“La indústria musical no està a Lleida perquè no hi pot haver indústria”, Pep Saula

El productor lleidatà s'ha posicionat com una de les figures claus per entendre l'actualitat musical del país
Pep Saula abans de l'entrevista en un parc de la Bordeta ©JordiBonilla
photo_camera Pep Saula abans de l'entrevista en un parc de la Bordeta ©JordiBonilla

Quan intentem buscar referents lleidatans que hagin assolit una autoritat dins del seu camp professional solem buscar figures d’edat avançada o amb una basta trajectòria que corrobori el seu estatus. No és el cas d’en Pep Saula, un jove que ha aconseguit convertir-se en un dels productors musicals de referència als Països Catalans amb només 22 anys.

Saula és una enciclopèdia musical amb potes, el seu interès l’ha dut a conèixer la indústria musical des de dins amb ulls crítics i això ens permet conversar amb ell no només sobre la seva tasca com a productor i amb Sexenni, la seva banda, sinó reflexionar sobre diferents aspectes musicals i culturals del país.

Fa anys, el nom de Pep Saula ja sonava pels entorns musicals lleidatans com algú a tenir en compte en un futur. Quan s’inicia la teva passió musical?

No vinc d'una família de músics, ni de gent que siguin instrumentistes, però sí que és veritat que a la meva família sempre s'ha sigut força melòman, al meu pare li agrada molt la música i la meva àvia per part de pare havia sigut professora de piano amb alguns alumnes a casa.

A partir d'aquí, vaig començar a 1r de primària a una extraescolar de guitarra de la pròpia escola, però ho vaig deixar perquè no tenia força els dits. L’any següent va ser quan vaig començar a estudiar piano, al cap de poc vaig començar a L’Intèrpret, vaig descobrir que també feien coses d'informàtica musical i em vaig començar a interessar per a això i trastejava amb el Garage Band i el Logic cap a finals de primària.

Amb el primer grup que vam tenir, Blue Rain, vam fer una versió del Som de l’Oest que va ser probablement el primer que vaig produir, al 2013.

O sigui, aquest interès per la producció ja va en paral·lel a la teva formació musical.

Sí, sempre m'havia interessat molt la tecnologia i les dues coses anaven molt de la mà. diguéssim que Blue Rain va ser una escola i això s'ha notat després en els altres projectes on he estat. Moltes de les persones que estaven allà m'han acabat acompanyant sempre en una cosa o una altra.

A nivell professional, vas començar estudiant física.

Ja sigui pel prejudici del nen talentós que ha de fer ciències o pel que fos, vaig estar rumiant-ho i ho trobava molt interessant. Més enllà d'això, m'agradava i em segueix agradant molt la física, però cada cop m’agradava més la música, la pandèmia també hi va influir, amb Sexenni començàvem a provar a fer temes més seriosament... El fet de dedicar molt temps a la producció em va fer veure que m'agradava molt més la música que la física i que realment estic capacitat per a fer-ho.

Al principi tenia un síndrome de l'impostor molt gran i també tenia la idea que la producció és cosa de gent més adulta. Recordo quan vam fer Crema Catalana, li vam anar a ensenyar al Víctor Ayuso i em va dir una frase que em va empoderar molt i va ser que l'única diferència entre una maqueta i un disc és l'ambició. Al final un micròfon i una targeta de so de 150 euros sonen el 95% bé del que sonaria qualsevol altre equipament professional.

Fa uns mesos parlava amb el Roots que la Bad Gyal al seu estudi té una targeta de so de 100 euros que, a més, no pots moure el potenciòmetre del volum perquè sol funciona en un punt. L'equipament no és excusa, al principi has de ser ambiciós i forçar-te a aprendre.

Com se’l va prendre el teu entorn aquest cop de volant a la teva carrera?

Va sorprendre mínimament als meus amics i als meus pares, però tothom s’ho esperava. El Puma va sortir el 4 de juny i això ho vaig dir per Sant Joan, que era un dia que tenia un examen i ni m'hi vaig presentar.

En el procés creatiu no és el mateix un artista que un productor, com t’hi enfrontes, per exemple, quan reps una maqueta per primer cop?

A vegades és així i a vegades el propi productor és part de la creació i composició del tema, cada vegada més. Si no és així, el primer que faig és trobar les peces fonamentals que fan que aquesta cançó funcioni i a partir d'aquí anem treballant amb l'artista. A vegades l'esquelet ja és tan sòlid i no cal tocar-ho.

Hi ha cançons que està bé que siguin més crues, altres que siguin més directes, que tinguin més amplitud... Les cançons Sexenni acostumen a ser bastant senzilles, com Klk quieren las chicas o Grup de Pop. Amb El Puma recordo arribar a 275 pistes i vam fer neteja. Ara sempre que una cançó passa de les 100 pistes, faig com l'exercici de d’agafar aire i mirar-nos-ho.

Fins a quin punt ets invasiu amb el que reps i has de treballar?

Depèn del que demani la cançó i del que demani l'artista. També és una qüestió d’anar entrenant l’instint, que a vegades és tenir mal gust deliberadament. És sobretot tenir aquest criteri per saber què és el més adequat per a aquesta cançó.

No sóc un defensor que la figura del productor hagi de ser una figura al nivell de l'artista

En els últims anys la figura del productor es té molt més present per als oients i se’n coneixen molts més que abans.

Jo no sóc un defensor que la figura del productor hagi de ser una figura al nivell de l'artista. Entenc que hi hagi productors que firmin com a artistes, però crec que la meva feina és més d'acompanyament. En certa manera, les metadades de les cançons estan ben disponibles a Spotify i pots mirar els crèdits.

A Catalunya existeixen cada cop molts referents locals i joves, podem parlar del Jan Aygua, els Tyets, el Roots... Tots hem començat a casa amb una targeta de so Scarlett i un micròfon Rode. Tampoc em queixo, perquè vaig tenir molt la sort de ser una mica fill adoptiu del Victor Ayuso i potser no he rebut una formació formal, però he tingut molta sort amb qui m'ha guiat.

Sobre aquest tema de la formació, és necessari estudiar per ser productor?

Per formar-te com a productor has de fer molta música i ja està. La principal diferència està entre la gent que té formació musical i la que no. Així i tot, no és necessària, el Sr. Chen és molt bon productor, però amb una aproximació radicalment diferent a la que puc tenir jo.

A partir d'aquí, tota la gent que conec que ha estat a escoles de producció n'ha sortit molt decebuda. No dic que no pugui ser útil, però al final la gent aprèn a produir a base de fer cançons.

A part de la producció, sempre has estat amb bandes, començant per Blue Rain quan éreu uns nens.

És una manera de familiaritzar-se i saber què és anar de bolo, què és un rider, com fer unes proves de so, com fer-te una maqueta... Molta gent ara que comença amb el tema urbà no ha experimentat tant el format aquest, i no ho critico, però a mi el format de banda em té el cor robat. És una experiència humana i d'aprenentatge que la trobo brutal i l’he viscut molts cops de maneres molt diferents.

De tots ells, Sexenni ha sigut el que ha obtingut més ressò, però al principi semblava una broma.

En aquella època estàvem començant Pernil Salat, que era un grup de versions, i Laters, que era un projecte amb col·legues de l'institut. Sexenni van treure Lleida Town i tots ens vam quedar una mica perplexos. Els va sortir algun concert i els vaig donar un cop de mà, vam muntar la banda i ja després d’El Puma em vaig fer molt pesat en fer un disc i buscar una discogràfica.

Poc abans que sortís el primer disc vam enviar un correu a diversos segells i l’únic que va contestar va ser Delirics. Els altres em consta que van penedir de no contestar-nos.

Amb Sexenni entreu de cop a la indústria musical catalana, no sé si feia por al principi.

El dia després que sortís Retrats estàvem en un concert de Los 40 fent de banda d’acompanyament i va ser el primer dia dins de la faràndula. Aquell dia vam conèixer al Miki Núñez i els Tyets i són potser de les millors persones que ens hem trobat. Ens van aconsellar, mai des del paternalisme, sinó sempre des de l'amor per la gent que fa el mateix que tu.

Hem tingut la sort que, de manera molt natural, ens hem anat envoltant més de la gent amb la que hem tingut més connexió i aquí et podria dir mil noms.

Per tant, la imatge que es projecta d’amistat i salut entre bandes a Catalunya és certa.

Hi ha una xarxa sana i hi ha una xarxa que no és sana, nosaltres som amics dels nostres amics. Hi ha gent amb la que no ens hem sentit tan còmodes i hem escollit no interactuar-hi tant i ja està, sense fer cap crítica ni buscar cap mal rotllo.

El model de contracte 360 en una indústria tan petita com la nostra model és necessari

Dins de la indústria catalana, unes poques empreses controlen l’edició discogràfica, el management, la programació i la comunicació. Quins efectes té això per al sector?

El model de contracte 360 en una indústria tan petita com la nostra model és necessari. És necessari que una discogràfica gestioni l'editorial i gestioni també els concerts perquè sinó no tindria al·licients per invertir en aquest artista. El que sí que no em crec són les discogràfiques que no fan el booking, demanen un 5% dels concerts  i després, a més a més no paguen ni la producció.

Crec que és un model necessari, però és un model perillós. Per una banda, perquè tens totes les cartes jugades a la mateixa jugada. A Catalunya és impensable que un artista tingui un editorial diferent a la seva discogràfica i si te'n vas a Madrid, és el més habitual, perquè ho volen tenir separat.

Per entrar-hi a aquest món, hi ha un sostre de vidre que costa de trencar?

Simplement has de fer coses interessants, tenir un puntet de sort d'estar al lloc adequat en el moment adequat i tenir un segell que en aquell moment et vulgui acollir. Pots ser un artista autoeditat i independent, però també ho trobo una utopia perquè la indústria també és el que et dignifica, en certa manera.

Nosaltres per exemple vam tenir la sort que vam enviar un correu i ens el van respondre i vam firmar, però si penses en el Dani6x i l’Izzkid ha estat tot a través de TikTok i al cap de res han rebut diferents ofertes discogràfiques.

Tot això com repercuteix en la programació, perquè tots els cartells dels festivals són quasi idèntics.

A nivell de programació costa i nosaltres és una cosa que encara notem. Sé per què Sexenni no hem tocat a certs festivals encara.

És una cosa que jo preferiria que no fos així, però entenc quins són els tempos de la indústria i que existeix un oligopoli. Potser jo preferiria que les coses fossin diferents, però voler criticar un festival perquè no t'hi han programat ho trobo molt infantil.

Els tempos del públic també van diferents. Evidentment, preferiria que s'apostés més per coses més noves, emergents i fresques, però una gran massa de gent requereix molta força. Això també és física, justament.

Parlar de programació des de Lleida ens obliga a mencionar un altre oligopoli, que és el dels representants de zona.

Això existeix a tot arreu, però a Lleida té molt poder. Els representants de zona tenen un model de negoci alguns més interessant i altres més qüestionable. N’hi ha que munten una festa major i s’encarreguen de la producció amb una comissió digna i altres que aposten per un model més tòxic.

Un representant de zona no deixa de ser un booker que treballa en aquesta comarca i la del costat. L’altra qüestió és el fet que es treballin amb aquestes exclusivitats quan això és diner públic.

A Lleida també s’ha vessat molta tinta dient que no hi ha indústria, que no hi ha espais on tocar, que hi falta públic...

Falta públic en quant a quantitat, no oblidem que som una ciutat grossa amb una àrea metropolitana petita. Hem de sensibilitzar millor el públic, que és una cosa que sempre ha sigut difícil. Falten espais, evidentment, tenim la Bôite que no és ni sala de concerts, el Cotton que està fora de la ciutat i el Cafè del Teatre, que es troba en un moment estrany i amb una columna al mig de l'escenari.

El Cafè del Teatre havia fet una gran feina de programació. Entenc que es renovés la concessió, tot i que jo al Toni Revés li tinc molt respecte com a professional, però al cap de 20 anys s’havia de renovar per una qüestió d'higiene democràtica. Si ara tornés el Toni em semblaria bé, perquè ha sigut una persona que ha fet molt per la música en directe a Lleida.

A tot això que comentes cal sumar un discurs molt ploramiques per part dels lleidatans que ens movem en l’àmbit musical.

Evidentment que hi ha una barrera social, política i geogràfica bestial i la indústria no està a Lleida perquè no hi pot haver indústria. Ara estem en un dels moments més brillants que ha la música lleidatana i no tindria sentit que existís un segell a Lleida.

Crec que la indústria no et vindrà a buscar, però és que a Barcelona tampoc et ve a buscar molt i també t'has de buscar la vida.

Tenir autoestima com a lleidatans no és dir visca els tractors, això és fer vergonya

Ens agrada comparar-nos amb Girona, però allà hi ha molta més inversió pública en música i cultura.

Hi ha el festival Ítaca, l’Strenes, l’Acústica... Tenen una Casa de la Música que funciona, una iniciativa que aquí a Lleida, per una cosa o per una altra, no s’ha gestionat bé.

El problema d’arrel és que ens falta autoestima. Tenir autoestima com a lleidatans no és dir visca els tractors, això és fer vergonya. Tenir autoestima com a lleidatans és pensar que d’aquí poden sortir coses tan interessants que puguin omplir una sala Apolo, com Renaldo & Clara.

Fora de Lleida ciutat, tampoc hi ha hagut la voluntat de crear un circuit musical a Ponent, més enllà de l’interès actual des del festival Paupaterres en programar durant l’any.

A Lleida tens una petita àrea metropolitana i després és tot camp. El Paupaterres ha aconseguit començar a fidelitzar un públic i perquè Tàrrega és una mica la Girona lleidatana.

El diner públic és necessari. El problema és quan ens fixem només amb el retorn econòmic i no ens fixem amb l'impacte negatiu que pugui tindre un festival, que en podríem parlar amb el Primavera Sound. A     quí amb el Paupaterres no hi veig aquest impacte negatiu.