Opinió

Festivals musicals a dojo

No totes les debilitats del teixit festivaler lleidatà s’acaben amb les subvencions. Els diners són importants, evidentment, però no ho son tot.

Va ser sortir de la pandèmia i el cultiu majoritari de les terres de Ponent sorprenentment van ser els festivals musicals. Tothom s’apunta al carro i no hi ha poble que no vulgui tenir el seu. El darrer en afegir-se al sarau ha estat el Cruïlla Baix Segre, que se celebrarà el 9 de març a diversos municipis del Segrià aprofitant l’espectacle de la floració, el qual ja s’havia convertit en atractiu turístic els últims anys i ara comptarà amb la seva part més musical. Aquest no deixa de ser una extensió més del barceloní Festival Cruïlla, fruit de la seva aposta per estendre’s a comarques amb altres projectes com el Cruïlla DO Priorat o el Ressons Penedès.

D’est a oest i de nord a sud. El MUD, el Magnífic i el Ponent Roots a Lleida, el Cruïlla Baix Segre al Segrià, el Freedom a Torrelameu, l’a2m a Tornabous, el Paupaterres a Tàrrega i els diferents derivats de la factoria com el bMoll i el Sisó Rock, els Concerts a Cal Prim de Verdú, la Terrasseta Reggae de Bellpuig, els Sons Tranquils d’Ivars d’Urgell, el Minúscul a Mollerussa, el també nou Saó de música de Bellvís, Juneda amb els Rentadors i l’Antifa Rock o el Festival de Música Tradicional de la Granadella són només els exemples que ara em venen al cap. Són molt més, d’organització pública, associativa o privada. Tant se val, tenim festivals musicals a dojo i hem de fer alguna cosa.

De petitíssim format fins a grans esdeveniments, tots ells comporten una feina important al darrere i el retorn econòmic, social i sobretot cultural a les comarques de Ponent és immens. L’altre dia durant la roda de premsa de presentació del Cruïlla Baix Segre, el director dels Serveis Territorials de Cultura, Albert Turull, explicava els diferents ajuts dels quals s’ha pogut beneficiar aquest nou festival. És excel·lent que l’administració supramunicipal doni suport econòmic —sovint el més necessari i complex— als festivals que van aflorant a cada municipi i comarca. Ara bé, de res serveixen els diners quan la burocràcia s’ho menja tot. Llegir les bases quatre o cinc vegades per entendre-les, estar pendent de l’obertura dels terminis, recopilar tota la documentació quan moltes vegades ni disposes d’ella i entregar-ho tot tal com pertoca perquè la més lleugera desviació et pot deixar sense partida pressupostària. Aquesta és la realitat a la qual els més valents s’enfronten. La resta, i parlo en veu pròpia com a promotor d’un d’aquests festivals, ens rendim davant de la muntanya que ens suposa el tràmit ja sigui davant de la Diputació, l’IEI o el Departament de Cultura.

Tanmateix, no totes les debilitats del teixit festivaler lleidatà s’acaben amb les subvencions. Els diners són importants, evidentment, però no ho son tot. Hem vist unes línies més amunt que el llistat és ben llarg i que podem omplir el calendari saltant d’un poble a un altre amb programacions més o menys ambicioses. Ara bé, on queda recollit tot això? Quina difusió se’n fa més enllà de la del propi festival, els ajuntaments i els mitjans de comunicació? Per què ningú s’ha proposat ordenar el mapa de festivals i rellançar-lo igual com és fa amb els atractius turístics o les fires?

El potencial hi és, però cal que algú el reculli i el faci créixer i, em reitero, més enllà de les subvencions i els ajuts. Com a impulsor d’un d’aquests festivals —potser el més minúscul de tots— agrairia trobar un espai virtual, però també físic i conceptual que ens aixoplugués a tots i que contribuís a generar una xarxa d’oportunitats que ens igualés i engrandís l’agenda festivalera de Ponent. Una marca, una idea, un què que ens expliqui cara endins i cara enfora. Ara bé, no és un servidor qui ha de determinar qui se n’ha de fer càrrec, la pilota és a la teulada de qualsevol administració amb ganes de fer-la jugar.