Les terres lleidatanes tornen a obrir informatius i a ocupar portades de diaris per una nova “desgràcia” l’estat de sequera, i sembla que la manca de reserves hídriques i de precipitacions només afecti la terra on “es pon el sol”.
Vull creure que la manca de precipitacions està generalitzada a tot el país i encara que una de les primeres comunitats de regants en tancar l’abastament de l’aigua fos de la demarcació de Lleida, les reserves dels envasaments es troben sota mínims històrics en la resta del país; però l’exemple sempre és Ponent.
Vegis durant la crisi sanitària, vegis les campanyes i els temporers... la major part de vegades l’actualitat catastrofista és el que més ha destacat en els informatius, feu una mica de memòria. És evident que tenim una terra majoritàriament agrícola, que les nostres comarques són d’àmbit rural, que podem tenir mancances respecte a la metròpoli, és evident, com en les altres tres demarcacions catalanes, el centralisme és difícil d’evitar, però cada territori es pren aquesta teòrica dependència d’una manera diferent, i crec que en terres lleidatanes aquesta actitud és de massa conformisme; que falta una mica més de convenciment que aquests fets “catastrofistes” són circumstancials.
Lleida deu rondar els 450.000 habitants que resideixen en 229 municipis amb els seus agregats, o sigui que eminentment rural, tret de les 251.000 persones que resideixen a la capital; que en una bona proporció també pertanyen a la zona de l’horta. Sí aquesta és la seva demografia, però fem una mica de memòria i comprovarem que hi ha una universitat amb especialitzacions úniques i singulars, centres científics i de recer-ca i desenvolupament de referència al seu vol-tant; vegis Parc Tecnològic, Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, un teixit de centres de Formació Professional amb un alt nivell d’especialització.
Fabricació i desenvolupament del sector industrial, agroalimentari, tecnològic amb un altíssim volum d’exportació a tot el món. I no s’ha d’oblidar la riquesa cultural, tradicional i patrimonial afegida al paisatge
“Tot això és nostre” i segur que la vostra memòria encara descobrirà altres racons amb molt de talent amb molta excepcionalitat.
Les noves generacions de lleidatans han de saber que en la seva terra hi ha molta riquesa, potencial econòmic i humà per poder recuperar i reconduir, el relat del conformisme; i el catastrofisme tindrà tot el recorregut que se li vulgui atorgar; hi direu, és que no es posa a la pell dels que ho pateixen!, no m’hi puc posar, però si soc conscient que al final els efectes ens arriben a tots.
No s’ha d’estar supeditat a què ens resolguin les situacions, hi ha capacitat i mitjans per afrontar-les cal voluntat: Al final es tracta d’aconseguir la sobirania suficient perquè ens deixin de tractar com si fóssim ‘l’Ànec lleig’.
