreces a moltíssima gent, a nivell tècnic és molt complicat i perquè un transmetre contingut més enllà de l’entreteniment també pot arribar a ser molt complicat. Generalment, ni la companyia ni un esdeveniment sol poden assumir-ho econòmicament, sinó que t'has d’unir amb dos o tres esdeveniments per poder pagar un catxet. Si apostem per una companyia de gran format que després no funciona, gairebé pot arribar a ser el final de la seva carrera i, per tant, hem de ser molt curosos.
Tenint en compte això, l'any passat vam apostar pel gran format de La Veronal, una proposta que estava feta i que la van adaptar per l'espai públic. Aquest any tornem amb una peça de dansa de Sol Picó, que fa 30 anys de trajectòria. És un espectacle que fem amb Veranos de la Villa de Madrid, després passarà per FiraTàrrega amb tres funcions i després anirà al MAC de Barcelona durant la Copa Amèrica, per tant ja som tres esdeveniments que ens unim. La Sol Picó per poder dur a terme aquest gran format ha utilitzat una sèrie d'estructures que ella recupera de peces anteriors. Si ho hagués d'haver construït de nou, segurament que a nivell de pressupost no podríem arribar-hi.
Després hi ha un gran format que ho és a nivell d'estructura amb el funambulisme de La Corcoles, però que en realitat és una sola persona que puja dalt al cable, tot i que pot ser vist per moltes persones.
Després hi ha altres companyies que estan investigant sobre nous formats del segle XXI i com podem fer que aquest gran format sigui més pròxim, però és una línia que tractarem de cara a l'any que ve.
En contraposició, durant la presentació del programa també feies referència a “petites joies” que el públic podrà descobrir.
Segurament no és casual que arribin aquestes petites joies. De la mateixa manera que la precarietat està incrustada en el sector, hi ha molts artistes que l'única manera de poder sobreviure és fer solos o duos.
Aquí tenim la plaça Major que serà un reducte de petites joies. Hi haurà la Raquel Gualtero, que ofereix un solo ballant sobre ella mateixa amb una peça que es diu 360º. Després tenim la companyia 7 Bis del Juan Ignacio Tula, que normalment la disciplina la fa sol, però justament en aquesta peça s'ha ajuntat amb un músic del Konvent de Berga amb qui es van conèixer artísticament, es van enamorar i l'acompanyarà en aquesta peça.
A la plaça Major també tenim Daniel Doña, que és un artista que resideix a Madrid, però és d'Andalusia i la peça traspua identitat andalusa parlant de la dominació, l’honor i l’abús de poder. I després també tenim peces com Play(ces), del Markas Liberman, que és un solo de circ en un parc infantil, que són peces solos, però que estan molt ben executats.
Necessitem encara més inversió de les administracions com la Diputació i l’IEI per tirar endavant produccions que valen molt la pena
La collita lleidatana d’aquesta edició és de set companyies. FiraTàrrega és un dels aparadors de la bona salut de les arts escèniques de Ponent?
El mèrit de la creació se l'emporten els artistes de Lleida, però lògicament FiraTàrrega com a aparador i com a plataforma ha hagut de jugar el seu paper i penso que l'ha jugat bé. Fa poc em preguntaven si hi havia quotes per la presència lleidatana a la programació i és tot el contrari. No n’hi ha, no ens fa falta i hem de dir no a companyies de Lleida que tenen molta qualitat i que no podem assumir.
S'ha fet molt bona feina des de Lleida i hi ha resultats. Amb la programació d'aquest any estic especialment satisfeta i orgullosa del talent artístic que hi ha representat està a nivell de província. A banda de les instal·lacions, que ja fa anys que en som referents, al Teatre Ateneu també hi haurà els Campi Qui Pugui i els Íntims Produccions, que són dues companyies treballadores que fa anys que s’han desenvolupat amb altres companyies de Lleida que són els seus padrins com Xip Xap, El Sidral, La Baldufa o Zum Zum Teatre, que han donat suport al talent jove i l’han incorporat a les seves peces.
Els dos espectacles de Campi Qui Pugui i Íntims Produccions són peces d'alt nivell de qualitat i de rigor, per gaudir amb família i que penso que demostren l'alt nivell en què estem i que encara podem arribar a més.
Estem molt ubicats en el teatre familiar per a tots els públics, però ens falten també més companyies de carrer. En tenim, com Sound de Secà, que acaben de fer la clausura del SIRF, un dels festivals anglesos més importants de circ i estaran a FiraTàrrega, o el Ferran Orobitg, que presentarà una peça que ha estat coproduïda per un festival francès.
Quan em pregunten, realment hi ha uns resultats, però necessitem encara més inversió de les administracions com la Diputació i l’IEI per tirar endavant produccions que valen molt la pena.
Aquest 2024 també poseu en marxa Lleida Escena, juntament amb l’IEI, per fomentar la programació als municipis lleidatans.
Aquest projecte neix d'una necessitat de circuit i d'una realitat que no és nova, que fa anys que existeix i que és poder donar les eines a tots aquells pobles que encara no s'han atrevit a programar arts de carrer o que no fan programació teatral perquè no tenen un teatre. Es tracta de fer una mica de pedagogia, que hi ha arts de carrer que són molt fàcils de programar i que tenen una gran connexió amb el públic.
Llavors, es farà una sessió en concordança amb l’Institut d’Estudis Ilerdencs convidant a programadors de pobles petits i mitjans de la demarcació que puguin conèixer quina és aquesta realitat. Durant la trobada es presentaran deu companyies catalanes fàcils de programar i que moltes vegades han d’anar al circuit internacional.
Tothom al seu poble té carrers i places i si a nivell de programacions anuals dins o fora de les festes majors podem incloure les peces d'arts de carrer, això ens va bé a tots. Hi ha molts pobles i ciutats de Lleida que visiten poc FiraTàrrega i volem activar-los. No pot ser que ens visitin professionals de Corea i que hi hagi pobles de Lleida que no vinguin a descobrir aquest talent. És una targeta groga per advertir-los i dir-los que tenim ganes d'explicar i de facilitar.
Aquesta és una primera trobada i estem tenim bons resultats a nivell d’inscripcions. En podrem parlar d'aquí uns mesos, però l'àrea professional li ha posat molt d'interès i quan es fa amb previsió des de la política i des de la vessant professional, els resultats s’espera que siguin bons.
El programa de Suport a la Creació ja és més que referent dins del sector. Quines peces podrem veure en aquesta edició fruit de la convocatòria?
El Suport a la Creació és el nostre espai per investigar, per ser una mica més experimentals i per acompanyar aquells artistes que s'interessen per l’espai públic amb formats que trenquin una mica el que estem acostumats a veure.
Aquest any tenim una collita molt bona. Tenim La Corcoles amb funambulisme, que és una disciplina poc vista. Tindrem al Ferran Orobitg amb OPIA, que és aquesta peça sobre la mirada amb tres línies diferents d'aquest projecte: una instal·lació, un inesperat i una passejada cinematogràfica.
El Sergi Estebanell ens oferirà dijous i divendres Love for Free, que és una peça participativa sense forçar, però que ens obliga a mirar aquelles persones que no som com nosaltres, a intentar entendre-les, a respectar-les i a abraçar-les.
Hi haurà la instal·lació teatralitzada de Ça Marche, Incendis, que van fer un primer assaig a Sant Eloi. No és una peça teatral ni una instal·lació, sinó que és una barreja en un format que a nivell de carrer jo no he vist mai simulant un foc quan és tot ficció, una altra vegada jugant amb la ficció i amb la realitat.
I finalment, els Kolektiv Lapso Cirk, que venen de l'any passat, portaran la peça de risc que comentàvem abans.
La continuïtat del Suport a la Creació l’assegureu amb un increment pressupostari, però en canvi heu reduït el número de companyies que acompanyareu.
Quan vam presentar la convocatòria aquest any la vam reduir amb voluntat de poder invertir més recursos en menys artistes, incrementant i millorant les condicions de creació. La convocatòria la vam treure al mes de juny i hem rebut un centenar de propostes, amb la condició que es vinculessin només al carrer i a l'espai públic. N’hem seleccionat cinc, però hem deixat gent fora amb moltes possibilitats i que d'alguna manera els haurem de vincular també a l'exhibició.
La convocatòria ha funcionat perquè hem aconseguit formats nous i descobrint noves veus. Considero que aquest redireccionament de la convocatòria funcionarà. Disposaran de 10.000 euros per la creació, que amb això no es fa una creació ni molt menys, es necessiten molts més recursos, però justament a l’edició d’enguany ja presentarem les companyies perquè puguin obtenir més suports per la creació dels seus espectacles. Això és una novetat i aquest canvi del calendari avançant els processos penso que ens anirà molt bé a tots i permetrà als artistes aconseguir més recursos.
Pel que fa a FiraTàrrega com a mercat estratègic, quants professionals passaran per la ciutat durant el certamen?
L'any passat vam superar els 1.000 professionals i enguany ens movem en aquestes xifres. Hi ha dues delegacions que ens visiten, una ve dels Estats Units i el Canadà amb professionals programadors d'espais de sala, però que estan interessats en programar peces de carrer i que venen a inspirar-se i a entendre què és la programació de carrer. L’altra delegació amb vint persones ve de la zona de la Llombardia, on hi ha uns circuits de teatre de carrer importants i fa anys que hi tenim contacte.
A més, a nivell professional hi ha tota una activitat que des del dijous i fins al diumenge no para amb presentació de projectes, sessions per conèixer programadors o el programa Amfitrions, amb el qual unim a professionals que per primera vegada venen a la fira i programadors que fa anys que venen i que es coneixen la Fira com el palmell de la mà. Són activitats que penso que són un dels grans atractius menys conegut pel públic convencional, però que realment és el que ens manté vius com a mercat escènic.
Una de les novetats són les Converses creuades, obertes a públic i professionals, sobre allò que envolta a la creació escènica.
En esdeveniments tan grans com nosaltres ens agradaria fer moltes coses, però com que som tan massius hi ha coses a les quals no hi arribem. Aquestes Converses creuades sorgeixen de fer una activitat professional que estigués oberta al públic convencional.
Hi ha un públic que sempre vol saber-ne més i que està molt interessat pel que hi ha darrere dels artistes. És una proposta que fem conjuntament amb el TresC i hi haurà tres trobades sobre la mort, el risc i la natura on posem dos artistes a parlar sobre aquests temes. Seran converses de 45 minuts que es faran a davant de la Llotja i estaran obertes a tothom. Penso que és una manera de fer entendre tot el que és la creació artística al públic que realment està buscant això.
També hi haurà les converses Recomana que es fan a les piscines després de veure els espectacles. Hi ha crítics i públic i sorgeixen intercanvis d'opinió que complementen tot el que són els espectacles.
El gran format és una singularitat de les arts de carrer que hem de vetllar
Amb l’edició d’enguany s’enceta la teva segona etapa com a directora artística. Quina valoració en fas dels primers cinc anys al capdavant?
Ha sigut un terratrèmol perquè ningú s'esperava una pandèmia pel mig. Sí que és cert que la pandèmia ens va fer ser molt imaginatius i molt creatius i tot i el desgast, ens va permetre fer coses diferents. Ara que ho miro des de la distància estic molt contenta de com vam reaccionar i de com vam redireccionar la pandèmia. A la Fira ens va fer tirar endavant el Circuit Nòmada i ens va fer eixamplar tota la xarxa de complicitats.
El 2022 i el 2023 ja hem fet les fires habituals i penso que ara tornem a estar en un moment de pensar en nous projectes. També és veritat que es necessiten recursos, les arts de carrer catalanes són referents a nivell internacional, però cal que totes les administracions hi posin diners, des de les locals fins a les estatals. Hi ha talent i hi ha estructura, però necessitem diners per complementar aquestes produccions i continuar sent competents a nivell internacional.
I per als pròxims cinc, què es planteja la direcció artística de FiraTàrrega?
Un dels reptes que ja hem parlat durant aquesta conversa és poder tornar a situar les companyies catalanes més enllà dels solos i del petit format. Poder tornar a tenir una veu en el mitjà i gran format i que, per aconseguir-ho, repeteixo que es necessiten recursos i establir sinergies internacionalment.
Hem d’anar tots a una per produir artistes i companyies, perquè penso que el gran format és una singularitat de les arts de carrer que hem de vetllar per tornar a estar al primer nivell.
