El passat cap de setmana parlava amb un bon amic músic, amb qui em vaig trobar en un concert a Mollerussa, per cert magnífic concert de l’Abril, i em vaig interessar pels concerts que tenien. És temporada de festes majors, i una banda com la seva, creia que estaria en la programació dels productors lleidatans.
Ingenu de mi, perquè resulta que les bandes o els músics emergents estan en el circuit B de les programacions, em diu el músic ponentí. Els cartells de les festes majors estan destinats als que “omplen”, grups que han guanyat la popularitat perquè la van encertar amb una cançó; però la resta del repertori “feina rai”... amb tots els respectes.
Després vindrien, la jovenalla que han triomfat en les xarxes socials, milions de seguidors. De lletres incomprensibles, i a sobre, en la majoria dels casos distorsionades o amb efectes que encara les fan menys comprensibles, o el reggaeton i totes les tendències llatines.
Em deia el bon amic que s’ha perdut “el bon gust per la música”, està clar que en la majoria dels casos el cost d’aquests espectacles no és el mateix i els organitzadors també han de mirar els pressupostos. Però no es tracta de la quantitat, sinó de la qualitat... una obvietat!, d'acord, però no ajuda en res a la proliferació d’una bona cultura musical, de saber apreciar un bon professional, saber gaudir d’una harmonia agradable, de distingir els instruments “els petits plaers de compartir un bon concert”.
És evident que tot evoluciona, no tothom pot continuar sent un aferri'm seguidor de Louis Amstrong, Bruce Springsteen, The Cure, els Pets o Sopa de Cabra, per posar alguns exemples. I encara em puc donar per satisfet perquè segons “FlaixBac” una de les emissores de públic més jove ha catalogat entre les deu millors cançons catalanes:
“Seguirem Ballant” de Doctor Prats&Stay Homas; “Supermercat” de Lildami; “Animals” dels Catarres; Roger Paradrós; “The trobat a faltar” de Buhos; “Jugular” de Triquell; “De lao” Sexenni; “Deja vu” de Scorpio; “La gent que estimo” Oques Grasses; i “de l’1 al què” de The Tyets.
M'hauré de passar al dia, però per molt carrincló que em pugui considerar, per molt que els gustos musicals evolucionin, considero que la música ha de tenir tot un embolcall de sentiment, de melodia que ha de despertar emocions, que l’espectador ha d’entendre. La simbiosi de la diversitat dels instruments, amb la tessitura de la veu ha de fluir de manera senzilla i entenedora per transmetre el missatge de l’autor.
Reitero, que possiblement m’he quedat ancorat en els pentagrames de bandes i autors de culte, i el meu intel·lecte no pot assimilar el canvi a una estructura musical en la qual han desaparegut els instruments; i la creativitat sorgeix totalment dels laboratoris sintètics en els quals la percussió és l’element més significatiu.
Una modesta reflexió, en favor de totes les bandes i músics locals... bons i amb ganes de poder projectar els seus treballs... Bona festa major!