Opinió

No tinc temps

La nostra falta de temps és fruit del nostre sistema socioeconòmic i qui digui el contrari, menteix. Que tant la Generalitat com el Govern espanyol hagin donat símptomes de voler-lo regular evidencia el seu biaix polític.

“No tinc temps per pensar que no tinc temps” cantava Mazoni fa més de 15 anys en un dels hits de l’indie català més primigeni. Aquesta és, doncs, la veritable pandèmia dels nostres dies. La lluita pel temps. El dret al temps. Feines que xuclen la sang, hores mortes desplaçant-nos d’un lloc a un altre i aparells que retenen la nostra atenció fins a límits insospitables fan que, quan ens aturem breument per descansar, l’ansietat torni a picar a la porta en veure la llarga llista de tasques pendents que ens queden per fer. Sempre ens acaba fent falta temps.

L’any 1810 el controvertit socialista Robert Owen promulgava allò del 8-8-8. Vuit hores per treballar, vuit pel lleure i vuit per dormir. En certa manera, aquest és l’origen de la nostra jornada laboral i de la manera en com distribuïm el temps la majoria d’occidentals. Ara bé, les teòriques feministes han rebutjat per complet aquesta distribució temporal, ja que deixa fora el temps de cures i la feina domèstica, ambdues sempre designades al col·lectiu femení. Per tant, això del temps també és una qüestió de gènere i les vuit hores de temps lliure per al gaudi personal no se les creu ningú i menys les dones. Les vuit hores de dormir també són relatives i, de vegades, serveixen per robar alguna estona per al propi plaer, però tantes d'altres són per acabar aquella feina que et queda pendent o per posar una última rentadora. 

La Iniciativa per a la Reforma Horària, nascuda a Catalunya l’any 2014, proposava una nova cultura del temps basada en els horaris centreeuropeus, més equilibrats i saludables que els del sud d'Europa. Aquesta plataforma va obligar a l’aleshores president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a firmar el Pacte per a la Reforma Horària l’any 2017 amb l’objectiu d’implementar una sèrie de mesures abans del 2025. Fruit d’aquest acord es va crear una Oficina per a la Reforma Horària de la qual, més enllà d’alguna campanya publicitària amb quatre fulletons, no se n’ha sabut res més. El Ministeri de Treball, amb Yolanda Díaz al capdavant, també ha donat suport a alguns estudis sobre la reducció de la jornada laboral de 40 a 32 hores i la vicepresidenta en funcions va assegurar en campanya que el pròxim govern espanyol s’haurà d’arromangar per tal d’elaborar una Llei del temps, la qual des del seu partit defensen que hauria de servir per fer la transició cap a la setmana laboral de quatre dies.

La nostra falta de temps és fruit del nostre sistema socioeconòmic i qui digui el contrari, menteix. Que tant la Generalitat com el Govern espanyol hagin donat símptomes de voler-lo regular (millor o pitjor) evidencia el biaix polític que té el temps en les nostres vides. El sistema capitalista converteix el temps lliure en un temps que es pot dedicar a produir. Des de feines temporals amb jornades horripilants, petits treballs per arribar a final de mes que complementen una feina principal precària o aplicacions en les quals invertir temps d'oci per publicar ofertes de venda d'andròmines que, si tu no les vols a casa, qui carai les voldrà? Utilitzar el temps per generar ingressos i no deixar de ser productius.

Sembla que en aquesta pugna constant pels drets bàsics a la qual la classe treballadora es veu abocada i que tothom donava per superada, reivindicar el dret al temps lliure s’ha de convertir en un mínim, gairebé al mateix nivell que la renda bàsica universal o un habitatge digne. En aquest camp, com abans apuntàvem, les teories feministes hi incideixen de ple reclamant un repartiment just de les cures i les feines domèstiques, però aquest hauria de ser tan sols el primer pas cap a una distribució horària més justa, saludable i transformadora. Si això no s’aconsegueix, serà impossible imaginar una vida més relaxada, sense presses i sense haver de pensar que no tenim temps per pensar que no tenim temps.