Opinió

Canal d'Urgell, zona catastròfica

Aquest dijous es reunirà el ple de la Comunitat per proposar al Govern que declari el Canal d'Urgell com a Zona Catastròfica i a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre que estableixi l'estat excepcional per sequera extraordinària

Els Canals d’Urgell són la infraestructura de reg més gran del país, regant una superfície d’unes 70.000 hectàrees. La seva construcció, culminada l’any 1862, va suposar una transformació a molts nivells per tot un territori en el qual l’aigua va passar a ser el leitmotiv del seu dia a dia. Ara, la situació de sequera pot fer que tot canviï. La Comunitat de Regants dels Canals d’Urgell es reunia en junta el passat dimecres 12 d’abril a la Casa Canal de Mollerussa i decidia tancar el subministrament al maig, obrint només una setmana per garantir l'abastament a la població, unes 77.000 persones. El director general del canal, Xavier Díaz, definia aquestes decisions com “pessimistes, però realistes”.

Aquest dijous es reunirà el ple de la Comunitat per proposar al Govern que declari el Canal d'Urgell com a Zona Catastròfica i a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre que estableixi l'estat excepcional per sequera extraordinària. Les pèrdues que patirà el sector agrari seran, també, excepcionals i davant de l'abisme que malauradament tothom albira, cal estar preparats per compensar els danys.

El futur ja és present. Hi havia un clam del planeta que anava ressonant a poc a poc, però que ara s'està fent latent a un ritme vertiginós. Només ens cal sortir al carrer per notar-ho. En un desenvolupament sense límits com el que impregna la nostra societat —capitalista—, l'aigua n'és un dels motors imprescindibles que passem per alt per la senzillesa de l'acte d'obrir l'aixeta i que en baixi aigua. L'alerta sempre apareix quan potser ja és tard: pantans buits, canals tancats i limitacions horàries del subministrament com les que ja estan sofrint alguns municipis catalans.

La resposta a la sequera, sens dubte, ha de ser ràpida i segurament acabarà sent dolorosa. Tanmateix, la reflexió sobre el que ens ha dut aquí ha de ser lenta, lentíssima. Al meu país, la pluja no sap ploure, que deia Raimon. Però per què no sap ploure? En la reflexió imperiosa que, afortunadament, fa uns anys que sembrem entorn la crisi climàtica, l'aigua hi havia jugat moltes vegades un paper secundari quan, ara més que mai, està sent una de les primeres protagonistes del col·lapse.

Fa feredat sentir que estem en un punt de no retorn i que aquesta excepcionalitat que apunten els regants dels Canals d'Urgell es pugui cronificar. La responsabilitat no és culpabilitat i, en el temps que busquem culpables, la situació s'agreuja. Cal actuar i cal fer-ho perquè no només és una partida on jugui l'agricultura, sinó que hi juguem tots i, malauradament, no ens queden cartes a les mans.