Opinió

Fart del català

Salvem el català! Que salvin el català! A la merda el català! Fa uns anys ningú n’era conscient del problema i ara ningú sap quina és la solució. Tothom hi diu la seva, però la solució màgica no sortirà de la butxaca d’un gat còsmic.

Obres els diaris als quals estàs subscrit o n’ets lector habitual: el tema del català. Poses per remota casualitat TV3: el tema del català. Assisteixes a qualsevol acte polític, cultural o social: el tema del català. Tens un dinar familiar d’aquells encesos: el tema del català. Vas a un bar i t’atenen en castellà i inevitablement la conversa que ho precedirà serà sobre el tema del català. Celebrem-ho! Teníem una llengua que després de superar una dictadura de 40 anys semblava indestructible i ara que comença a defallir i que encara som a temps de fer-hi alguna cosa, ens n’hem adonat i alguns ja hi posem fil a l’agulla per salvar-ho. Estaria bé si, en aquest posar el fil a l’agulla, realment l’acció prevalgués per sobre del debat constant sobre com i qui ha de salvar la llengua.

Fa cinc anys enrere, en plena ebullició processista, ningú hi pensava en el català. Ens preocupava molt més assolir la fita republicana que allò que els altres en deien “els problemes reals de Catalunya”. Doncs potser un d’aquests problemes reals era la llengua i no ho vam saber veure. Ni tu, ni jo, ni ningú. La fa poc traspassada Carme Junyent i altres filòlegs potser sí que feia temps que ho deien, però ningú se’ls escoltava. Vivíem tots en una bombolla, jo el primer.

El nivell d’alerta individual amb això del català depèn circumstancialment de dos factors: el teu sentiment de pertinença lingüístic, que no té res a veure amb el nacionalisme ni cap ideologia política, i el lloc on vius i et desenvolupes com a ésser. La meva vida fins als 18 anys va ser plenament en català, amb l’excepció dels meus avis paterns, andalusos catalans que l’entenen, però no el parlen. Fins que servidor no se’n va anar a viure a Tarragona no va poder punxar aquesta bombolla lingüística del fer-ho tot en català i dirigir-se a tothom en català. La demarcació de Lleida i les terres de l’Ebre són territoris onírics lingüísticament i per a res representatius de la realitat nacional. La selva és allà a fora, a l’àrea metropolitana, als barris de Ponent de Tarragona o a altres ciutats grans d’arreu del país.

Salvem el català! Que salvin el català! A la merda el català! Fa uns anys ningú n’era conscient del problema i ara ningú sap quina és la solució. Tothom hi diu la seva, però la solució màgica no sortirà de la butxaca d’un gat còsmic. Tants articles, tants debats, tants documentals i tants discursos són necessaris? Potser ja no, potser ja ens n’hem adonat que el problema existeix i que hi hem de fer front. Els de dalt hi estan treballant en tot el tema de l’oficialitat a Europa i poder-lo parlar al Congrés i tota la processó que omple els telenotícies aquests dies. La magnitud lingüística no és cosa dels parlants, nosaltres hem de contribuir a la veritable solució màgica, aquell granet de sorra que tu hi poses quan no canvies de llengua, quan et dirigeixes a algú nouvingut en català o quan consumeixes llibres, sèries, pel·lícules i música en la nostra llengua.

És irònic fer una columna criticant aquest excés de reflexió i elucubració al voltant de salvar el català i que, per criticar-ho, l’autor es serveixi de reflexió i elucubració al voltant de salvar el català. Potser és l’hora de posar-nos les piles, aparcar els debats i que cadascú, des de la posició que li pertoca, faci alguna cosa. Perquè la llengua no és patrimoni de cap color polític, però ho és de tots aquells que la usem i la fem usar.