El 25 de novembre es va declarar com a Dia internacional contra la violència de gènere durant el primer ‘Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe’ celebrat a Colòmbia l’any 1981. Durant el certamen, les dones assistents van denunciar la violència de gènere en l’àmbit domèstic, violacions i assetjaments sexuals en gairebé totes les esferes, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques.
Però aquesta violència no sorgeix des d’aleshores, sinó que al llarg de tota la història de la humanitat s’ha ofert via lliure a un conjunt d’idees, actituds i pràctiques basades en una atribució de superioritat de l’home.
Això no vol dir que tots aquells qui formen part del gènere masculí, sigui per naturalesa o per decisió, contemplin el masclisme en el seu tarannà. Tampoc implica que totes les dones hagin nascut feministes, reivindicatives i combatents contra la injustícia de les violències masclistes. Més aviat, la impressió és que alguns s’han aprofitat d’aquest sentiment de superioritat, o l’han atribuït a la figura de l’home, i ho han fet pagar a la resta d’éssers humans.
Ningú hauria de tenir el dret d’agredir ni causar danys a una altra persona per una qüestió de sentiment de superioritat. Tothom té el mateix valor i els mateixos drets; i cadascú hauria de poder sentir la llibertat de ser com vulgui, sense haver d’entrar forçosament en estereotips ni binarismes de gènere.
Però resulta que el masclisme no arremet únicament contra les dones, sinó que també juga en contra d’homes que, ja sigui pels seus gustos, manera de ser o fer, no compleixen els estereotips que el aquest sexisme ha imposat. Per tant, el masclisme no beneficia a ningú, ja que els mateixos que el ‘practiquen’ es veuen lligats a un seguit de normes i comportaments hegemònics que suposadament han de pertànyer als homes, però que no són determinants per sentir-se’n, ni de bon tros.
I a banda dels rols de gènere, quines són les conseqüències paleses del masclisme? La cosificació, les menors expectatives d’èxit en vers les dones, sostres de vidre, la discriminació salarial, la cultura de la violació o la violència envers les dones. I encara es pot rascar més la llaga; com podria ser la violència obstètrica durant el part, les xerrades de salut sexual on l’èmfasi recau més en els anticonceptius que en el preservatiu, i l’excessiva medicació durant les síndromes premenstruals o les teràpies hormonals durant la menopausa. Aquest apartat ja donaria per un bon reportatge, ja que l’exclusió de les dones en investigació és més que evident. A tall d'exemple, després de gairebé un any de la distribució de les vacunes de la covid-19, ara s’estudia les alteracions que causa durant la menstruació.
Però, el més fonamental és la falta de llibertat. El fet de tenir por de no tornar viva per sortir una nit de festa. Tenir por que la teva parella sigui capaç d’assassinar-te, o matar els teus fills i filles per fer-te mal. Ser violada i no tornar a sentir mai més plaer a través de les carícies, petons o abraçades. Si algú no es considera feminista que es plantegi, per tan sols un instant, que li sembla bé que algú sofreixi tot això.
Hi ha un consens generalitzat pel que fa al paper determinant que l’educació ha d’exercir en el foment de la igualtat i la prevenció de la violència que neix del masclisme. Com a conseqüència, tots els agents socialitzadors (la família, l’escola, els mitjans de comunicació) han d’assumir la seva responsabilitat en aquesta tasca. D’una banda, amb polítiques específiques de prevenció i foment de la igualtat ia través de la incorporació de la perspectiva de gènere de manera transversal. La responsabilitat social del Periodisme, i la tasca fonamental que aquest pot dur a terme en relació amb la violència en vers les dones, és indispensable per a la lluita contra la xacra del masclisme.
