Es fa fosc a les sis de la tarda. Res més insuportable per un país mediterrani com el nostre on sopar a les vuit del vespre només ho fan els rara avis i on el més habitual és fer tanta vida al carrer com es pot. Donades les circumstàncies, recloure’s a casa a en acabar la jornada i tapar-se amb una manta per engolir continguts de la plataforma de torn és la millor elecció.
Obriràs la tele i el primer amb allò que et toparàs segurament serà l’enèsim presentador de telenotícies dient que sí, que al final Pedro Sánchez se n’ha sortit, que hi haurà investidura i que la concòrdia torna a campar lliure pels nobles prats de Castella. L’acord ha arribat amb promeses exuberants per als partits independentistes d’ordre, però no acaba de quedar clar a la ciutadania quin benefici tindrà aquest pacte en la vida diària. Abans que algú ho digui, no, no ens creiem el traspàs de Rodalies. Ja arribaran els pals a les rodes. Mentrestant, l’amnistia per anar matant el temps, com si de menjar pipes es tractés. Caldrà veure quan torna l’omnipotent Puigdemont i si unes futures eleccions catalanes amb les velles glòries encapçalant les llistes —Junqueras, Puigdemont & cia.— ens tornen a dur de cap al 2015. Potser aquesta és l’única certesa que es pot extreure dels pactes amb el JFK socialista.
L’efecte col·lateral de l’arribada del fred i del cansament mediàtic que portem arrossegant des de mitjans de juliol pot agafar-te desprevingut quan llegeixes que els Beatles han tret una nova cançó. Potser en comptes de viatjar enrere en el temps al 2015 ho hem fet a 1970 i no ens n’havíem adonat. Això de la intel·ligència artificial és tan terrorífic que és capaç de fer-te creure que, estant els quatre de Liverpool vius, haguessin estat capaços de produir aquest tema tan mediocre. Per a George Harrison era una “porqueria”, citant textualment. Per coses com aquesta, la indústria musical cada vegada permet que menys artistes novells puguin donar a conèixer els seus projectes i això no és culpa dels Beatles, és culpa una vegada més d’aquest hivern mental en el qual estem abocats des de fa temps.
Tornant al sofà, pel·lícula i manta, les opcions de veure qualsevol contingut audiovisual per cinc cèntims es multipliquen amb la nova plataforma destinada a salvar l’espècie catalana de la seva desgràcia i extinció. Efectivament, aquesta sensació d’estar davant d’un moment tan èpic dins la nostra història de derrotes és el que transmeten els responsables de 3Cat, aquesta plataforma nascuda de les cendres de la vella Corpo —el nom mai l’aconseguiran eliminar dels mapes mentals del sector—i que ha resultat ser un intent de fusionar OTT i televisió lineal sense gaire encert. Val a dir que alguns dels nous programes com El forense o Vostès mateixos, amb el sempitern Andreu Buenafuente, són d’allò més encertats. Així i tot, 3Cat es queda curt en funcionalitat i adaptació als nous públics, que volen endrapar-se una temporada sencera del seu programa preferit i no haver d’esperar 10 dies per poder continuar el fil. Sí, un servidor també està enganxat a La travessa.
Després d’una bona estona de divagar i trastejar amb el comandament, acabes trobant alguna sèrie i desconnectes de tot el que et bombardeja des de l’exterior. Les metàfores bèl·liques s’han d’evitar en els temps que corren, però què hi farem. En contra del que puguin promulgar els teòrics, l’alienació és la via d’escapament de totes aquestes angoixes que provoca ser un ésser humà del tercer mil·lenni. Cal reivindicar el lleure i el descans com una part imprescindible dins de l’horari, ara que ens trobem en ple debat per la reforma horària, i respirar no només de les obligacions de cadascú, sinó també de tot el pessimisme que se t’impregna a la roba quan veus com està el pati.
No dec ser l’únic a qui aquest cony de temps se li fica al cos quan arriben les primeres boires de novembre i més si venen acompanyades d’investidures, intel·ligències artificials i noves plataformes.
