El teatre és un art que presenta la interpretació d’obres en directe i davant d’un públic. A aquestes obres teatrals, sovint un o més personatges tenen algun objectiu concret i sovint sol ser un conflicte dramàtic, i aquest conflicte pot ser intern o extern. I el teatre, es pot classificar en diferents categories tenint en compte les distintes formes, continguts o estils. Hi ha diversos gèneres teatrals, però potser els més coneguts dintre del realisme són la comèdia, la tragèdia o el drama. Doncs bé, un cop feta aquesta petita introducció, podem dir sense cap mena de dubte ni por a equivocar-nos, que darrerament vivim en una obra de teatre permanent. El que ja no tinc tan clar és en quin gènere les hem de classificar.
Per exemple, els numerets d’aquesta noia de Ciutadans, l’últim aquest de fer més de 2.500 Kms. entre anada i tornada això sí, per arribar a Waterloo, estendre una pancarta, fer un intent de míting, perquè amb 22 persones que diu que hi van assistir no va arribar a ser un míting, cridant a pulmó i en castellà que “la República no existe Puigdemont”, ara mateix no sé si classificar-la de comèdia, vodevil, drama o tragèdia. Perquè en la comèdia els personatges són complexos, comuns i corrents i encarnen els defectes i vicis dels éssers humans i el conflicte que presenta és possible i probable a la vida real, si bé el contingut s’exagera i fins i tot es ridiculitza provocant el riure del receptor. I home, riure, hem rigut; però pena n’ha fet més que riure. I si ho analitzem fredament també podria ser una tragèdia, perquè és en aquest gènere teatral on alguns personatges “il·lustres”, amb la finalitat de produir una crisi, es veuen abocats a una destrucció social i fins i tot física del protagonista, i aquesta noia, a jutjar per la desesperació dels seus actes, està força tocada i enfonsada. Jo, les actuacions d’aquesta noia, cartellet amunt i avall, el fet de deformar sistemàticament la realitat exagerant-la amb els seus trets grotescs i absurds, alhora que intenta sempre degradar a persones de bé, utilitzant gairebé sempre un llenguatge vulgar i histriònic ple d’expressions cíniques no l’he acabat d’entendre mai. I aquesta desesperació i aquesta ràbia que fan tant temps que porta dins i que ella volia ser la “prasidenta” de tots els catalans i ara cames ajudeu-me, agafa les maletes i se’n va a Madrid, no ho acabo de copsar del tot, no. I això, aquest comportament sobreactuat quan jo estudiava és el que representava la figura de “l’esperpent” de Ramón María del Valle- Inclán.
I ja per anar acabant ens quedaria el drama, que els drames sovint representen situacions de la vida real, complexa i difícil, però amb un final favorable i feliç, on els personatges s’enfronten a situacions límit de la seva vida, i és per això del final feliç que en la farsa muntada de judici jo no l’acabo de veure i crec que la representació de l’obra del judici és una tragèdia més que un drama. Perquè bestieses per part de la fiscalia i l’advocacia de l’estat n’hem sentit una rere l’altre sense parar. Han deformat la realitat de tal manera que només ens queda veure-hi el reflex d’una societat malalta d’odi. I em costa de creure que la societat espanyola tingui més odi als catalans que sentit comú per veure com acabaran tots plegats, per allò que diuen “quan la barba del teu veí vegis afaitar, posa la teva a remullar”. Que Déu ens agafi ben confessats.