Ho sé, ara mateix hauria d’estar parlant de la sentència i dels aldarulls conseqüència de la mateixa, que no són pas pocs; però és que no puc. És tanta la impotència que sento; és tanta la ràbia i la indefensió que em provoquen certes imatges, que no em sento capaç de parlar-ne i no acabar a la presó. Per això faré veure que la vida continua, de fet la vida segueix endavant inexorable i m’ocuparé de fet menys transcendents però que no per això deixen de ser també importants.
Avui parlaré de mascotes, concretament de gossos, i de l’incivisme dels amos d’algunes d’aquestes mascotes. Mireu, jo tinc dos gossos, adoptats tots dos, de raça indefinida i de mida mitjana, que sempre, sempre trèiem lligats, i tant jo com la resta de la meva família recollim sempre les seves caques. I fa una mica de ràbia, que nosaltres ens ajupim a recollir-les i després sortim de casa i haguem de vigilar per no trepitjar les caques dels altres, sovint de mides considerables que semblen de cavall. Fa cosa d’un any aproximadament, jo passejava amb els dos gossos lligats, quan de cop em va sortir un gos gros, molt gros, negre sense lligar, i un dels meus gossos es va espantar i em va fer una forta estirada que em va tenir tres mesos de baixa. La propietària del gos gran i negre encara és hora que es disculpi o digui res, i va continuar traient-lo sense lligar.
I ahir, de bon matí, vaig treure els gossos com sempre, degudament lligats cap a la falda de Sant Eloi. Em vaig trobar dues senyores, una molt gran i que anava amb un caminador, l’altre que era la filla tenia uns 70 anys, quan de sobte vam veure venir corrent un gos semblant a un pastor alemany, jove, enjogassat i sense lligar. La filla li va dir a la seva mare que s’agafés fort al caminador que no la fes caure el gos. Jo només portava un dels gossos i per sort no era el que té por, i un cop més el noi que el portava en arribar a la nostra alçada ens va mirar i no ens va dir ni mitja paraula, quan de cop veiem baixar corrents 4 o 5 gossos, a quin més gros, tots naturalment deslligats, i tant les dues senyores com el meu gos i jo ens vam quedar immòbils esperant que no passes res, llavors els amos dels gossos els van cridar i van marxar cap amunt. Les senyores, no sabria dir si la mare o la filla, van fer un comentari dient que aquests gossos haurien d’anar lligats i que a dalt a Sant Eloi pixen i caguen per tot arreu i no recullen res i que a l’estiu fins i tot feia mala olor dels pixats de gos. I jo vaig haver de donar-los-hi la raó i vaig justificar els pobres gossos dient que són bèsties i que és com la canalla, segons com se’ls educa.
Doncs des d’aquí, emplaço a l’Ajuntament o a l’organisme que correspongui, que faci un seguiment dels amos d’aquests pobres gossos que no tenen cap culpa de tenir uns propietaris incivilitzats, i apliqui mesures correctores per evitar que els que no són tant amants dels animals hagin de patir els efectes de la seva manca de civisme i urbanitat.