Opinió

1 d'octubre

Ara, 7 anys després de l’1 d’octubre, aquest continua essent un referent en la lluita per l’autodeterminació a Catalunya, però les ferides polítiques i socials continuen ben presents

L’1 d’octubre d’enguany fa 7 anys que vam votar. El famós referèndum, recordeu? Doncs bé, l’1 d’octubre del 2017 és una data clau en la història recent de Catalunya, principalment marcada pel famós referèndum d’autodeterminació organitzat pel govern català enmig d’un context polític de gran tensió amb l’Estat espanyol (què lluny queden ara totes aquestes paraules, per no parlar ja de les idees). L’1 d’octubre va ser el resultat d’una llarga trajectòria de demandes sobiranistes per part d’una part significativa de la societat catalana que reclamava poder decidir democràticament el futur polític de Catalunya, ja fos dins o fora d’Espanya, si podia ser fora millor.

El famós referèndum va ser convocat pel govern de la Generalitat, amb Carles Puigdemont com a president, després d’incomptables intents fallits de diàleg amb el govern espanyol, que aleshores presidia Mariano Rajoy. La consulta, no autoritzada pel Tribunal Constitucional d’Espanya, va ser declarada il·legal per les autoritats espanyoles. Malgrat tot, el govern català va mantenir la  convocatòria emparant-se en el dret a l’autodeterminació que segons ells havia de prevaler sobre les resolucions judicials espanyoles.

Com va acabar tot plegat ho sabem tots, però és bo que ho recordem de tant en tant, perquè l’1 d’octubre milers de ciutadans vam sortir al carrer per anar a votar en els col·legis electorals que s’havien repartit per tot el territori. Hauríem de recordar els esforços de molta gent anònima, que s’ho va jugar tot perquè això fos possible, que van amagar les urnes que com per art de màgia anaven apareixent a cada col·legi; que van acampar, en to festiu però decidit alhora per defensar els col·legis i seus electorals per tal de poder exercir un dret absolutament democràtic pacíficament.

Però malgrat l’ambient i enmig de la mobilització pacífica, es va viure una forta repressió policial. Imatges esgarrifoses ens venen a tots al cap, i és bo recordar-ho, perquè la Guàrdia Civil i la Policia Nacional seguint ordres del govern espanyol, van intentar impedir, sense èxit, la votació per la força. Hi va haver càrregues policials indiscriminades en diversos col·legis electorals, imatges d’una duresa, una violència totalment injustificada i innecessària que van donar la volta al món, que van demostrar la desproporcionalitat de l’ús de la força per part de l’Estat espanyol.

Segons les dades del govern català van votar més de dos milions de persones, amb un resultat d’un 90% a favor del sí, és a dir, a favor de la independència. L’1 d’octubre va suposar un punt d’inflexió entre la política catalana i la espanyola. Dies després del referèndum, exactament el 27 d’octubre del 2017, el Parlament de Catalunya va declarar unilateralment la independència, llàstima que només durés 10 segons, la independència més curta mai vista de la història. Però tot i així, aquest “amago” d’independència, aquesta acció, va donar lloc a l’aplicació del tristament popular a hores d’ara article 155 de la Constitución Española per part del govern d’en Rajoy, fet que va suposar la intervenció de l’autogovern català i la convocatòria d’eleccions autonòmiques.

Els líders del moviment independentista van patir una forta repressió judicial, amb alguns d’ells, com Carles Puigdemont per exemple exiliant-se a Europa. Sempre he pensat, i és la meva modesta opinió, que si s’hagués exiliat tot el govern en ple les coses potser haurien anat d’una altra manera, no és el mateix tres o quatre que tot un govern. Tot i que la repressió de l’1 d’octubre va copsar l’atenció dels diferents mitjans de comunicació i de la comunitat internacional, pocs països per no dir cap, es van posicionar a favor de la independència de Catalunya.

Ara, 7 anys després de l’1 d’octubre, aquest continua essent un referent en la lluita per l’autodeterminació a Catalunya, però les ferides polítiques i socials continuen ben presents i el debat sobre el futur de Catalunya dins o fora d’Espanya segueix viu, amb suposades propostes de diàleg (no n’aprendrem mai), amb tensions i desavinences que fan difícil veure una solució immediata. Per això, ara més que mai, cal recordar que va passar l’octubre del 2017.