Aquests dies a Madrid hi ha hagut saraus molt vistosos, segons sembla, justificats per la “unitat d’Espanya” amb alguns milers de personatges hiperventilats i amb una motxilla de molta ignorància fent crides a “una hipotètica dictadura”. Molta, molta gent jove, generacions que el més a prop que han estat d’una dictadura podia haver sigut la “mala llet dels seus pares”, cridant consignes d’apologia nazi, insults racistes i titllant als polítics catalans de poc més que “terroristes”.
En aquestes alçades de segle i d’accés a la informació i a les tecnologies, aquest comportament de persones joves no el puc més que atribuir a la ignorància; no soc capaç de pensar que es tracta d'ideologia o de creença patriòtica. Violència, verborrea gratuïta i disconformitat amb el “món sencer” com a eina de protesta d’una situació social que els ha superat. Realment ignoren el que va significar la dictadura, el franquisme i la “Espanya, una, grande y libre”. S’han fet seu un escenari sense conèixer la realitat del guió.
Naturalment per als partits de dreta i extrema es tracta d’un caldo de cultiu idoni per argumentar el malestar i per propiciar un estat de confrontació amb els que no tensen com ells. En realitat, això sí que seria una actitud dictatorial. I que no fa més que constatar la meva afirmació que no es pot tractar d’altra cosa que d’una gran dosi d’ignorància.
A l’altre costat hi tenim les negociacions, l’esforç per l’entesa entre el PSOE i els partits catalans per poder incloure el procés en la Constitució. Una feina lloable i que pot significar l’inici d’un nou escenari polític en el qual hi ha molta voluntat de marcar un full de ruta de l’encaix de Catalunya en el futur d’Espanya.
Aquesta és la part més neutral i positiva de la situació, però si he de ser sincer no m'agraden els actors, millor dit, no m’ofereixen confiança. Perquè al final són els mateixos que van estar a favor del 155 i que van fer veure que acceptaven una independència que va durar trenta segons —tot i ser conscient de la duresa de la repressió—. De moment, tot el que ofereixen als catalans és altre cop paper mullat... de moment, bones intencions, una bona representació de qui “marca més paquet”.
Però sabeu que, en realitat, no hi veig altra cosa que l’interès del PSOE per establir-se novament a la Moncloa i, per l’altra, el personalisme dels polítics catalans de “salvar el cul” davant les togues dels tribunals. Ja sé que és molt lleig i poc patriòtic el que dic, però senyors no creieu que arriba el moment de ser més crítics, de deixar de ser tan ingenus i confiar en una política que en realitat no “ens afavoreix en res”.
Vull creure i confiar que estem immersos en un possible punt de partida per configurar una nova estratègia que demostri que els conflictes es resolen amb diàleg, però jo soc un dels convençuts... podria dir. La feina la tenen en contrarestar el llindar de la ignorància de les noves generacions per esperança, possibilitats i plantejaments d'un futur ferm.
I pel que fa a Catalunya, no voldria viure una nova decepció, tothom ha de tenir una segona oportunitat, però espero que no ens tractin d’ingenus i puguem recuperar el lideratge que havia tingut el país. Salut i força.
