Ara fa tot just una dècada que totes les empreses de transport de Catalunya estaven desbordades per la falta d’autobusos per la gran cadena humana prevista per la Diada. Ara fa una dècada, també, les botigues espontànies organitzades per l’ANC i Òmnium arreu del país no donaven l’abast amb la venda de samarretes, banderoles, xapes i infinites variables de marxandatge. De fet, ara fa una dècada, l’11 de setembre era viscut per una part considerable dels catalans com un punt de trobada per a la il·lusió, l’esperança i el desig d’un país nou i una manera diferent de fer les coses. 10 anys després, on som?
El desgast del moviment independentista és evident i, malgrat que ens trobem en un període on alguns dirigents vulguin fer creure que és possible un “acord històric”, la ciutadania ha interposat altres interessos enfront de l’eix nacional, fruit de les conseqüències repressives de l’1 d’octubre i les posteriors manifestacions per la sentència del judici al Procés. Una dècada després de la Via Catalana, que va aconseguir unir prop de 400 quilòmetres de cadena humana travessant tot el país, cada vegada són menys els que es continuen mobilitzant mentre tants altres es pregunten si cal tornar a sortir de casa un 11 de setembre o és millor aprofitar el festiu per anar a la platja o jeure al sofà.
Qui és el culpable d’haver acabat donant la raó als que deien que l’independentisme català seria un suflé? Els partits independentistes juguen cadascú el seu partit sense sentir altra remor que la seva pròpia. Junts i Esquerra negocien la investidura de Pedro Sánchez demanant l’impossible i qui sap si, finalment, acceptant un cop més les molles. La CUP es troba en un procés de refundació després de veure que les seves estratègies electorals potser no eren les millors. El PDeCAT, per la seva banda, està camí del tanatori i no per vetllar el mort, precisament.
Les entitats que havien aconseguit moure’ns a tots durant tantes Diades seguides —ANC i Òmnium com a principals estendards— s’han desvinculat per complet de la política institucional i la qüestionen sense tenir un rumb clar ni una proposta sòlida que permeti un espai convincent i alternatiu del qual proposen actualment els partits.
I la població independentista què? Desencantats, desconfiats, desorientats i sense referents que facin aixecar el cul de la cadira. La repressió ha passat factura i les figures que han d’interpel·lar als ciutadans des de les institucions no són atractives ni tenen el lideratge dels seus predecessors. Veient que a l’Estat espanyol avui dia és impossible assolir la independència i que els únics resultats obtinguts han estat la presó, l’exili i la desmobilització, molts han decidit tornar a limitar la seva activitat política a posar un sobre dins una urna. I qui dia passa, any empeny.
A les portes d’una Diada Nacional que res té a veure amb la de fa 10 anys, buscar culpables potser no és necessari, però sí que convé fer autocrítica cadascú des de l’espai que li pertoca per mirar d’entendre què ha fallat i perquè hem retrocedit en un moviment que semblava imparable. Qui o què farà revifar el suflé independentista? Serà a partir d’aquesta Diada que tot i tothom tornarà a caminar cap endavant? O potser el més intel·ligent és assumir que el Procés ja ha passat i que Catalunya ha de donar a pas a una nova etapa política i social? Les preguntes són obertes i tots els escenaris, possibles.