Opinió

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Jo així d’entrada havia pensat fer un article dient que un cop més el dia 8 de març i com cada any, es celebra el dia internacional de la dona treballadora, i tot i que gran part de la població, i molt especialment el sector femení, no està per massa celebracions, cada any un cop més llegirem manifestos i farem manifestacions per reivindicar una cosa que ens hauria d’estar concedida de forma natural

Doncs en un primer moment havia pensat fer un article lleugerament diferent, però he pensat mirar bé primer que els homes no tinguin un dia també, i efectivament, els homes també tenen un dia, que ben mirat no té gaire mèrit perquè cada dia és el dia internacional d’alguna cosa, i si bé hi ha dies internacionals molt lloables com el de la dona, el de la no violència de gènere, el del càncer, el de diferents malalties... que hi hagi un dia internacional de la croqueta, de la pizza o de qualsevol altra bajanada ho devalua una mica la veritat.

Jo així d’entrada havia pensat fer un article dient que un cop més el dia 8 de març i com cada any, es celebra el dia internacional de la dona treballadora, i tot i que gran part de la població, i molt especialment el sector femení, no està per massa celebracions, cada any un cop més llegirem manifestos i farem manifestacions per reivindicar una cosa que ens hauria d’estar concedida de forma natural i que encara a dia d’avui només un 6,6% dels càrrecs directius els ocupen dones. I que les dones tenen una situació molt més precària i s’enfronten a moltes més dificultats per accedir al mercat de treball, continua essent una trista realitat. Bé, ara és força difícil per a tothom, però per una dóna, encara ho és més. Les dones amb estudis primaris, que són aproximadament un 19,4% de la població, tenen un percentatge d’ocupació de 20 punts per sota dels homes per no aprofundir en la bretxa salarial, que com més alt és el càrrec més gran és.

En els processos de selecció encara solen ser freqüents les ofertes de feina clarament sexistes, redactades amb un llenguatge masculí o femení depenent del tipus de lloc de treball del que es parli, i potser gosaria dir que tot plegat fins i tot actualment està fent passos enrere. No fa pas gaire, en un diari encara vaig poder llegir un anunci que demanava: “Chica con buena presencia y con derecho a roce”, que tampoc acabo d’entendre com permeten aquests tipus d’anuncis els uns i com s’atreveixen a redactar-los els altres,  fet que s’hauria de denunciar sempre perquè el paio que es permet posar un anunci d’aquesta mena ja es veu que no vol pas una comptable administrativa. Davant d’un procés de selecció com aquest, sobren les paraules i manquen els  fets que reivindiquem any rere any.

Mireu, tot això dels dies internacionals, dels manifestos reivindicatius, les manifestacions i totes les performances que puguem fer estan molt bé però si no van acompanyades dels fets no serveixen per res. Sense voler frivolitzar ni comparar, ara mateix amb el que està passant a Ucraïna o a Gaza, que jo no hi entenc massa i no sé quin tant per cent de culpa té cada bàndol, però partint de la premissa de sempre NO a la guerra, què us penseu que en pensen en Putin o Benjamín Netanyahu de totes les il·luminacions amb els colors de les respectives banderes, les manifestacions de gent cridant no a la guerra o del que no puguin anar a cantar a Eurovisió o el Canadà faci boicot al vodka rus? Si ells ho estant gaudint com el que són: uns bojos despietats.

I la OTAN? Doncs com ja bé deia la Trinca fa 23 anys: anar-hi-anant. S’ho miren des de lluny i de reüll i ja us ho fareu. I la Unió Europea? Fa autèntica vergonya aliena sentir el President del Parlament Europeu, el senyor Borrell (escoltar aquest senyor fa vergonya sempre), i que davant d’uns fets tan dramàtics publiqui al seu compte de Twiter que els russos no podran anar de compres a Milà o de vacances a Saint Tropez i anunciï com a gran mesura repressora que Rússia no podrà participar al Festival d’Eurovisión.  Tot i que els cascs blaus segons com tampoc són garantia de res perquè a Haití les denuncies per abusos sexuals els casc blaus no se les acaben. Potser que ens ho fem mirar tots plegats, que aquests son on son perquè hi ha gent que els vota. I així anem.

Doncs això, un any més sortirem, decidides, amb força, perseverant perquè puguem seguir avançant i si més no, que no tornem enrere. VISCA LA DONA TREBALLADORA (que som totes)