Opinió

La mort de Convergència

La mort del PDeCAT és la mort de Convergència i la mort d’un model polític que, ens agradi o no, ha estat el que ha marcat la manera de fer —i desfer— de Catalunya des de la Transició democràtica fins als primers anys del Procés.

"El nostre congrés ha decidit, per una àmplia majoria, posar punt final a la nostra activitat política”. Així s’acomiadava el president del PDeCAT, David Bonvehí, de la militància del partit i, en definitiva, de tot un país. Amb la dissolució del PDeCAT queda totalment descompost l’espai polític directament hereu de Convergència Democràtica de Catalunya, partit que ha governat Catalunya durant gairebé 30 anys en tres etapes del tot diferents. Els nefastos resultats en les darreres eleccions generals han dut a cessar l’activitat política del PDeCAT, tot i que la magnitud de la tragèdia es veia venir des del trencament amb el sector Puigdemont i la creació de Junts com a partit independent. Actualment, la institució més important governada pel PDeCAT és l’alcaldia de Mollerussa. Els càlculs surten sols.

La mort del PDeCAT és la mort de Convergència i la mort d’un model polític que, ens agradi o no, ha estat el que ha marcat la manera de fer —i desfer— de Catalunya des de la Transició democràtica fins als primers anys del Procés. El Procés, aquell animal fantàstic que havia de dur-nos a la desconnexió d’Espanya i a una idíl·lica República catalana ha aconseguit una única fita: carregar-se la vella Convergència. Perquè sí, si Convergència ha mort, el botxí ha estat el procés independentista de l’última dècada.

El punt de no retorn en aquesta història es remunta a l’estiu del 2020 quan el nucli dur del PDeCAT i l’entorn de Carles Puigdemont no van entendre’s sobre quin havia de ser el futur de la marca Junts per Catalunya, fins aleshores una simple coalició que arreplegava tot l’entorn fill de CDC i altres grupuscles independentistes. Els afins al brussel·lisme van abandonar el partit el mes d’agost d’aquell mateix any  i, des de llavors, Junts ha operat com un partit independent i “radicalment” diferent del PDeCAT, arrossegant la major part d’ex-convergents i intentant aconseguir l’hegemonia d’un espai de centre que tenia més interès en l’eix nacional que en l’ideològic. Ni de dretes, ni d’esquerres; independentistes.

Ara, amb el PDeCAT fora de l’arena política de manera definitiva, cal anar a buscar la el gran repte per les properes pàgines de la història política de l’univers convergent. Qui acabarà autoadjudicant-se l’herència política del pater familias? La declaració de la deixa de l’avi Florenci per part de Jordi Pujol l’any 2014 ha anat oblidant-se amb l’aparició de documentals sobre la seva vida i obra i la necessitat de reflexionar sobre el seu llegat donada l’avançada edat de l’expresident. Ningú se’n recorda gairebé i, abans que mori, decidim qui vol ser l’hereu. El PDeCAT ho era de facto i no els feia por acceptar-ho —als seus últims comicis es van presentar amb la marca Espai CiU—, però ara que ells no hi són, qui aixecarà la bandera del pujolisme i la col·locarà en un lloc important dins de casa seva?

Junts ha anat arrossegant cada dia més personalitats de la Convergència vintage —vide Xavier Trias— i, a la pràctica, és el partit que ara mateix aglutina més militància provinent del món convergent. Així i tot, està clar que no abraça totes les idees i maneres de fer del pujolisme i el seu nacionalisme no és el mateix que el de la Convergència dels 80. Sigui com sigui, el fet que Junts pugui assumir part d’aquesta herència convergent no vol dir recuperar-ne tots els quefers i actuar com ho feia Pujol i això ens torna al punt de partida: Convergència ha mort amb la mort del PDeCAT.

El Procés ha transformat per complet el mapa de partits polítics de Catalunya aniquilant el model ideològic que va construir l’actual comunitat autònoma —sí, encara ho som— i donant pas a veus que, tot i que puguin acabar acceptant d’on venen, sonen diferent. Vulguem o no, hem entrat en el post-Procés i tot el que vingui ara pot ser d’allò més determinant pel futur de Catalunya. El primer capítol ja ha acabat i algú no ha sobreviscut.