Opinió

El club dels indecisos

Sembla que darrerament s’hagi posat de moda això de marejar la perdiu sense cap motiu

Sembla que darrerament s’hagi posat de moda això de marejar la perdiu sense cap motiu. Va començar en Xavi Hernández, entrenador del Barça, i ara en Pedro Sánchez, president del Gobierno de España ha fet un Xavi Hernández.

El Xavi va anunciar, precipitadament, crec jo, tot i que potser hauria sigut el millor, la seva dimissió de forma contundent i irrevocable i més ferm que en Rubiales dient que no dimitiria, i va dir que el que compten són els títols i que si no hi havia títols marxaria; i no només no hi ha cap títol sinó que el dia que perd la lliga, anuncia amb una performance, molt llastimosa per cert, junt amb el president Laporta que es queda. Sense cap mirament, sense cap credibilitat i s’han quedat tots tan amples i aquí no passa res. I sí que passa sí, passa que el Barça ha passat de ser un club de referència a ser gairebé un club residual. Que la construcció del Barça de Xavi dura més que les obres de la Sagrada Família, home. I que encara haurem d’estar contents si quedem segons a la Lliga. Apa home.

I ara surt el Pedro Sánchez, en un moment molt estudiat crec jo, just quan començava la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya, i va fer una declaració d’intencions que d’intencions en tenia més aviat poques, però que el que volia ho ha aconseguit.

S’ha d’admetre que la carta que va publicar, que deu haver produït més d’un coma diabètic d’ensucrada que era, no s’ho creu ni ell, ni molt menys la Begoña, però era romàntica, molt romàntica. Ara, suposo que ningú que el conegui mínimament es va creure seriosament que aquest home, que té la síndrome de John Fitzgerald Kennedy, renunciaria a l’estatus i al poder per amor. Que si està enamorat d’algú és d’ell mateix i a més està encantat de conèixer-se. Està acostumat que fins ara tot li ha sortit bé, sempre ha caigut dempeus, però hi haurà un dia que de tant temptar la sort, la sort se li acabarà. I pot donar gràcies que el nivell de la competència és tan baix que tot i ser ell un pallasso no li fan ni ombra.

I és que el veus, i malgrat vulgui representar un paper seriós i trist, és tan narcisista, està tan enamorat d’ell mateix, es creu tan llest i tan bo, que els seus ulls diuen una cosa i la seva boca una altra. Que està més que cofoi amb aquestes manifestacions de suport, que li deuen sonar com el cant dels àngels; que deu pensar que s’està donant un bany de masses com si d’un gran artista es tractés. Tot i així, la jugada jo crec que li ha sortit força bé, perquè ha anunciat que es queda, sense dir res, sense canviar res, sense oferir res però tothom ha parlat del seu gest d’amor i en canvi de la campanya catalana no se n’ha parlat pas gens. I dels cinc dies de reflexió a la Moncloa, que diu haver estat meditant, jo crec que meditar ha meditat més aviat poc i que s’ha passat el dia mirant que deien d’ell i si quedava prou afavorit a la foto i que li donen per haver vist Borgen i tres sèries més.

Ara, si hem de ser sincers malgrat fer pena tot plegat, val més aquest pallasso que el Feijoo, perquè sempre val més riure que plorar, tot i que és per plorar i molt que jugades com aquesta puguin portar un altre personatge com l’Illa a la presidència de la Generalitat. Aneu a comprar ansiolítics i tranquil·litzants que per a mi s’acabaran aviat. Que Déu ens ajudi.