PREGUNTA: Com definiria Josep Vallverdú?
RESPOSTA: Jo soc un xicot de Lleida que ara té 100 anys i que s’ha passat la vida intentant escriure per fer-se una carrera com a escriptor. Soc una persona molt inquieta, activa, i una bona persona, en definitiva.
P: Què és per a vostè la literatura?
R: La literatura no ho sé, perquè jo parlo d’escriptura. Jo he tocat tots els temes de la literatura i totes les varietats, llavors, per a mi, la literatura és escriure molt, produir, i reflectir tant el món físic com el que busquem dintre la closca.
P: Vostè s’ha dedicat, al llarg de la seva vida professional, a diferents disciplines, com la docència, la traducció, l’escriptura… Si li pregunto què és vostè, què em diria?
R: Escriptor, sí. Jo em vaig dedicar a l’ensenyament, però no tenia cap vocació bàsica d’ensenyament. L’ensenyament el vaig fer i, segons diuen, ho vaig fer molt bé, i és que ensenyar és una tasca moral d’una importància profundíssima, estàs manegant un material que ha de ser el ciutadà de demà. Per tant, jo feia les classes amb tota la voluntat i interès del món i els alumnes estaven encantats perquè, a més, eren unes classes maièutiques, del tipus socràtic, explicava fins a la meitat i l’altra l’havien de deduir. Vull dir que no vaig tenir mala experiència, des del punt de vista professoral, però no era la meva vocació; si hagués pogut només escriure, ho hauria fet.
P: És molt difícil viure sent només escriptor?
R: Sí, tot i que és cert que hi ha algun escriptor que viu de l’escriptura, que escriuen una novel·la cada cinc anys, i tenen el truc, la manera, el sistema d’atreure l’interès del públic, però generalment l’escriptor, si no té aquesta qualitat de novel·lista, ha de fer una pila de llibres, i altres coses, com ara articles de premsa, per això la gran majoria de gent que escriu són periodistes.
P: Quins són els seus referents literaris, catalans o estrangers, ja que també té un gran coneixement de la literatura anglesa?
R: Jo vaig fer Filologia Clàssica a la universitat, fora d’aquesta vaig procurar tenir un títol d’anglès, i vaig fer el Proficiency Certificate, i com que vaig traduir molts llibres puc dir que estic ficat dins d’un món anglès, però no he viscut mai en un país de parla anglesa. La meva temporada més llarga a Anglaterra va ser un mes a Oxford i, per conseqüent, no estic familiaritzat amb la conversa anglesa, jo puc traduir.
A mi sempre m’han agradat els clàssics, tant els grecs i llatins com els clàssics medievals. Els nostres clàssics medievals són fenomenals: Ramon Llull, Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Metge... La gent els hauria de llegir de cap a cap. I després els grans clàssics universals: a mi m’agrada molt Cervantes, a més a més, crec que Cervantes va escriure com si ho fes pels catalans, el seu sentit de l’humor, el seu sentit de la distanciació de les riqueses, de la cort… El feien un personatge a qui els catalans entenien molt, sobretot amb el Quixot. I tots els altres clàssics: italians, francesos, anglesos... una colla.
De castellans n’hi ha de boníssims, a vegades la gent vol separar-se de la literatura castellana, però això no es pot fer, perquè és molt propera i hi ha autors excel·lents, com els de la generació del 27. De més moderns no en conec gaires.
P: I els llibres més estimats per a vostè quins són?
R: El Quixot, molt per damunt dels altres. Després Verdaguer, en els contes i les llegendes, té un registre extraordinari; m’agrada molt Josep Maria de Segarra; Gaziel, el qual vaig conèixer i vaig tractar abans de la seva mort, i Josep Pla. De fet, diria que una persona que volgués escriure una prosa rica en català, amb aquests tres autors en tindria prou per tenir uns models.
No llegeixo gaires novel·les, llegeixo assaig o relats. A mi m’agrada molt el relat curt, però aquí la gent no està acostumada a llegir aquest tipus de llibre, no es venen.
P: Com definiria el seu estil d’escriptura?
R: Dintre de l’assaig, és molt regressiu, passa d’un tema a l’altre a gran velocitat, és molt variat i amè, sempre. Des del punt de vista narratiu, com que només he fet novel·la juvenil i relats curts per a adults, jo diria que és una literatura molt impressionista, amb molt d’impacte. Diuen que està molt bé.
P: Què representen els 100 anys per a Vallverdú?
R: No volen dir res, l’endemà estàs igual que el dia anterior, si no has tingut un mal de ventre fort, estàs igual. Vull dir, el que importa és la salut, el bon estat físic i mental. Jo ara estic com quan tenia, aproximadament, 80 anys, excepte per la locomoció, les cames fluixegen, d'aquí a dos anys aniré amb caminador i després amb cadira de rodes, segur. Això no es pot evitar, i jo soc dels que van al gimnàs, a massatge i a acupuntura, però no te’n surts, el temps és implacable. “En los nidos de antaño, no hay pájaro hogaño”, això ho deia Cervantes.
P: Què és la vida per a vostè?
R: Soc un pessimista que treballa com un optimista. Penso “això no sortirà bé”, però surt bé o mitjanament bé, i ja m’acontento. Un lema meu és que al nostre armari hi posem de tot, però també treiem de tot, i al meu només hi queden afectes i esperances, i com més vius siguin els afectes més aviat vindran les esperances. Això resumiria perfectament la meva manera de ser i de pensar. Poso una ratlla negra i forta davant dels fracassos, només em fixo en els èxits, perquè si no aniríem bojos en un món que ja és boig.
P: Podria fer-nos una pinzellada de les seves últimes obres?
R: Enguany, n’han sortit dues: la de ‘La llengua viscuda’, que s’ha publicat a València, i té molt recorregut aquesta obra, molt amena i interessant. Són les meves vivències i anècdotes amb relació a la llengua catalana, dels 4 anys fins ara. Després, he publicat ‘Mosaic de tardor’, és el meu quart volum autobiogràfic, perquè em vaig adonar que els tres volums previs arribaven als anys 70, i de llavors fins ara no havia escrit res.
I ara sortirà una novel·la grisa, sota el nom ‘El captaire’, que tot i que comença com una novel·la policíaca, és una novel·la més psicològica.
P: Si poguéssim tornar enrere en el temps, què li diria al seu jo jove?
R: Que fes la carrera de veterinària, era una de les professions que m’agradaven. Tenia un oncle veterinari, i jo l’ajudava a fer nàixer vedells, a sacrificar porcs…, però a més m’interessen tots els animals, de fet vaig publicar dos relats curts, ‘Bestiolari 1’ i ‘Bestiolari 2’, sobre els animals.
I li diria que si vol ser escriptor, que s’hi posés de seguida, encara que fos passant gana, intentant publicar els llibres. Jo, des de la meva posició de professor, he anat fent llibres i quan els han volgut publicar els han publicat i per tant no he lluitat. Per ser escriptor s’ha de lluitar, s’ha d’anar a fregar plats a l’estranger una temporada.
P: Està satisfet amb tot el que ha complert o bé canviaria alguna cosa?
R: Sí, estic satisfet. Sí que canviaria coses, a mi m’agradaria saber cantar, però em van expulsar d’un cor, em van dir “no serveixes”. La música m’agrada molt i n’escolto molta.
Jo penso que l’atzar regeix les nostres vides, i en el meu cas jo havia de ser escriptor. Quan era petit tenia un gran interès per les paraules, em fixava que la gent deia “prendre” o “agafar” el tren. Al meu padrí li vaig dir “Oh, padrí quin bé de déu de patates”, perquè havia escoltat algú que ho deia i m’havia agradat. Quan no entenia un mot l’anava a buscar al diccionari, no ho preguntava a ningú. I, per tant, jo penso que havia de ser un filòleg.
P: He vist que també l'apassiona el món del dibuix, què li aporta?
R: Sí, el dibuix humorístic, això ho he fet darrerament, però sempre he dibuixat. El meu avi havia après dibuix clàssic a l’acadèmia i el meu pare, tot i ser comerciant, sabia fer caricatures. I jo, de petit, per instint propi, ja dibuixava, tot i que amb una mica més de ganes que els altres nens, sense haver anat mai a una escola de dibuix. Ara hi haurà una exposició aquí, a Balaguer, al Museu de la Noguera.
Quan estic una estona escrivint a l’ordinador, i em sento carregat, vaig a dibuixar, és com una compensació.
P: El dia 20 comença la 8a edició d’Encontats, el Mercat dels Contes i el Llibre Il·lustrat de Balaguer; què en pensa, d’aquest tipus d’iniciatives?
R: Primer de tot, que no m’agrada el nom, no m’ha agradat mai. Però és una activitat molt viva i molt ben portada. Hi ha de tot, els infants fan contes, dibuixos, hi ha pallassos… és una mena de festa de la quitxalla, és molt bonic.
P: De totes les persones que s’ha creuat, que m’imagino que no són poques, n’hi ha alguna que hagi deixat una gran empremta en la seva manera de veure la vida?
R: El meu pare, que era un home liberal, molt demòcrata. Em va inculcar el respecte per les idees dels altres, però també el sentit per combatre-les. Hi penso molt en el meu pare, va morir jove, als 59, i la meva mare als 44, jo soc orfe de llarga durada.
Des del punt de vista intel·lectual, d’orientació d’estudis i de la ciència ha estat Jordi Rubió i Balaguer. Vaig ser ajudant seu durant tot un any, a l’arxiu de la Corona d’Aragó, era un home molt savi, amb una gran humanitat, i amb un sentit profund de la vida.
P: Hi ha alguna experiència o anècdota que sempre tingui present en la seva memòria? Per què?
R: És una de les primeres rebel·lions que jo vaig fer. Vaig estrenar una obra de teatre al Palau de la Música de Barcelona, amb una sola representació. Em van escriure de la Sociedad de Autores, explicant-me que havia d’ingressar-hi perquè havia de percebre uns drets de taquilla, i un gestor de Lleida, representant d’aquesta societat, m’havia de dir què havia de fer. Vaig anar-lo a veure i em va obrir un sobre, explicant-me que havia de fer un examen. Em donaven una escena de comèdia i jo havia d’escriure l’argument. Quan em vaig posar a escriure, vaig llegir “El examen deberá hacerse en castellano”. Vaig dir-li que jo el faria en català, i ell em va dir que tardarien més a corregir-lo. Van tardar dos mesos i mig, i el text deia “En consideración a los méritos que en usted concurren, i habiendo realizado la pruebas pertinentes, queda usted admitido de pleno derecho a la Sociedad General de Autores”.
Vaig anar a veure el Pedrolo i li vaig explicar, i ell em va dir “has tingut molta sort i molt d’encert”, perquè em va dir dos o tres escriptors catalans que havien fet aquest examen en castellà: van baixar del carro. Jo no vaig baixar i no va passar res.
Fa poc vaig anar a renovar el DNI, i hi havia dos policies amb qui vaig parlar tota l’estona en català, i no va passar res, al contrari, després em van ajudar a baixar les escales. No passa res.
