Remei Capitan gestiona Agraïments, una iniciativa de serveis per a cerimònies fúnebres

Em vaig adonar que existien uns protocols totalment estereotipats, impersonals i freds en l’entorn de les cerimònies fúnebres o dels enterraments, tant religiosos com laics, i em vaig adonar que això podia canviar
Entrevista a Remei Capitan, Agraïments ©JosepAPérez
photo_camera Entrevista a Remei Capitan, Agraïments ©JosepAPérez

Remei Capitan forma part del cercle selecte de “dones transformadores de l’entorn rural lleidatà”, diem selecte perquè són una dotzena de dames seleccionades per divulgar el talent femení d’aquesta terra nostra.

Una introducció que, crec, era imprescindible per introduir el relat del canvi de registre que va fer la vida de Remei Capitan, una dona que va fer un gir vertiginós en la seva vida professional. Un cop va comprovar que el paradigma de l’ajuda als seus iguals ja no era possible des del seu lloc de responsabilitat, va decidir abandonar-lo. Inicia el projecte empresarial Agraïments amb la voluntat de poder donar suport a les persones en el moment més dur de la vida... la mort.

P. Remei Capitan és una dona que inicia la seva trajectòria en el sector de la banca i les finances, en posicions de responsabilitat o presa de decisions, i un bon dia decideix tancar la calculadora i l’ordinador, i canviar de registre, per què?

R. Procedeixo d’una família humil, nouvinguts andalusos que van fer un gran esforç perquè pogués tenir un avenir còmode. Vaig estudiar econòmiques, encara que la meva passió era la medicina, perquè la meva aura estava destinat a ajudar al proïsme.

La meva trajectòria professional va arrencar en la banca on vaig assolir posicions rellevants i durant anys la meva relació amb les persones amb les quals tractava va anar més enllà que la merament mercantilista. Però va arribar un moment en el qual les entitats financeres van canviar d’estratègia i la cordialitat amb la qual es tractava a les persones “es va prohibir” i en vam haver de convertir en criatures fredes i insensibles al servei dels beneficis; un escenari que no vaig suportar i que em va provocar una greu malaltia.

A tot això s’hi van afegir altres situacions personals greus que van ser el detonant d’una parada reflexiva per intentar trobar un nou rumb en la meva vida que realment respongués a la meva necessitat vital.

Cerimonia Vilanova de Bellpuig
Cerimonia Vilanova de Bellpuig

P. Una necessitat vita, que creiem es refereix a la seva “programació per ajudar”, però en realitat el que fa és donar suport en la mort.

R. En el plantejament per desplegar una nova actitud professional pensant en el suport vital ja estava prou coberta: organitzacions humanitàries, col·lectius de suport de tota mena i en tots els àmbits, tant privats com públics; però trobava que ningú havia pensat com donar suport en un moment tan dolorós com la mort, però que va indissolublement lligat a la vida.

Em vaig adonar que existien uns protocols totalment estereotipats, impersonals i freds en l’entorn de les cerimònies fúnebres o dels enterraments, tant religiosos com laics, i em vaig adonar que això podia canviar. Convertir els comiats en un acte més humà, reconèixer el fet de la mort i fer ressorgir el record de la persona traspassada. Això va fer sorgir el projecte Agraïments.

Entrevista a Remei Capitan, Agraïments ©JosepAPérez
Entrevista a Remei Capitan, Agraïments ©JosepAPérez

P. Entenc que això podia ser conseqüència de què no existeix una cultura de la mort en el nostre entorn, malgrat ser una part de la vida a la qual no es pot renunciar.

R. Has de tenir en compte que aquest país ha estat immers en el catolicisme, que ha basat bona part de la seva doctrina en la por, la culpa, el cel i l’infern i la mort com una renúncia a tot el que s’ha viscut. De vegades penso que es tracta d’un radicalisme que no és real, que no és profund, perquè en més d’una ocasió persones amb molta fe han renunciat a la doctrina, perquè no han entès la mort.

Amb l’increment de laïcisme aquest escenari possiblement ha canviat un xic, però falta molta cultura de la mort, de la “mort dolça” com fan altres cultures i altres països que converteixen aquest moment en festa. I això és el que estic aconseguint, que les persones converteixin el comiat en una festa vital de record i de comiat profund.

Crec que a les escoles no hauria de fer por d’explicar la mort i el perquè d’aquest final i les famílies també haurien de parlar amb els fills per fer-los entendre que els pares no hi seran tota la vida.

I, per altra banda, també us puc dir que seria important pensar en les voluntats anticipades, un document personal amb el qual facilitem al nostre entorn com volem que sigui el nostre comiat. No deixa de ser una manera de reconèixer el desenllaç i una decisió com també ho pot ser la de l’eutanàsia.

Cerimonia Silencis amb Llum a Balaguer
Cerimonia Silencis amb Llum a Balaguer

P. El fet de ser dona fa més fàcil la proximitat la sensibilitat amb el patiment amb el dolor?

R. És delicada la pregunta, però, així i tot, he de dir que pel fet genètic, de ser mares possiblement sí que la sensibilitat la tenim més a flor de pell. La constatació d’aquest fet és que en la gran majoria de col·lectius que atenen el dol a les pèrdues són dones; possiblement és el sentit de “tenir cura per...” el que portem incorporat en el nostre ADN.

P. Agraïments entenc que està canviant o fent pedagogia de la mort.

R. Vull creure que sí, o aquesta és la meva voluntat, però també t'he de dir que no esperava trobar-me amb tants entrebancs. Els protocols i els rituals establers són molt sòlids i contundents, i afegit al moment de precipitació amb el que es presenta la mort, és complicat de poder planejar cerimònies adients i renovadores. Així i tot, cada cop ve sent més habitual i les persones volen acomiadar-se dels éssers estimats, amb la voluntat que persisteixi el seu record, i aquest és el meu objectiu.

Agraïments vol ser una alternativa a l’establert, als estereotips i a la manera molts cops “funesta” de plantejar un comiat, perquè en general la persona que mor té al seu voltant molta gent que l’ha estimat i que esperen poder mantenir viu el seu record el màxim de temps possible. Aquest és el meu objectiu convertir les cerimònies de comiat en una celebració dolça i agradable, una manera d’agrair els moments de la vida que hem compartit amb la persona traspassada.