Opinió

'La sentència', de Teresa Miserachs

Havia de fer l’article, un parell de dies abans em va dir la Laia, per la vaga. Jo havia pensat fer-lo sobre la sentència, però alhora pensava, com puc fer un article sobre una sentència que encara no ha sortit? Tot i que era força evident el resultat de la mateixa des del primer moment. A més, cada cop que em posava davant l’ordinador m’envaïa una immensa tristesa i no em sortia ni una ratlla. I dilluns al matí, amb un nus a la gola, els ulls enramats i un mal d’estómac increïble vaig començar a escriure, sense saber què diria, la ment en blanc i de cop ja la teníem aquí: la sentència.

Si he der absolutament sincera no m’ha sorprès gens ni mica, potser perquè encara me l’esperava pitjor. I em sap molt greu per tots ells, ja he dit que jo sóc de les que m’ho faig meu i ho pateixo fins i tot físicament, però cal recordar que encara tenim tots els empresonats i encausats dels CDR, i per aquests serà encara pitjor perquè els acusen directament de terrorisme.

Em costa de creure que en ple segle XXI, en una suposada democràcia, presumptament a l’empara d’Europa, puguem patir aquests disbarats de la injustícia espanyola. No ens adonem que som al mateix nivell que Turquia on les forces turques van assassinar la ministra Hevrin Khalaf d’un tret al cap, a sang freda i n’han difós les imatges? Què serà els següent, esperar que fumin un tret a un conseller, o pitjor, a un ciutadà anònim?

Cada cop més m’assalta una nostàlgia plena de tristor i de por. Encara que no ho sembli, ja tinc una edat, recordo que ja l’any 1981, concretament el dia 24 de juny, era una de les 100.000 persones que es deixava la veu i l’ànima amb fe al Camp Nou sota aquell eslògan que deia: Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia. Doncs ja hi tornem a ser, de moment ja cridem llibertat i amnistia i som a un pas d’haver de tornar a cridar per l’estatut d’autonomia que ja trobaran la manera de fotre’l enlaire.

I a sobre, haver d’aguantar a la montapollos Arrimadas i els seus amics dient que gens de clemència, res d’indults i que acomplexin la pena sencera; o a l’etern aspirant a showman Iceta dient que hem d’acatar la sentència... és superior a mi. No puc.

I com que estem en campanya electoral i ja sabem que Catalunya dona molt rèdit, doncs tots carregaran contra Catalunya i els catalans, i sembla que n’hi ha que encara no han entès allò que la unió fa la força. Alguns es deuen pensar que amb mà dura contra Catalunya i movent oportunament els óssos del dictador taparan aquests disbarats.

No, no s’ha fet justícia. L’absolució no ha arribat, de fet jo no l’esperava pas. I ara ja seria hora de deixar-nos de cassolades, recuperar l’esperit de l’1 d’octubre i perdre la por i lluitar decidits a guanyar la batalla per la llibertat, els drets, la independència i la justícia. Serà llarg. Serà dur. Hem de persistir. Hem de resistir, pacíficament, des de la no violència, des de la determinació. Ho hem de fer per ells, però sobre tot també per nosaltres. Com diu en Jordi Sànchez si no defallim ens en sortirem. Llum als ulls i força al braç!!!