10 anys... què són 10 anys en la nostra vida? Doncs, tot és relatiu: pels infants aquest període pot significar molt perquè el temps els va lent en el seu desig de créixer i menjar-se la vida; per altres, però, 10 anys són un sospir en el seu intent d’alentir les busques del rellotge vital.
Una altra reflexió: 10, 20 o 30 seran molts o pocs anys en funció de la intensitat amb què es visquin... esteu d’acord? Espero que sí. I, arribats en aquest punt, abandonarem la relativitat per ser absolutament rotunds si diem que TECLAM’S ha tingut una vida molt i molt intensa. El que va començar com una aventura musical d’un grup de jovent (Telstars i Los Escorpions) va esdevenir com el repte solidari del nostre grup. Han estat uns anys en què hem dedicat entusiasme, alegria i esforç a intentar endolcir la vida dels més necessitats de les nostres contrades. Sabeu que el nostre grup musical ha fet concerts sense ànim de lucre per col·laborar tant en el recapte d’aliments, com de medicaments, com aportant fons per associacions tan lloables com les que treballen pel Càncer, per l’Alzheimer, per la Diabetis, per Càritas... i, no solament en la nostra vila, sinó també a Mollerussa, Tàrrega, Vila-Sana, Artesa de Lleida, Alcanó, Lleida, entre d’altres. La solidaritat no ha de tenir fronteres.
En aquests anys, el grup va créixer tant artísticament (en la mesura de les nostres humils possibilitats) com humanament: vam tenir la meravellosa oportunitat de conèixer-nos i estimar-nos fins a ser una colla d’amics que es trobaven per gaudir de l’obra social que van poder dur a terme gràcies a la música. Però, a més de gaudir de la nostra amistat, el nostre repte solidari ens va permetre envoltar-nos de gent meravellosa com el Pare Pere: d’ell van sortir moltes idees que el grup va desenvolupar amb il·lusió i entusiasme. Recordo una frase del Pere que es va convertir en el meu ideari personal: “no giris el cap ni el cor cap a una altra banda davant de les penúries de la gent perquè penses que tu sol no pots fer res; molts com tu junts poden moure muntanyes”. I així vam seguir el seu exemple.
Però TECLAM’S no ha estat mai sol, hi ha hagut molts i molt bons col·laboradors que ens han ajudat a amenitzar els nostres concerts... Us els podria enumerar tot i que tinc por de deixar-me’n algun: Josep Maria Gatnau, Diana Piquer, Jesús Orriols, Xavier LaFarga, Pep Ripoll, Belén Alonso, les veus juvenils de moltes jovenetes del poble… amb ells els concerts sempre han guanyat color, calidesa, espectacle i professionalitat; vagi per endavant el nostre més profund agraïment.
I, car estem recordant la nostra trajectòria i és moment d’agraïments, tampoc podem oblidar tots aquells integrants del grup que per diferents motius, van haver d’aturar la seva participació en aquesta aventura solidària: Montse Carles, Carmina Molina, Teresa Riera, Àlex Mases, Ramon Utgés, Joan Inglada, Ramona Bonjorn, Enric Pedrós, Àlvar Farré, Ramon Tarragó, Antonio Ruiz; sigui com sigui, ells sempre ens han acompanyat i encoratjat amb els seus ànims amables.
Seria imperdonable no fer esment de molts altres companys/es que tot i no cantar dalt de l’escenari, han estat al peu del canó entre vestidors per fer possible aquest somni: parlem de presentadores-perruqueres-maquilladores com la Tere Balaguer, la Maria Elena Gispert, la Lluïsa Visa, els tècnics de so i il·luminació com l’Ignasi Carles, col·laboradores com l’Anna Duart i la María José Piquer. La seva tasca ha estat imprescindible perquè guardem tots en la memòria un bon record dels nostres concerts. Gràcies a totes i tots.
Però aquesta infraestructura, la logística que fa possible que el moment del concert arribi, tampoc es podria donar sense el suport incondicional d’institucions com el nostre Consistori, Consell Parroquial i Càritas. També tot el nostre reconeixement.
L’agraïment final tot i que, pot ser, hauria d’haver estat el primer serà pel nostre director musical, en Jesús Molina. Sense ell, sense la seva empenta, dedicació i paciència, res hauria estat possible. Estic segura que tots els meus companys i companyes estan d’acord si afirmem que ell ha estat l’ànima del grup.
Suposo que a hores d’ara, ja deveu sospitar pel to de l’article que TECLAM’S s’acomiada. DESPRÉS DE 10 ANYS, aquesta etapa meravellosa arriba al final; la intensitat de la tasca i el pas del temps en les nostres edats així ens ho aconsellen. Seria una fal·làcia dir que no ens envolta certa tristesa pel nostre comiat, però més aviat volem parlar de la satisfacció de la tasca ben feta, de l’agraïment al poble de Linyola per l’oportunitat que ens ha donat de poder-la portar a terme i, per poder haver gaudit d’una experiència tan i tan meravellosa. Gràcies.
El dia 11 de novembre a les 9 del vespre, a la nostra vila, podrem acomiadar-nos totes i tots en el concert que farem a favor de la recollida de fons per l’Associació del Càncer de Linyola. En aquest concert podreu gaudir amb nosaltres del darrer concert i donar també un últim adeu a dues persones meravelloses, companys estimats nostres que ens van deixar enguany: l’Ambrós Farré i el Ramon Martí. No cal dir que trobem a faltar la simpatia, cordialitat i bon fer d’ambdós; són pèrdues que ens han deixat l’ànima i el cor tocats, però sabem també que, allà on tots dos siguin, estaran contents que els recordem fent el que ens va unir a tots: cantant.
Crec que ja us he transmès tot el que us volia dir en aquest article de comiat, però tal vegada em puc permetre una llicència: sempre hem firmat els articles de TECLAM’S sense personalitzar perquè ens agradava quedar en l’anonimat per donar rellevància al grup, però en aquest darrer article vull fer palès el meu orgull per la tasca acomplida com a presidenta de l’Associació de TECLAM’S. Em sento molt honorada i agraïda d’haver desenvolupat aquest càrrec.
Així doncs, us instem a acomiadar-nos tots plegats i a donar-nos les gràcies mútuament el dissabte 11 de novembre.
Fins aviat.
Carme Garcia.
