Pau Minguet, director de la Fundació Privada Guillem Viladot d'Agramunt

“Volem omplir Lo Pardal de Viladot de gent i de noves propostes”

Agramunt va estrenar el 9 de febrer l’Any Viladot, que commemora el vintè aniversari de la mort de l’escriptor, poeta visual, artista i farmacèutic de la capital del Sió. Parlem amb Pau Minguet, director de la Fundació Privada Guillem Viladot, per conèixer les activitats programades, i Nora Ancarola, sobre la primera exposició que es pot veure a Lo Pardal.

Guillem Viladot va morir el novembre de 1999, és a dir, enguany farà dues dècades. Per commemorar aquesta efemèride i donar a conèixer la seva obra, des de la Fundació Privada Guillem Viladot d’Agramunt preparen un any farcit d’activitats. Què han programat?

L’objectiu principal de la Fundació Privada Guillem Viladot és combinar la seva obra amb exposicions d’artistes convidades. En aquest sentit, creiem que la millor manera de commemorar el vintè aniversari de la seva mort, és omplir el seu Lo Pardal de gent i de noves propostes.

La primera exposició és la que va presentar el passat 9 de febrer la Nora Ancarola. A l’abril recuperarem la mostra Poesia concretade Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet i Guillem Viladot, que va poder veure el 1971 a la Petite Galerie de Lleida, la primera exposició considerada de poesia experimental de l’Estat espanyol. La mostra serà itinerant i es podrà veure al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i a la Fundació Joan Brossa de Barcelona, on arribarà a principis del 2020.

Al juliol, també a Lo Pardal, inaugurarem una mostra de l’artista de Mollerussa Marta Bisbal. Finalment, acabarem l’Any Viladot amb una exposició a l’Institut d’Estudis Ilerdencs i una altra a Agramunt que explotarà i repensarà la relació que va existir entre Guillem Viladot i Leandre Cristòfol.

Les exposicions d’artistes convidats a Lo Pardal també es combinaran amb peces de Viladot com és el cas de la mostra de Nora Ancarola?

Sí, és innegable renunciar a l’espai on estàs. No només tenir una vinculació amb Viladot perquè estem a casa seva, com és el cas ara de dos fragments de textos del llibre La Cendra de Viladot, sinó també amb Agramunt, la memòria històrica del municipi i el riu Sió. En aquest sentit, Nora Ancarola també ha presentat dues peces que es poden veure al refugi antiaeri de l’església de Santa Maria.

Aprofitem també per parlar amb l’artista argentina afincada a Barcelona, Nora Ancarola, que exposa Plom-Plata. Salvem la cultura a Lo Pardal fins al 30 de març.

Em fa molta il·lusió exposar a Agramunt perquè vaig conèixer Guillem Viladot i perquè les meves primeres exposicions importants des que sóc a Catalunya, van ser a Lleida. A més, volia donar un cop de mà a aquesta nova etapa de la Fundació Privada Guillem Viladot.

Lo Pardal està envoltat aquests dies de bales de palla. Què representen?

Des de fa uns anys que treballo el tema de les migracions i Plom-Plata està relacionat amb aquests moments d’incertesa i de perspectiva. Quan el Pau em va proposar exposar aquí, vaig pensar que seria bo recordar quan el poble d’Agramunt va preservar la seva església com una acció de preservar la cultura. Ho va fer coincidint amb els bombardejos de la Guerra Civil. Així, se’m va ocórrer preservar la cultura en un moment en què aquesta està molt maltractada al nostre país, a la vegada que volia donar un toc d’atenció a la fundació. Vaig decidir posar les bales de palla a l’entrada simbolitzant la preservació de l’espai, una al·lusió actual al passat.

Què s’hi pot veure a Plom-Plata. Salvem la cultura?

L’exposició està formada per tres peces ben diferenciades. La primera és el llibre que dona origen a tot. S’anomena Plom-Plata i és un arxiu de 17 inicis de projectes, de pinzellades de pensaments meus... Els projectes que estic treballant des de fa un parell d’anys.

Un d’aquests projectes és Les maletes Kaftianes, la segona peça de l’exposició. Són tres maletes, malgrat que una és només un vídeo. La primera és la maleta de Walter Benjamin, que al travessar la frontera a Port Bou es perd. En aquesta suposadament hi havia un manuscrit que mai s’ha trobat. És a dir, s’ha perdut una part importantíssima del que podria ser un document de cultura. L’altra maleta és la de Fran Kafka, que és exactament el contrari. Quan aquest estava a punt de morir va deixar al seu amic Max Brod la seva maleta i va demanar-li que la cremés. Aquest però no va fer-li cas i va supervisar la seva publicació, entre alguns dels documents hi havia La metamorfosi, El castell, El judici Amerika, considerats com unes de les obres més importants de la literatura universal. Això és, precisament, salvem la cultura. Finalment, la tercera maleta és un vídeo del mar, que fa al·lusió al moment que vivim en el que la gent intenta salvar-se creuant-lo i no pot. Crec que ser una societat d’acolliment és una societat de cultura, la transversalitat, la transferència de cultures és molt important. Aquest vídeo incorpora petits fragments d’una entrevista a dos nois marroquins que havien creuat el mar en pastera, que explicaven la seva travessia i recordaven que no podien tancar els ulls, que de cop tenien una persona morta a l’esquena... per a mi va ser molt impactant i vaig decidir recollir-ho al vídeo.

Finalment, l’exposició mostra un riu que té plata a la superfície i comença i acaba en un suposat trajecte d’uns immigrants que intenten travessar-lo. El vídeo acaba que aquests apareixen en una ciutat, que aquesta pot ser d’acolliment o no, jo espero que sí.

També he escollit dos textos del llibre La Cendra de Guillem Viladot on explica com es va preservar l’església durant la Guerra Civil i reflexiona sobre la cultura a partir d’unes frases del seu pare.

També té dues peces al refugi antiaeri. Què expliquen?

Es tracta de dues petites peces, una intervenció a partir d’unes planxes de ferro de Viladot d’uns poemes visuals que es diuen les macarulles verdes i que està relacionat amb uns poemes visuals que es diuen la ciutat polititzada.