“L’extermini és el que el capitalisme pot oferir a la crisi climàtica”, Josep Manel Busqueta

Economista i forner, ens rep per parlar del seu últim llibre Passar a l’ofensiva, editat per Tigre de Paper, i repassar el context social, polític i econòmic d’un món en ple col·lapse
L'economista Josep Manel Busqueta al seu forn de pa a Bellpuig ©JordiBonilla
photo_camera L'economista Josep Manel Busqueta al seu forn de pa a Bellpuig ©JordiBonilla

Forner i economista, nascut a Sant Andreu de Llavaneres, però fill adoptiu de Bellpuig, on cada dia posa en marxa l’obrador de la Pastisseria i Forn de Pa Busqueta. Josep Manel Busqueta ens rep per parlar del seu últim llibre Passar a l’ofensiva, editat per Tigre de Paper, i repassar el context social, polític i econòmic d’un món en ple col·lapse.

P.  Passar a l’ofensiva, el títol del llibre ja diu molt. Per què ens hem tornat passius socialment?

R. Hi ha diferents factors a tenir en compte. Per una banda, la majoria de persones avui tenen vides molt estressades. Per la majoria de la societat el que és difícil no és pensar en l’endemà, sinó superar el dia a dia. L’exigència de pagar les factures a final de mes fa que moltes persones no tinguin més temps que dedicar-se a intentar sobreviure en un entorn cada vegada més hostil.

No obstant, en els darrers temps i sobretot a partir de la crisi del 2008, jo diria que les societats no són passives, sinó que són societats en permanent mobilització. Per exemple, la dinàmica del 15-M ha posat potes enlaire el conjunt de la institucionalitat política. A la majoria de ciutats de l’Estat espanyol persones que provenien de l’àmbit dels moviments socials de l’àmbit de l’antisistema van ocupar les alcaldies de Barcelona, Saragossa, València, Santiago de Compostela... Recentment també ho hem vist amb el que ha estat el Procés des del 2010 amb persones que no s’havien mobilitzat mai prenent un paper molt actiu en l’acció política.

La nostra quotidianitat ens posa sobre la taula aquesta dificultat d’involucrar-nos en altres processos que no siguin el de subsistir, però per altra banda, quan el moment polític ho ha exigit o quan hi ha hagut horitzons que representaven la possibilitat de millorar, la societat s’ha mobilitzat.

P. El capitalisme està col·lapsant i al llibre situes la pandèmia com el moment que ho desemmascara tot, però ja donava símptomes d’esgotament abans.

R. El capitalisme és una forma de relacions socials que, en bona mesura, és bastant nova, té com a molt 300 anys. El capitalisme ha estat permanentment un sistema en què l’estabilitat ha sigut l’excepció, normalment ha estat la crisi el que li ha donat dinamisme i sentit i ha anat perfeccionant la seva dinàmica i ha anat mutant. Per tant, és un sistema que ha sigut permanentment inestable. Per altra banda, s’ha basat sempre en els processos d’extracció i d’explotació tan de les persones com dels recursos. Ha sigut una forma d’organitzar la societat que ha tingut molt sentit en el món occidental i sí que hi ha hagut processos de redistribució d’una part de la riquesa que generava, però que per la majoria del planeta ha representat processos d’extracció i d’explotació molt importants.

Aquesta ha estat la seva lògica dominant, però diríem que en aquest funcionament que vinculava recursos materials, naturals i persones en la seva lògica de producció per l’obtenció de beneficis privats sempre s’ha anat reproduint d’una manera més o menys solvent, trobant sempre la manera de superar les crisis.

Però aquest és un moment especial. El coronavirus marca la visualització d’una manera molt evident que el capitalisme ha topat amb els seus límits biofísics i això, des de la meva perspectiva, obre una nova realitat fins ara ignota. És la primera vegada que aquest procés es troba amb uns límits biològics i físics i això genera una sèrie d’elements tan pel que fa referència a la seva reproducció com a model social d’organització, com, en bona mesura, des de la perspectiva de garantir el futur de la humanitat al planeta i això sí que em sembla que és únic del moment que estem vivint ara.

El coronavirus marca la visualització que el capitalisme ha topat amb els seus límits biofísics

P. La crisi climàtica una crisi que també provocarà grans migracions, tot i ser una conseqüència poc comentada.

R. Les conseqüències són múltiples i a molts nivells en la gestió de les nostres societats. Amb l’escalfament global hi haurà un increment del nivell del mar, el que farà que moltes persones hagin d’abandonar els seus habitats de vida a la vora de la costa. Estem parlant d’uns 1.300 milions de persones que se’n poden veure afectades. A més d’aquesta perspectiva, molts indrets del planeta amb l’increment de la temperatura seran llocs inhòspits per viure. Ens podem trobar al voltant de la segona meitat del segle XXI amb més de mil milions de persones havent de marxar dels seus llocs de vida perquè el canvi climàtic els afecta de manera massiva.

Si les societats no som capaces d’entomar això amb una perspectiva de fer front i reorganitzar la societat perquè aquestes persones puguin trobar maneres de viure dignes en el futur que ens espera, el que el capitalisme ens proposarà i ja ens està proposant és blindar les fronteres per preservar els territoris per les persones que hi viuen de manera que les altres no hi puguin entrar. Al final, formes d’organització de la societat de caràcter feixista i excloent. L’eliminació massiva i l’extermini de moltes persones és el que el capitalisme pot oferir. Ho estem veient ja amb milions de persones refugiades a les fronteres de la Unió Europea que estan fent reviure un feixisme postmodern en la gestió de les nostres societats, que va des de l’extrema dreta pura fins a les polítiques del neoliberalisme de Macron o la UE mateix.

P. La possibilitat de patir una extinció de la humanitat sembla no despertar cap por a la majoria de la població.

Portada del llibre Passar a l'ofensiva de Josep Manel Busqueta ©TigredePaper
Portada del llibre Passar a l'ofensiva de Josep Manel Busqueta ©TigredePaper

R. Tot el que fa referència al canvi climàtic i les seves conseqüències no és un terratrèmol ni una catàstrofe immediata, sinó que és un procés que es va donant en forma d’increment del nivell del mar, noves malalties i potencials pandèmies, dificultats per continuar produint aliments, incendis massius... Són una sèrie de fenòmens que es van donant, però no d’una manera definitiva i això fa que la majoria de persones ho vagin assumint com a part d’aquesta vida cada vegada més difícil i hostil, però sense que representi un punt d’inflexió determinant.

La lògica del canvi climàtic del capitalisme topant amb els seus límits biofísics no porta a la fi del capitalisme, que continuarà operant a qualsevol preu i a qualsevol cost. Per tant, el capitalisme morirà matant. Cada vegada més parts del planeta estaran sumides a una forma de vida molt hostil, però el capitalisme no desapareixerà amb el canvi climàtic, al contrari, continuarà intentant sobreviure fins al final.

P. Ara ens comencen a arribar restriccions de l’aigua al nostre país com un fenomen puntual que se suma als ja existents. Es convertirà en un privilegi obrir l’aixeta de casa i que baixi aigua?

R. En aquests moments ja és un privilegi. En el conjunt del planeta, hi ha 4.000 milions de persones que no poden accedir a aigua potable i les seves necessitats hídriques. Al final l’aigua que existeix de manera assequible al planeta és un 0,5% del total i, per tant, l’accés a l’aigua ja és una font de problemes per la majoria de la població. Ara ho comença a ser per nosaltres, perquè la Mediterrània és un dels territoris més afectats pel canvi climàtic i l’estrès hídric forma part de la nostra realitat. El fet d’haver de gestionar com s’accedeix a l’aigua i quines prioritats posem per accedir-hi és un debat que hem de començar a tenir en les discussions polítiques i aquí és on s’obre de nou la dicotomia. L’aigua l’hem de preservar per garantir les necessitats de tothom amb un accés mínim a un recurs necessari per a la vida o, en canvi, ha de ser el mercat a través del preu qui faciliti l’accés a l’aigua. És un exemple ja present del que seran les discussions pels recursos en el futur. Prioritzarem la vida o continuarem pensant que l’assignació dels recursos ha de venir pel mercat i els seus preus?

P. La lluita contra el canvi climàtic també és ideològica? Hi ha un ecologisme de dretes i un ecologisme d’esquerres?

R. Òbviament. En aquests moments, estem veient que hi ha qui defensa que davant d’aquesta realitat és possible fer-hi front a través d’un optimisme tecnològic. No cal preocupar-nos, perquè la tecnologia resoldrà aquest problema en què es troba la humanitat i ja trobarem els mecanismes per solucionar-lo. Hi ha una part de la societat que aposta per aquesta suposició.

Després hi ha una altra visió més pròpia del plantejament ecofeixista de negació del canvi climàtic i, per tant, hem de continuar apostant pel progrés en termes de creixement econòmic. I per altra banda planteja que els recursos que poden ser escassos, els hem de preservar “pels de casa”. 

P. Al llibre estableixes el canvi de la producció de mercaderies per la producció de valors d’ús, emprant el concepte de la sobirania reproductiva.

R. Bàsicament, aquest canvi de producció és l’essència de la sobirania reproductiva. La sobirania reproductiva el que proposa és que la societat s’organitzi en base a processos econòmics i socials que tinguin com a objectiu central la reproducció de la vida i que, per tant, tot el que és l’economia s’ha d’orientar a reproduir de manera ampliada la vida de les persones sense mediatització del mercat, sinó de manera directa. Això passa perquè la producció sigui de valors d’ús. Pensant en com l’aigua ha de ser un bé al qual tothom ha de poder accedir per desenvolupar la seva vida, com l’energia ha de ser un element per cobrir determinades necessitats per totes les persones, accedir a una alimentació sana i que no provoqui malalties i podríem parlar de la resta de sobiranies vitals com l’habitatge, la salut, l’accés a la cultura, l’accés les noves tecnologies... En definitiva, hi ha unes necessitats que s’han de cobrir amb satisfactors compatibles amb els límits del planeta i a la vegada accessibles en un entorn on cada vegada ens trobarem que serà més aviat el contrari.

La societat s’ha d’organitzar amb la reproducció de la vida com a objectiu central

P. El teu discurs és molt internacionalista i això es fa palpable al llarg del text.

R. Em sembla que és un element clau. En aquests moments hi ha tres característiques que han de ser evidents en les propostes polítiques que es facin en aquest context. Per una banda, les propostes han de ser estructurals i facin front a la necessitat d’organitzar els elements centrals de la societat, no només els tangencials o de processos microeconòmics. Per altra banda, no podem continuar pensant que resistir-nos al que proposa el capitalisme serà suficient, hem de passar a l’ofensiva. I per tercer element, no ens serveixen les propostes que únicament pensen en com se satisfaran les necessitats de la gent del nostre poble o del nostre país, perquè justament la crisi ecosocial té un impacte a nivell global i només es pot resoldre des d’aquesta perspectiva, perquè si no les afrontem des d’aquesta perspectiva estarem entrant en construcció de privilegis.

Hem de pensar en com afrontem col·lectivament les necessitats de tothom, no només de les que en som conscients, sinó del conjunt de la societat.

P. Des de la posició individual de cadascú com es poden propiciar aquests canvis estructurals?

R. Diria que un primer element és no caure en l’error de l’individualisme metodològic propi del neoliberalisme que és el fet de pensar que les actituds individuals són determinants. Hi ha d’haver un compromís individual en un canvi col·lectiu. No podem pensar que nosaltres individualment amb el nostre consum responsable i involucrant-nos en una vida més austera en tenim prou per afrontar els reptes que ens proposa el capitalisme. La proposta col·lectiva es construeix amb la participació de tothom, però tenint en compte que ha de ser una resposta política i no basada en comportaments individuals. Al final aquests fets individualistes generen frustració en pensar que jo ho estic fent molt bé, però això no fa que millori la meva societat.

P. En un pla polític, assenyales l’incapacitat de l’esquerra de copsar el moment que vivim.

JM Busqueta portada ©JordiBonilla
Josep Manel Busqueta en l'entrevista amb Comarques de Ponent ©JordiBonilla

R. Penso que és la inèrcia política històrica de les diferents formes de l’esquerra el que fa pensar i actuar a tothom des del seu reducte. L’esquerra independentista des d’una perspectiva, l’economia social i solidaria des de la seva, les postures més properes al 15-M... Cadascú intervé des del seu àmbit i penso que és una qüestió pròpia de la inèrcia de cada moviment amb la incapacitat de trencar les dinàmiques atàviques dels diferents espais de l’esquerra transformadora. A partir d’aquí, sí que em sembla que es necessari construir una lectura compartida de quin és aquest moment per tal de començar a intervenir d’una manera més decidida i consensuada.

L’extrema esquerra, a diferència de l’esquerra tradicional, ha cregut que a través de l’acumulació de processos microeconòmics i de transformacions locals es podria arribar a un canvi comú. Des de la caiguda del bloc de l’Est el 1989 s’ha abandonat qualsevol escenari d’emancipació global com podia ser el comunisme en el seu moment. Abandonant aquestes propostes d’emancipació global s’ha cregut que des d’allò local s’arribaria al canvi col·lectiu.

P. I mentrestant, l’extrema dreta creix des de llocs petits fins a les grans institucions.

R. L’extrema dreta, a diferència de les esquerres transformadores, no té cap projecte local ni municipal i, en canvi, té una matriu ideològica que podríem reconèixer des de Milei fins a Bolsonaro, passant per Trump, Orban, Alternativa per Alemanya, Vox... Amb els seus matisos, existeix una manera de pensament i intervenció compartida i sense projectes locals que està tenint capacitat d’influència.

Penso que en aquest sentit l’esquerra hauria prendre exemple de la necessitat de tornar a repensar imaginaris compartits i universals que tinguin en compte el conjunt de la societat. No es tracta de llençar i negar la potencialitat dels projectes locals, però no n’hi ha prou. Necessitem pensar en un escenari global com està fent l’extrema dreta i com històricament ho havien fet els moviments populars amb el comunisme, l’anarquisme, els moviments antiglobalització o, fins i tot, el moviment zapatista en el seu moment.

P. Amb l’extrema dreta creixent constantment, quin futur té el projecte de la Unió Europea?

R. La Unió Europea ha quedat desacreditada en els moments de crisi. La imatge de determinants països barallant-se per les partides de mascaretes als aeroports demostra la incapacitat d’aquest projecte polític. La UE històricament no ha estat un projecte organitzat per satisfer les necessitats de les persones, sinó que ho ha fet per la necessitat d’acumulació del capital a escala europea. Els grans avenços han estat econòmics, mai s’ha tingut com a objectiu la cobertura de les necessitats de la ciutadania, sinó que mesura que ha anat avançant ho ha fet amb el neoliberalisme més atroç i amb polítiques. S’ha creat una Europa a dues velocitats: un centre molt dinàmic industrialitzat i amb molta capacitat econòmica i unes perifèries endeutades i molt dependents d’aquest centre. La Unió Europea s’hauria de replantejar des de criteris democràtics, sostenibles i de solidaritat amb la resta del planeta per tal de ser un projecte polític a l’alçada del que necessitem en aquests moments.

P. Recuperant el fil de l’extrema dreta, a casa nostra l’aparició d’Aliança Catalana suposa l’ascens d’una alternativa ultradretana dins del nacionalisme català. Tindrem la Sílvia Orriols al Parlament d’aquí un any?

R. No ho descartaria pas, em sembla molt probable perquè al final l’extrema dreta amb el seu discurs desacomplexat i, fins a cert punt, antisistema, el que està és recollint l’angoixa i la frustració d’una part important de la societat. Per canalitzar-ho aposta per opcions que sap que segurament no són el millor per la societat, però representen una ruptura. És el que ha representat Vox a l’Estat espanyol i és el que pot representar la Sílvia Orriols entre una ciutadania que apostava per un procés que s’ha vist frustrat en la consecució de la independència i que s’enroca en una visió molt més identitaria i classista. També és el que representa Milei a l’Argentina, un procés de ruptura individualista d’un model que des de la seva perspectiva no funciona i cal avortar.

Penso que no pot passar d’una altra manera. En una societat educada en l’individualisme i el “si tu vols, pots”, on el col·lectiu és més aviat una nosa que un element que potencia la teva vida, està clar que quan arriben aquests moment s’acaba apostant per lectures més viscerals de l’afirmació de l’individu. Així i tot, crec que és un procés momentani, perquè en la mesura que l’extrema dreta no sigui capaç de donar les respostes necessàries i es vegi que els desafiaments de la societat continuen sense solucionar-se, em sembla que hi haurà un procés de desencant amb l’extrema dreta i és aquí on l’esquerra hauria de poder incidir i oferir un plantejament diferent. Ara bé, si l’esquerra torna a plantejar la gestió en els mateixos termes que ho fa el capitalisme amb una forma socialdemòcrata impossible, em sembla que estem derrotats. Cal tenir una lectura desacomplexada de revertir l’economia i avançar cap a formes de control democràtic per garantir l’organització de la vida.

En la mesura que l’extrema dreta no sigui capaç de donar les respostes necessàries, hi haurà un procés de desencant

P. L’actualitat política nacional també obre la porta a parlar del paper de l’esquerra independentista durant el postprocés amb l’amenaça de l’extrema dreta i la conjugació amb Junts i Esquerra.

R. Crec que l’esquerra independentista ha de jugar el paper de sumar cap a una construcció crítica d’una realitat social que no és satisfactòria per la majoria de les persones. L’escenari d’independència és material i es construeix en base a un projecte polític que té sentit articulat amb la resta de projectes del món per fer front a aquesta crisi ecosocial. Passa per una relocalització material del procés independentista i d’una esquerra que ha de ser generosa amb la resta de subjectes polítics i socials que plantegen aquesta direcció.

P. En el teu cas, vas ser diputat al Parlament per la CUP després de les eleccions del 2015 i fins la investidura de Puigdemont. Posteriorment, vas abandonar-ne la militància. Va haver-hi un desencís amb el projecte polític de la CUP?

Josep Manel Busqueta durant la campanya de la CUP de les eleccions catalanes del 2015 ©LauraBusquets:ACN
Josep Manel Busqueta durant la campanya de la CUP el 2015 ©LauraBusquets:ACN

R. En part sí, jo personalment m’hi vaig involucrar pensant que des de la CUP es podria construir aquest pol hegemònic d’esquerres transformador a nivell català i em va semblar que el procés independentista més aviat feia que la CUP acabes subsumida en una lògica de construcció independentista que s’allunyava molt d’aquesta esquerra transformadora. En la meva idea pensava que la CUP fins i tot podia liderar aquesta construcció política de l’esquerra per potència i genuïtat del projecte. En aquells moments, i m’atreviria a dir que fins i tot encara ara, és l’organització que compta amb un nivell de militància activa i conscient més nombrosa. Per mi posar tot aquest capital en un procés d’independència que no controlaves i que, en bona mesura, la lectura de la CUP era la nota exòtica, no era molt satisfactori.

A nivell personal va ser significar un procés de desencís que va comportar un procés de portes giratòries tornant a treballar al forn de casa i de continuar pensant i intervenint políticament com considerés més oportú fer-ho.

P. Vist amb perspectiva, com valores aquells mesos entre l’octubre del 2015 i el gener del 2016 al Parlament?

R. Primer, com un aprenentatge personal del que representa la política institucional i que de vegades les coses no són tan clares com un es pensa que son. Al mateix temps, com una pèrdua d’una oportunitat també. Des de la meva perspectiva calia un procés de més desacomplexament per part de la CUP i de plantejar que el procés cap a la construcció de la República catalana deixant enrere tot el que representava la política vinculada a la corrupció i la gestió del model de societat anterior i afrontant una renovació d’aquest espai polític amb la construcció d’una hegemonia a l’esquerra i la CUP com un capital polític per construir-ho. Vam perdre aquesta oportunitat i es va acabar entrant en una lògica de construcció del discurs processista en què la CUP jugava un paper marginal.

P. Creus que aquest espai polític ha anat perdent incidència des d’aquell moment fins ara?

R. N’ha perdut en la mesura que es va desnaturalitzar. Per moltes persones properes als moviments socials es va començar a veure que no s’acabava de desempallegar d’aquests llaços històrics de la política catalana i es va veure una CUP més integrada en una lògica política més del passat. Això crec que li va restar frescor i no va acabar d’agradar a algun sector de la ciutadania que li veia una major potencialitat ni tampoc a alguns altres que pensaven que encara s’havia d’integrar més dins aquest bloc processista. Penso que va ser un moment de manca de capacitat de decidir una posició clara de quina havia de ser l’opció de l’esquerra independentista transformadora a Catalunya i per mi sí que ha estat la pèrdua d’una oportunitat.

Va ser un moment de manca de capacitat de decidir una posició clara de quina havia de ser l’opció de l’esquerra independentista transformadora a Catalunya

P. En el teu activisme també has estat vinculat a Ponent Coopera. Quina importància té el cooperativisme dins la construcció d’una alternativa al model capitalista?

R. Tot el que és l’economia social i solidaria demostra que hi ha una proposta de relació social i econòmica molt més democràtica que el que planteja el capitalisme i penso que justament hauria de ser un pilar de l’organització d’aquesta societat futura. El que està clar és que amb les seves pròpies eines en un context capitalista, l’economia social i solidaria té moltes dificultats. És una proposta que té molt sentit integrada en un programa polític estructural de país, de caràcter autocentrat i planificat en el que determinats aspectes de l’economia han de poder ser organitzats a través de projectes com els de l’economia social i solidaria.

P. A les comarques de Ponent tenim tradició cooperativista des del món agrari, però ara també sorgeixen projectes des d’altres sectors.

R. No només el cooperativisme, sinó que el que havia estat la col·lectivitat i la comunitat havia jugat un paper clau en el desenvolupament de la població quan el capitalisme no ho subsumia tot en la seva lògica. El cooperativisme com a defensa d’organització dels petits productors per trobar propostes de suport mutu i de construcció col·lectiva d’un futur millor ha jugat un paper important en la realitat quotidiana dels nostres pobles, però també ho era el treball a jova entès com una tasca comunitària voluntària que servia per construir les infraestructures municipals. Hi ha un treball a fer que animo a que algú comenci per explicar com la majoria dels nostres pobles s’havien dotat d’instal·lacions a partir del treball col·lectiu a jova. Aquesta forma comunitària havia jugat un paper transcendental en la millora de vida de la majoria de persones de les terres de Ponent.

El capitalisme destrueix aquesta dinàmica i la de moltes cooperatives que es veuen obligades a sumir-se dins la lògica competitiva i subordinar la seva estratègia a una competència global i exportadora. Processos com els que fa Ponent Coopera i els ateneus cooperatius és una ajuda important per recuperar aquesta tradició i la inserció de la joventut i la població en l’economia del territori. La tradició històrica hi és, hi ha hagut un procés de destrucció i justament cal tornar a recuperar la connexió amb una realitat del passat que encara és la nostra per projectar-la com una aposta de futur.